ANIVERSARI

Un mantell negre de foscor flirtejava amb la nit damunt els carrers empedrats que brillaven per la humitat. La solitud del silenci emmarcava perpètuament l’hivern que s’acomodava tendrament a la vila i vestia plàcidament de boires juganeres les teulades fumejants.
El creixent de la lluna parpellejava vergonyós i només unes passes sordes s’escolaven per entre la remor del fred i els llums groguencs i fantasmagòrics que dibuixaven el paisatge de les llars en aquella hora de capvespre. El repic esmorteït sobre les llambordes orientava el seu destí cap a una edificació que lluïa l’edat a la vista. Escales gastades d’accés, terracota de colors rogencs i pedres grises a la façana, sols deformes i fustes nobles i ennegrides, s’encabien sota una teulada rústica que relatava el pas dels temps d’aquella construcció ancestral, que només semblava tenir vida pels raigs de llum que es filtraven per les escletxes diminutes dels finestrons.
Amb un soroll sord de vellesa la pesada porta es va obrir i les aromes inconfusibles d’un entorn de caliu van impregnar el nouvingut. A l’ambient es barrejaven sinuosament eines dels jorns del camp decorant el local amb la sonoritat d’unes converses fresques que fluïen en un to d’harmonia pausada i les copes a les mans dels assistents que parlaven de la cultura de les vinyes d’arreu. Arrambada en un racó reposava una llar de foc tancada que xiuxiuejava troncs endins, amb els colors del foc emanen i cridava enamoradissa els arribats fredolics.
I Ella era allà.
Palplantat al llindar de l’entrada i a primer cop d’ull va saber que era Ella. Asseguda en un tamboret baix recolzava l’esquena al taulell i la imatge era d’una cabellera exuberantment rossa que trencava amb el negre de l’abric que duia embotit i alçat fins al coll. El seu rostre era de gelor encara i denotava el poc temps d’estada. Malgrat tot ja acaronava una copa de cava fresc al seu abast i el seu posat embadalit restava a l’aguait d’una cara amiga. Això però no dissimulava la brillantor dels seus ulls desperts.
Per l’aparença ningú aliè diria que Ella havia arribat des del bressol humil de la ciutat a la recerca de la natura que tant l’omplia i allà era on lluïa entre els vilatans veïns com una reina amb el seu somriure perenne. Van creuar per uns segons eterns una mirada encuriosida però Ella no el reconeixia.
L’estridència dels grinyols que la porta ajustada pel fred emetia a cada aparença, anunciaven una opció de companyonia per aquella estona d’esbarjo que inaugurava el cap de setmana, i Ella fixava la vista en aquella direcció. No van passar minuts abans apareguessin els primers rostres de sempre i Ella va regalar la benvinguda sincera que brollava del seu tarannà. Tots dempeus i a la recerca d’un altre espai on encabir-hi tota la colla recollida, no s’adonava, o potser si, que la seguia observant el nouvingut que no reconeixia.
Les salutacions rituals i les sinopsis dels esdeveniments dels darrers dies eren les paraules que creuaven les converses i donaven pas a les propostes per les hores d’oci que venien. Ella, i n’era conscient, esdevenia el centre d’aquell capvespre entre els seus. Tant a tocar era ja de la cinquantena que no combregava del tot amb l’alegria que podia copsar als ulls dels altres. En unes hores canviaria, es deia, el seu dígit d’edat per un de caire més pesat que li assenyalava una fita sense precedents. A l’altre costat de la seva balança imaginària Ella ja gaudia mentalment d’una festa sorpresa que gairebé havia exigit. Volia però compartir-ho sense saber-ne ben bé el perquè.
Mentre, lluitava aferrissadament contra els sentiments oposats que l’embriagaven. Els somnis de jovent ara quedaven molt lluny i amagats, tant, que no els llegia prou. Alhora que dibuixava una inquietud pel demà, l’embolicaven els senzills dubtes com el del vestit que lluiria l’endemà per l’aniversari. Tot plegat per a no res. Ella, tot i la recança, conservava l’atractiu indemne del passat. I a voltes quan l’optimisme l’acaronava i el dia a dia no la destorbava, ho assaboria portes endins. Com en aquell instant en que entre les cares amigues i les consignes diverses, els ulls d’aquell nouvingut la feien sentir bella d’una manera que intuïa diferent. I s’abstreia dels companys i d’aquell indret i viatjava íntimament al món dels somnis. Els batecs cavalcaven sonors a les seves temples i l’impuls d’anar cap al nouvingut i saber d’ell era intens. Però no va gosar fer-ho del tot i va insinuar mínimament tan sols unes passes cap al taulell per gaudir d’un glop nou de cava mentre sentia la mirada del nouvingut clavada en el seu cos. Simplement va dedicar-li un somriure dolç quan reculava cap on era el seu grup.
Les copes van buidar-se i el temps es va dissoldre com les boirines de la nit fora estant i l’atmosfera de caliu es va diluir al ritme de la desfilada per marxar a fer un mos nocturn.
I la vella porta oberta havia arraconat el timbre dels grinyols i escoltava atentament els adéus del moment. Paraules dins la negra nit que suraven sobre les escales gastades d’accés i ressonaven en la buidor dels carrers, mentre Ella denegava qualsevol mot de recordança pel mig segle pròxim i els remetia, sempre amb un somriure, a passar la mitjanit sense perdre però el fil del nouvingut que s’estava desapercebut en un espai on ningú semblava percebre’l. I la seguia observant i llegint els ulls clars i brillants d’il·lusió que Ella desprenia. No el reconeixia pas i malgrat tot li semblava proper.
Ella, empesa per un instint de colors vius que la forçava, va fer-se la mandrosa envers la resta per veure de coincidir amb el nouvingut que, endarrerit, s’estava invisible als altres. Unes passes i els seus ulls es van fondre junts i el temps va semblar suspès indefinidament. Desbocats els sentits i la pell esborronada no va oblidar el somriure que la identificava i amb veu tremolosa va dibuixar unes paraules disfressades d’innocència no del tot entenedores pel nouvingut que la hipnotitzava. Amb les mans encaixades i la proximitat dels cossos la melodia de les veus s’havia evaporat i el silenci planava al seu entorn.
Ella va aclucar els ulls parsimoniosament i va rebre un bes perfilat i dolç quan molt per damunt dels seus caps, el campanar estrenava la mitjanit. Ara sí el reconeixia. L’aniversari l’havia vingut a trobar i li proposava a cau d’orella desar les mirades enrere d’enyorança i viure la fantasia del present.
I els amics que la guaitaven en la distància murmuraven la inquietud de l’estranyesa tot veient-la solitària i somrient.