AQUELLA TARDA A LES 4 - CAPITOL 1 - MALENA

CAPÍTOL 1
MALENA

Acaba de passar!
No sé el que era...
Estic tossint!
Em costa respirar...
Molta pols!
No sento res..., que estic sorda?
Tinc el cap brut... de sorra?
On sóc?
Tot al meu voltant és gris...
Ara escolto crits...
Sento plors...
Veus demanant ajut...
No entenc rés.
Em palpo... la cara, les espatlles, els braços, el pit... la panxa, les cuixes, les cames, els peus... tot bé. El cos? ... Adolorit. El cap un altre cop, els cabells... Espart? ... Espart al cap? Em miro d’espatlles cap avall, estic tota empolsada. Al voltant tot són runes?... Foc?
Què carai és tot això?
Tanco els ulls, cansada... Tot desapareix.

- Senyoreta Malena! Senyoreta Malena! Senyoreta...

Unes manetes m’estan colpejant la cara, m’estan sacsejant... La Malena? Però si sóc jo!
Obro els ulls. Veig una menuda, és l’Agnès. Està plorant. Tota plena de pols.

- Senyoreta Malena, senyoreta Malena... si us plau, contesti’m...
- Agnès?... Agnès, estàs bé?... Què passa? Què ha passat?... – pregunto sense pressa, arrossegant les paraules, la boca seca i el nas tapat.
- Senyor Alfred! Senyor Alfred... S’està despertant. Vingui, Senyor Alfred.
- Malena, Malena?... Estàs bé? Per l’amor de Déu, Malena contesta’m.

Miro de on ve la veu masculina... L’Alfred? També ple de pols?... Amb cara de preocupació i plorant ...

- Sí, Alfred, sí. Estic bé. Sóc la Malena, sí... Sí, sóc la Malena.

M’ajuda a aixecar-me de terra. Em marejo..., lentament... l’Agnès em dóna la mà. L’Alfred em sosté per la cintura...

- Malena, hem de sortir d’aquí... ràpid. Agnès, no ens deixis pas, vine amb nosaltres.

Trepitgem brossa, runes, ... cossos?
Els ulls em couen. Tusso i segueixo caminant. Sortim d’un edifici... Aire!!! Aire!
Ja estem en ple carrer.
Ens recolzem contra un tros de paret i respiro panteixant...
Miro amb ulls desorbitats...
Però què és tot això?

- Malena, Malena, que em sens? Que estàs amb nosaltres? Qui sóc?
- Ets l’Alfred. Ets l’Alfred... Què ha passat? Què hi faig aquí?
- Som al Liceu Escolar! A Lleida! Som tots dos docents del centre. Ens acaben de bombardejar... Queda’t aquí amb l’Agnès, vaig a veure si trobo més gent... allà dins. Quedeu-vos aquí totes dues, entesos?

Sento com l’Agnès m’abraça tota espantada.
Som el 2 de novembre de 1937. Deuen ser poc més de les quatre de la tarda.

Aixeco els ulls cap al cel, mentre l’Agnès amaga la seva carona dins de la meva cintura... Mentrestant la meva mirada va baixant progressivament al llarg de l’edifici, resseguint les formes d’allò que abans era el Liceu Escolar.

La casa ja no hi és... Ha desaparegut tot una ala. M’ho miro astorada. No pot ser! A poc a poc vaig recobrant la memòria. El Liceu era ple. Mare de Déu! Ple de menuts i de noiets! Quin horror! Ofego un gemec i callo un crit de dolor... No és cert! Això és un malson.

Comença a arribar gent per prestar ajut, homes i dones, alguns cridant noms! Oh, no!... tenen fills dins... No en queda res, tret d’un tros de paret, unes muntanyes grotesques, unes runes fumant, alguns petits incendis entre la sorra, les bigues i el guix...

Em trobo millor, quina ironia! No sé d’on però em surten forces amagades. Deixo l’Agnès amb unes padrines, que l’abracen i la besen, mentre li diuen :

- Ai las, fillet! Ai el meu fill! Pobreta, Déu meu!... Vine filleta, vine.

Em giro cap a l’edifici fantasma, em sento petita, tan petita... Quin és l’abast d’aquest horror?
Veig un forat immens, enorme, borni com l’ull d’un ciclop... Amb cada gra de sorra que va caient prenc consciència de l’enormitat de la cosa, d’aquesta barbaritat, d’aquesta malvestat!

Salto corrent per sobre els munts de runa, aixeco bigues, pams de sostres, furgo amb les mans... Hi ha llibres cremant per tot arreu, i jo m’endinso cada cop més dins d’aquest gegant desbudellat.

Trobo unes sabates que sobresurten, uns peus a dintre... segueixo furgant frenèticament... unes cametes, un cos... vinga, vinga... en dic a mi mateixa, segueixo buscant, de pressa, de pressa... una carona, amb els ulls clucs, uns rinxols grisos... Pobret! És un nen!

Li netejo la cara amb les mans amb molta cura, amb saliva i amb el meu vestit... No respira... Continuo netejant-li el nas, la boca, el sacsejo...

- Noi! Contesta’m! Vinga, rei... No marxis, queda’t amb mi

La meva boca cobreix la seva, respiro, li passo aire, torno a respirar, torno a besar-lo, el tinc agafat per les espatlles, està reposant sobre els meus genolls. Mare meva. No hi ha vida en aquest cos! Cap reacció.
Llavors l’agafo amb delicadesa, sense voler despertar-lo, per a què? Tinc els ulls plens de llàgrimes... torno a passar per sobre més munts de runes. Surto pel llindar de la porta principal... o el que en queda... Ara hi ha molta gent.

Desesperació, sorpresa, incredulitat, perplexitat.... mirades buides interrogants. Dones cridant... La gent m’obre pas. Algunes persones fan el senyal de la creu en veure’m passar amb el nen.
Uns homes, amb màniga de camisa, me’l prenen dels braços i se l’emporten. Jo? Jo me’n torno cap dins... cap a l’horror.