APUNTS D'AILLAMENT 5 Repte de Cinema

20 Maig
La fèmina covid 19 ens abraça amb el petó mortal sota l’ombra de torres de babel que són les metròpolis d’avui.
El caprici del destí es transfigura en el missatger de la por. En aquests temps moderns, les coses que importen han quedat penjades, pendents d’un retorn al passat. El rastre ocult de la pandèmia produeix el vertigen de les noves que escoltem i ens creat l’efecte que no és país per a vells. Sense perdó. Un mirall de dues cares on escoltar i desitjar que el cel pot esperar.
La tempesta perfecte no la tenim pas mar endins. Les arrels profundes que està gestant la malaltia, corrouen els dies de glòria que crèiem intocables.
Tenim la soga al coll i les hores i l’estat de setge on som infiltrats ens produeixen la incertesa de sí hauríem d’aïllar-nos a l’habitació del pànic o marxar lluny cap al final de l’escapada.
Estancats a l’apartament de reclusió, marxem d’esquitllada cap a la jungla de l’asfalt, ara posseïda pels vianants, ens menys de seixanta segons. Atrapats en el temps, escollim de ser àngels o dimonis contra tot risc, pensant que volem ser tal com érem.
El sisè sentit ens assenyala que allò que el vent s’endugué esdevé l’atracció fatal pecaminosa per les ordres de confinament que pesen com una cadena perpètua. Però perdre’s en un lloc al sol amb jardins de pedra o decidir el ser o no ser entre copes, ara ens convida a ser rebels sense causa aparent.
Tots som sospitosos habituals per les forces de l’ordre que ens supervisa com un grup salvatge descontrolat i el divorci d’opinions està servit.
Sense dia de festa, fora de sospita queden els sanitaris que representen el club de la lluita a la ciutat dels àngels trobats i entre el joc de llàgrimes vessants i la repulsió per l’actitud dels qui manen, només els resta la gran il·lusió i un millor impossible.
La diligència dels polítics s’està en un passeig pels núvols, sense reserves, nedant entre l’edat de la innocència i el resplendor fosc dels somriures i llàgrimes. No accepten que del molt soroll per a res s’han vist immersos en pel cop gegant Ningú no és perfecte però els millors anys de la nostra vida es transcriuen ara en els crits del silenci.
El dubte constant és la psicosis i pel que queda del dia i d’aquí a l’eternitat serà el tenir o no tenir un que bonic és viure o una conspiració desmarxada.
A la primera plana dels diaris escriuen que el color del diner passa per sobre el bo, el lleig i el dolent de la situació i les mentides arriscades que ens engeguen, sota la bandera del patriota, es pronuncien, religiosament, en el nom del pare d’una ment meravellosa que vetlla per nosaltres, com un dels nostres.
PD. Complicant l’existència.
Passeig per un grapat d’entrades recomanables que conformen part de la història de les imatges.