Àngels

Un relat de: Lluís Pagès
S’acaronà les ales i es repassà la túnica d’un blanc encegador. En Serafí estava tan cofoi, que si no fos perquè el seu cos era eteri, no l’encabiria dins de cap vestimenta. “Sóc un àngel, per fi sóc un àngel!”, es repetia, ple d’orgull. Havia hagut de superar un munt de proves per assolir el seu desig: mitjancer de Déu als homes. Això de volar mai li havia fet gaire gràcia, però l’ensopiment quotidià al Cel se li tornà insuportable, i féu el cop de cap.
- Alerta! Atansa’t ara mateix! – un col•lega veterà se li acostà i li donà una espasa flamígera.- Té, cap al Jardí de l’Edèn immediatament.
I es trobà afilerat amb una colla de querubins al camí d’accés al Paradís, palplantats sense fer res amb l’arma a punt de solfa.
- Ja em perdonaràs, – es dirigeix en veu baixa al seu company dempeus a la seva dreta.- què coi estem defensant aquí?
- No ho saps? Acaben d’expulsar Adam i Eva per haver menjat la fruita prohibida de l’Arbre de la Vida – i se’l mira sorprès.
- Precisament, qui vols que s’hi acosti? No són els primers humans sobre la Terra? Ells no crec que tornin, i abans no ho faci la seva descendència... I en Banyetes, no és dins del Jardí en forma de serp? Si és un veritable colador, per l’amor de Déu!
Però Déu el sentí i en prengué nota: Gènesi 3:23-24

De cop i volta es trobà al bell mig del desert, amb una calor inaguantable i una missió si fa no fa incomprensible.
- Agar, esclava de Sarai, d’on véns i on vas? – interpel•là l’àngel, amb un to murri.
- Fujo de la meva mestressa Sarai – respongué decidida, sense afluixar la marxa.
- He estat enviat per comminar-te a que tornis a casa teva i obeeixis la teva mestressa.
- I tornar als maltractaments? Ni pensar-hi! Que potser us heu trastocat?
- M’han dit que et digués que Nostre Senyor et donarà una descendència tan nombrosa que ningú no serà capaç de comptar-la.
- Que què?! Permanentment prenyada com una conilla i tractada com l’ase dels cops? Que us heu begut l’enteniment? Sóc l’esclava de l’home de Sarai, li he parit el fill que ella no li pot donar i mira com m’ho paguen! – i li assenyala un blau a la galta.
- Ja ho sé que no té ni cap ni peus, però jo em limito a obeir ordres. I t’asseguro que no poden venir de més amunt...
- Ni parlar-ne! Amb una mica de sort, sobreviuré a la travessa del desert i començaré una nova vida.
- Que no saps que podem assecar qualsevol oasi? Mira, fem un pacte: tu te’n tornes per on has vingut i jo procuraré que no prenguis mal mai més.
- Ja! No t’ho creus ni tu! No coneixes Sarai!
- Però sí al seu marit, Abram. I sé com fer que m’obeeixi, de manera que faci rutllar Sarai per on jo li dicti – i li xiuxiuejà el seu pla a cau d’orella.
Però Déu el sentí i en prengué nota: Gènesi 16:6-9

Si empènyer una dona a passar-la magra s’escapa al sentit comú, la següent comanda encara el guanyava en aquest sentit: convèncer una velleta venerable que seria mare, saltant-se totes les lleis de la biologia.
- Sóc una serventa del Senyor, a qui dono gràcies cada dia que veig sortir el Sol perquè vol dir que m’ha concedit un dia més abans no sigui cridada al seu costat. Però no estava al cas del Seu sentit de l’humor. Si no és provocant un estat d’hilaritat desfermada, no veig com poden tornar a moure’s els espermatozous fossilitzats del meu venerable marit dins d’un cos marcit com el meu – i amagà un somriure maliciós.
- Hi ha res impossible per al Senyor? Hauríeu de reprimir aquesta vis còmica ofensiva, que... – l’advertí, dubtant del que deia.
- Però si a tu també se t’escapa el riure, angelet de ma vida! – el va interrompre tot assenyalant-lo amb el dit.
En Serafí es girà de cara a la paret per reprimir una rialla sacrílega.
Però Déu el sentí i en prengué nota: Gènesi 18:1-12

Els crits i els gemecs de dolor l’eixordaven i encara no sabia ben bé com és que es trobava en aquest guirigall. Distingí un parell de col•legues seus que subjectaven joves i vells amuntegats contra la porta d’entrada d’una casa i els cegaven amb les fulles esmolades de les espases. La visió era tan esfereïdora que no pogué reprimir-se:
- Atureu-vos! L’Altíssim no pot permetre aquest comportament bàrbar!
Però la resposta fou instantània:
- Així ja no trobaran mai més l’accés a la casa de Lot! – esclafí el més gran d’ambdós, mentre tibava d’un vell xaruc – Hem de posar Lot sa i estalvi abans que Sodoma sigui immediatament destruïda pel comportament vexatori dels seus habitants.
- I no hi ha alternatives més civilitzades per apaivagar aquesta gentada tan violenta?
- Lot els ha ofert les seves dues filles verges a canvi de què nosaltres no fóssim molestats, però ni així – i el perdé de vista entre la gernació exaltada que els envoltava.
En sentir aquestes paraules, Serafí es posà les mans al cap. Quin pare profereix semblants bestieses? Els habitants de Sodoma estaven del tot guillats, assedegats de violència i vici innombrables. Però la reacció del pare, tractant les filles com a pura mercaderia carnal, és d’hòstia! A aquest carcamal hem de defensar? Verge Santa!
Però Déu el sentí i en prengué nota: Gènesi 19:4-11

Les ordres que havia rebut Serafí eren claríssimes: evitar que aquell home avancés pel camí que havia iniciat, desobeint un mandat diví. El que passa és que aquest anava dalt d’un borriquet i no entenia què cordills li passava a l’animal, inquiet i nerviós. Perquè fou la somera qui va veure l’àngel del Senyor plantat al mig del camí amb l’espasa desembeinada a la mà, però no el genet. Espantada, sortí fora de la ruta i es ficà per dintre els camps. Qui duia al damunt, cec al que veia la bèstia de càrrega, li pegava per fer-la tornar al camí. Llavors Serafí es va situar en un caminet que passava entre les vinyes i que tenia una tanca a cada costat. Quan el quadrúpede veié de nou l’àngel, es va arrecerar al mur de la tanca, aixafant el peu del seu amo contra aquest, aconseguint una nova tanda de bastonades al ventre. Com que en Serafí no aconseguia que a l’home li caigués la bena dels ulls, decidí fer ús d’una sortida de paraigües: faria parlar l’animal.
- Sóc la somera que has muntat tota la vida, tinc per costum de comportar-me així? – s’adreçà a qui duia a sobre; l’al•ludit s’adonà a l’acte del miracle de qui parlava en nom de Déu. Serafí esbufegà i reflexionà, indolent:
- Mira que fer de mitjancer per acabar fent xerrar una burro, ja et dic jo quins paperots...
Però Déu el sentí i en prengué nota: Nombres 22: 21-33.

- Que em presenti davant del governador i dir-li que sóc cristiana? Que no saps que em faran amb arròs? – exclamà Eulàlia davant la proposta de Serafí de fer-la santa per la via del martiri.
- Seràs un exemple per a la resta, i Déu et recompensarà – insistí, poc convincent.
- Sóc una nena de tretze anys, no he tingut temps de madurar i ja haig de ser un anyell pasqual? No és una ofrena enverinada? És correcte engalipar a jovenetes per ser màrtirs? Sincerament, en feu un gra massa... – i esperonà les oques que s’endarrerien. Sens dubte, un caràcter irreductible.
- Santa i patrona de Barcelona, la teva ciutat, no és un gran honor? – i somrigué esforçant-se. Es començava a trobar incòmode en la seva transmissió de voluntats divines.
- Davant d’aquestes iniciatives devastadores, ja cal que t’esmeris en fer un miracle de traca i mocador, que tinc la fe sota mínims! – replicà la noia.
I l’àngel va triar uns xiprers i els convertí en palmeres, arbre llavors desconegut a la ciutat. Eulàlia posà el crit al cel (precisament allà on l’havia de dirigir, és clar).
- Què has fet, desgraciat! Aquests xiprers eren molt vells, has comès un crim ecològic! I què figuren aquests plomalls d’arbres, són horribles! Per més inri, les meves oques ja no reconeixeran el camí cap a l’horta i em costarà Déu i ajuda menar-les! Vols dir que ets un vertader àngel? Conec un mag que fa trucs molt més engrescadors que un simple transplantament vegetal! Ara sí que vaig a veure el governador romà! Ja veuràs com et posa a caldo! Vés que no et faci patró de Barcelona a tu, esgarria criatures!
I en Serafí no aconseguí d’apaivagar-la. Eulàlia parlà als romans d’un àngel que havia vist al desert de Sarrià, del miracle de les palmeres i, com no podia ser d’altra manera, anà de patac al martiri. No cal dir que en Serafí quedà trastornat per la seva contribució al final tan execrable d’una verge.
- Plego, això no està fet per a mi – sentencià, decidit a penjar les ales.
Però Déu el va sentir i en prengué nota: parlar d’una punyetera vegada amb en Serafí.

- N’has fet un gra massa, angelet meu – etzibà Déu Pare a un interlocutor acoquinat – He anat anotant totes les teves vessades i fins aquí hem arribat. Vols que les repassem plegats? Perquè ho tinc tot apuntat, no et pensis que m’he deixat res, eh? Ras i curt, m’has acabat els torrons.
- Me’n faig càrrec; no obstant, encara que no tenien res a veure amb el sentit comú, a mi em semblaren sempre unes ordres ben clares, si se’m permet defensar-me.
- Després dels tocacampanes d’Adam i Eva (mira que s’ha de ser curt de gambals per rebutjar una vida regalada...), un munt de profetes, apòstols i sants han anat a mal borràs per culpa d’uns àngels que no han sabut copsar el missatge! En tinc el pap ple.
- Potser si rebéssim les indicacions per escrit... – suggerí en veu baixa.
Nostre Senyor es passà la mà per la barba i, seguidament, obrí els ulls com unes taronges.
- Saps que et dic, és una bona pensada: ho deixaré tot per escrit, sí senyor. - És més, en faré un llibre, un volum que recollirà exemples monumentals de tot el que no s’ha de fer quan sents la crida del teu Creador. Un Testament del tot aclaridor, que ja en tinc prou d’interpretacions sui generis a les meves paraules, la transmissió oral de les quals provoca uns sidrals de por entre els creients: que si he sentit això, que no, que ha dit allò altra, i es maten entre ells per foteses. Ves que no el faci de lectura obligada per als d’aquí dalt i per als d’allà baix, tot i que els humans ho tergiversen tot... Som-hi, començo a dictar! Serafí, en el pecat t’hi va la penitència: quedes nomenat el meu escrivent, així que ja pots agafar paper i ploma!

Lluís Pagès

Comentaris

  • Pastorets[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 28-02-2017 | Valoració: 10

    Genial, Lluís, genial! Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Isacaar, Zabuló, Dan, Neftalí, Gad, Ésser, Josep i Benjamí. Les dotze tribus d'Israel, que encara recordo de l'escola. Ara, tu m'has fet riure i reflexionar sobre el paper dels àngels i la seva tasca tan difícil. Un plaer llegir-te! Una forta abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

140 Relats

144 Comentaris

122120 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.