Angoixa a Barcelona

Encara eren foscos els carrers, quan vaig marxar. Ni tan sols sabia si fugia de la pressió a la qual em sotmetia la meva responsabilitat o només evitava l'angoixa que em produïa l'insomni. De totes maneres, el destí no el tenia gens clar. Eren moltes les vegades, que l'instint, la imaginació o potser la memòria em portaven a llocs remots, que ningú coneix, que ningú usa com a refugi, com a amagatall de la penúria que em produeix la solitud. La penúria de la solitud s'anteposa a la necessitat humana de la comunicació. Potser és aquesta, la causa que em porta a fugir a indrets desconeguts per pensar, per plorar, per escriure. Amb la paraula, la meva millor amiga, puc comunicar-me. No sé ben bé amb qui, però en sóc conscient que algú, algun dia, recuperarà les inquietuds que em produeixen l'insomni i l'angoixa de la nit.
Els escombraires, els forners i els malalts d'amor refugiats en l'alcohol em coneixien d'allò més bé. La nit és santuari de molts humans, on jo m'incloc. Els matins són més dolços quan els vius des de la matinada, fins i tot les olors, els colors, les persones et semblen més vives.
Aquella matinada em vaig deixar guiar per les olors. A pocs metres la brisa marina, a esquenes la muntanya i l'olor a terra humida. Va ser l'olor la rebosteria recent treta del forn, el que em va dur al centre de la ciutat. El sol s'escolava pels carrers estrets, que abarrotats de roba acabada de penjar, feia una olor molt agradable, que contrastava amb la dels pixums de dos carrers enrere. Les meves sortides eren sempre acompanyades per un bloc de mil pàgines i un bolígraf que un home barbut em va regalar en un viatge que vaig fer a Londres. A vegades imaginava escenes curioses, estranyes, que no dubtava en plasmar a l'instant, vivament sobre la superfície blanc nuclear del meu bloc. Deixava que el paper xuclés la tinta i l'amarrés a ell fins que un estrip els separés.
L'olor a net de la roba estesa va fer fugir l'angoixa, que moments abans s'apoderava del meu llit i les meves venes. Vaig tornar a casa sense més, amb la sensació d'haver aprofitat una estona bonica, pels carrers de Barcelona.