Aquell temple maya

M'havia endinsat en una aventura que feia temps que desitjava experimentar. Veia aquelles imatges, aquells paisatges per la televisió i em cridaven, em tibaven a anar-hi fins que em vaig decidir,

Caminava per la selva americana amb el meu desconegut guia, la humitat em produïa una sensació d'eufòria i de por al lo nou i aquella fauna em transmetia serenitat però expectació alhora. Semblava etern, un munt de vegetació com mai havia vist, sense obres humanes que destruïssin el paisatge meravellós que la naturalesa havia creat, fruit d'anys sense intervencions externes, només obra de fenòmens naturals.

M'havia costat arribar-hi, la multitud de llengües que el territori contenia m'havia dificultat entendrem amb la gent per a poder trobar algú que em guiés cap a aquelles obres d'art, però finalment, havia trobat una persona que sabia castellà i que s'havia ofert a mostrar-me el què buscava. Ensenyant-me quatre coses essencials per mourem per la selva, en Magid i jo vaig començar a sortir del poble guatemalenc plens d'expectatives.

Ara la sorpresa ja havia marxat i gaudia de tot allò que veia, estava aspectant a tot, els arbres, el vent, el sòl, la vegetació i els animals que vivien en aquell bosc i no entenia encara com podia mantenir-se tot allò encara en peu, com si es tractés d'un secret inexplorable, intocable. Li vaig demanar al Magid que m'expliqués el motiu els temples, la història maya, les tradicions de la seva tribu i moltes altres coses que m'acabaren enamorant, tota la seva vida provenia de les arrels dels seus avantpassats als quals veneraven generació a generació.

Mirava amunt i només veia que verd i molt al fons, el cel, un cel net i blau, tranquil, cap rastre de cap temple, va ser baixar la mirada quan allà estava. El temple Tikal, el més gran dels temples mayas, una veritable peça històrica símbol del poble i símbol turístic també. 40 metres d'altura, escales molt verticals difícils de pujar per algú amb problemes físics com jo, però no podia perdre aquella oportunitat, havia vingut mentalitzada que em costaria però estava allà per aconseguir-ho.

Vaig deixar la motxilla al peu de terra, vaig agafar la càmera i el meu inhalador i vaig començar a pujar seguint el meu guia. Quan perdia l'alè, la natura m'ajudava, mirar el paisatge em feia oblidar que m'ofegava, que no podia més, i m'ajudava a seguir pujant, a tirar endavant, i quan semblava que tornava a necessitar un altre descans, allà va estar, la cima del temple des d'on els antecessors contemplaven el meravellós paisatge, de d'on es veien els altres temples, de d'on s'apreciava la gran bellesa que havia apreciat un dia des del sofà de casa.

Sí, allà estava, al cel, envoltada de selva, al mig d'un no res preciós i immemorable, al costat d'una persona que ni tan sols coneixia però que perduraria en la meva memòria amb aquell record, amb aquella vista, amb aquella fotografia que no podia deixar-me de fer.