Amor etern

Un relat de: Maria Clara Prat Roig

En Dídac i la Bàrbara es varen conèixer quan eren molt joves, en una festa de barri. De seguit ell es va sentir atret pel caràcter alegre i desimbolt de la Bàrbara que es contraposava al seu més retret i seriós.
Ella es va quedar fascinada per la seguretat que en Dídac respirava, pel seu posat de "tocar de peus a terra", tan diferent al seu caràcter impulsiu i a vegades un xic temerari.
Enamorats com estaven no trigaren a casar-se i passaren el primer any molt feliços. Tot i que en Dídac era molt ordenat i metòdic li feia gràcia la manera de ser de la Bàrbara, més desorganitzada i imprevisible que sempre el sorprenia, a ella li anava bé que ell sovint li organitzés la vida, li fes una mica de guia, li marqués els límits, així no s'havia de preocupar per res.
Passat el primer enamorament però, el que en un principi feia gràcia començava a ser un inconvenient. En Dídac cada vegada es posava més nerviós amb el desordre de la Bàrbara i la seva manca de mètode i organització. La Bàrbara es sentia tensionada constantment per les queixes d'en Dídac sobre el seu desordre i tenia la sensació d'estar en una gàbia.
Varen començar les primeres discussions, en un principi eren petites però amb el pas del temps i l'augment de confiança acabaren essent batalles campals, on sovint volaven pels aires la roba u objectes que la Bàrbara deixava desendreçats i com a rèplica també volava la roba interior d'en Dídac, que tenia acuradament guardada en els seus calaixos. Finalment però, quan un i l'altra havien descarregat la seva fúria, acabaven fent l'amor apassionadament damunt la roba tirada pel terra i guardaven així les destrals de guerra.
No varen tenir fills i això feu que els caràcters es reafirmessin encara més, essent en Dídac amb el pas del temps més maniàtic de l'ordre i la rutina i la Bàrbara més imprevisible i desordenada.
Com més passava el temps més tibantor hi havia entre ells dos, i com més grans es feien les discussions eren menys explosives però més maquiavèliques, alhora que minvaven les reconciliacions amoroses fins al punt que deixaren de fer les paus perquè deixaren de discutir i començaren una guerra freda, on l'objectiu era reafirmar-se en la seva posició i no deixar-se vèncer per l'altre. Així, quan en Dídac arribava a casa i trobava alguna peça de roba o algun objecte de la Bàrbara fora de lloc ho llançava directament a les escombraries, quan ella se n'adonava, sense dir res, anava al lavabo o a la cuina o a qualsevol estança de la casa i començava a buidar calaixos o armaris fins a deixar-ho tot pel mig.
Arribats en aquest punt a tots dos se'ls hi passà pel cap la idea de la separació, però en Dídac, un malalt de la rutina, se li feia una muntanya el que significava aquell pas en la seva vida, un canvi massa gros, hauria de canviar de casa, potser de barri.... no es veia capaç d'afrontar-ho i va pensar que preferia continuar amb la Bàrbara. Ella, per la seva banda, incapaç d'organitzar-se la vida, el fet de pensar que s'hauria de fer responsable de tot, prendre moltes decisions sense ningú que la guiés ho veia massa feixuc, no es veia capaç de fer-ho, preferia continuar amb en Dídac.
A mida que passava el temps la seva relació s'anava enrarint, cada vegada es parlaven menys, pràcticament monosíl·labs, fins que acabaren dormint separats, cadascú en una habitació, compartint però la resta de la casa, amb tota la dificultat que això comportava. I començaren a entrar en un cercle viciós i en una relació malaltissa, doncs no podien viure junts però necessitaven l'existència un de l'altre per viure. Havien passat de l'amor a l'odi, un odi però que els hi creava una dependència i els lligava.
Curiosament a fora de casa la seva relació era aparentment normal, davant amics i familiars fingien un amor i una complicitat exemplars, i tothom pensava que eren una parella feliç. De fet aquesta ficció davant dels altres era part de la seva estranya relació i mentre fingien procuraven amb paraules subtils, mirades o gestos quasi imperceptibles per als demés i totalment compresos per a ells dos seguir fastiguejant-se un a l'altre.
- No sé que faria sense la Bàrbara - deia en Dídac, ella m'omple d'alegria i vitalitat (ets una mala bèstia que m'amargues l'existència) li deien els ulls mentre mirava la seva dona, i ella comprenent la mirada del seu marit hi afegia - No sé que hagués fet jo sense ell, necessito algú que em faci tocar de peus a terra i em doni seguretat (ets un desgraciat, incapaç de saber gaudir de la vida) li tornava la mirada.
Cada cop més la seva relació es va anar fent més obsessiva fins al punt que tant l'un com l'altre vivien per amargar-se l'existència.
La Bàrbara aprofitava les passejades rutinàries d'en Dídac per amagar-li les coses, el raspall de les dents, la màquina d'afaitar... o li desorganitzava la roba, li posava els calçotets en el lloc dels mitjons, o les camises en el lloc dels pantalons...
En Dídac que s'havia tornat metòdic fins a l'exasperació ja sabia que quan tornés ho trobaria tot capgirat, però per res del món volia donar-li a ella la satisfacció de veure'l trasbalsat. Feia veure que no havia vist res, i esperava pacientment que ella sortís de casa per començar la seva recerca, fins i tot s'havia elaborat un mètode de treball i sempre començava pel mateix lloc, primer l'habitació de la Bàrbara, després el bany, seguidament la cuina i finalment el menjador. El problema era que imprevisible com era la Bàrbara a en Dídac li era difícil trobar el lloc on havia amagat els objectes i sovint acabava tornant a comprar el que li mancava. Per la seva banda en Dídac sempre li tirava alguna cosa a les escombraries, un pintallavis, aquell mocador que s'havia deixat damunt del sofà, el seu bolígraf preferit... La Bàrbara sempre remenava les escombraries cercant el que en Dídac li havia llançat.
D'aquesta manera la casa es va convertir en un gran amagatall per la Bàrbara, on sempre cercava llocs inhòspits per amagar coses, o bé del Dídac per fastiguejar-lo o bé seves perquè ell no els hi llancés. I en Dídac es convertí en un gran "rastrejador", doncs cada dia es dedicava a buscar el que la Bàrbara li havia amagat o algun objecte preat d'ella per a tirar-lo.
Curiosament aquest tipus de relació va fer que tant en Dídac com la Bàrbara arribessin a la vellesa plens de vitalitat, amb el cap ben despert i els sentits afinats, doncs aquesta situació de fastiguejar-se mútuament els omplia i els hi donava un sentit a la seva vida. Ja amb noranta anys encara conservaven una salut envejable i tan un com l'altre estaven àgils i desperts.
Una tarda, mentre en Dídac feia el seu passeig rutinari, la Bàrbara es va enfilar dalt d'una escala per amagar-li el pinta damunt l'armari, tot i la seva habilitat, l'escala, que s'havia envellit amb ells dos es va trencar, i la Bàrbara va anar a parar a terra donant-se un mal cop al cap. Quan en Dídac va tornar se la va trobar estesa a terra, amb un filet de sang que li sortia del costat del cap. Entenent el que havia passat li agafà el cap amb cura i va començar a plorar,
- Per què m'has deixat, Bàrbara?! Per què m'has fet aquesta mala passada?! Què faré jo ara sense tu?! Quina raó tinc ara per viure?!... Però entre les llàgrimes li va semblar veure com la boca de la Bàrbara es movia fent un rictus burleta, com si li digués - Et fots!!. Exasperat li deixà caure el cap a terra i posant-se vermell començà a donar voltes per l'habitació cridant com feia anys que no feia, traient del pap tot el que s'havia guardat durant tant de temps.
- Mala pècora!! Fins i tot al darrer moment m'has tingut que fotre!! T'havies de morir abans que jo, eh?!! No et podies esperar, eh?!! La senyora ha de sortir sempre amb la seva, sempre!! Doncs mira saps que et dic, que no em fotràs més, perquè jo també em moriré!! Et pensaves que em deixaries sol, eh?!! Doncs no!! I dit això va caure mort al costat d'ella.
Al cap d'uns dies, els veïns estranyats de que no sortissin de casa avisaren a la policia i entraren al pis on se'ls trobaren morts un al costat de l'altre. Els enterraren junts i com que no tenien parents propers un veí de l'escala una mica poeta els hi va fer un epitafi:
"Junts en la vida
junts en la mort
desitgem que eternament reposin
amb el seu amor."

Comentaris

  • Molta imaginació[Ofensiu]
    rocaforta | 04-03-2009 | Valoració: 7

    però poc tocar de peus al terra. El relat és bo encare que fer la punyeta al que s'estima és poc creible. Massa tràgic i enrevessat. Em sap greu però no el veig interessant.

  • Avui és dia de festa![Ofensiu]
    Unaquimera | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    PARTICIPA!
    RESPON AMB UN ALTRE MISSATGE A QUI T'HA ENVIAT AQUEST, com a mínim, o ENVIA DE NOUS!

    M'alegra haver tingut una excusa per tornar a passar pel teu espai... no sabia res de tu!

    Bon diumenge tinguis i feliç aniversari passis!
    Una abraçada digna de la celebració,
    Unaquimera

  • Una història...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 22-12-2008 | Valoració: 10

    que entristeix, malgrat els tocs d'humor soterrat. Ben relatat però, i amb un desenllaç que l'arrodoneix. Realment espanta, suposo, per la dosi de realitat, per la versemblança amb la relació d'algunes paralles que intuïm podrien ser d'aquest caire malaltís. És difícil d'entendre que algú pugui gaudir fent la punyeta a algú que estima i amb qui ha decidit conviure, però sembla que en realitat l'actitud podria formar part d'una mena de bucle del qual, lamentament, n'és difícil sortir.
    Una abraçada

  • Etern desamor[Ofensiu]
    Unaquimera | 22-12-2008

    Tal com ben bé indiques a la introducció, aquesta és la història d'una relació malaltissa, de dependències, desencisos i pèrdues.
    De fet, pel que relates, l'amor només va durar el temps del prometatge i el primer any de vida en comú; a partir de llavors, va iniciar-se el distanciament, les discussions de desgast amb reconciliacions que no servien per construir ponts nous de trobada, i la instauració de rutines com sagraments inqüestionables.

    Veig que apareix classificat com un relat humorístic, però tot i que en algun moment pot ocasionar un somriure ( quan descriu a un protagonista desant les propietats de l'altre en amagatalls cada cop més difícils d'identificar, per exemple ), en general m'ha semblat trist, ja que retrata a dues persones que han malbaratat la seva vida i les possibilitats de gaudir de l'amor, de l'afecte, o al menys del respecte entre la parella.
    Quan cap al final resumeixes la situació dient: "Ja amb noranta anys encara conservaven una salut envejable i tan un com l'altre estaven àgils i desperts.", les seves activitats fan pensar que en realitat feia temps que la seva salut mental estava molt avariada i la seva actitud recorda la d'algú absorbit per una dèria malsana que no pot escapar de la presó en què ell mateix s'ha tancat perquè no li acut que pot haver-hi un altre món allà afora...
    En fi, que resulta un relat curiós!

    Gràcies per l'interès que has demostrat en el teu darrer comentari al relat AI!: efectivament, la meva experiència va acabar bé, per sort!
    Espero que tu ho mantinguis controlat i no et produeixi excessives molèsties; imagino que devies fer un canvi notable d'hàbits a partir del diagnòstic.

    T'envio una abraçada rodona... com una bola de neu,
    Unaquimera

  • Molt bona història[Ofensiu]
    Calderer | 21-12-2008


    Els que estem casats sabem de com es poden enrair les relacions sense voler-ho. La història em sembla molt bona però penso que has de treballar-la més: Primer de tot caldria trobar la manera de mostrar més el que passa i explicar-ho menys.... per exemple explicant el joc d'amagar i llençar... una idea: començar descrivint en un paràgraf la batalla d'amagar/ llençar i després retrocedir en el temps i en el segon paràgraf comencar la història.... com es van conèixer...
    Caldria pulir una mica la prosa....fixa't els cops queposes "sempre" en 5 o 6 línies...també fas servir "doncs" d'una manera que em sembla que no acaba de ser correcta (jo no sé massa gramàtica però consulto el diccionari a tota hora). També cal mirar-se els possessius i arrencar totes les cebes que es puguin (poguin, ara dubto)... vull dir la "seva" relació...la relació.
    I en general treure algunes repeticions que fan carregós el text...mostrar a l'inici per algun fet que ell és maniàtic de l'ordre i de caràcter rígid i ella desordenada i caòtica i no repetir-ho tant.
    Disculpa tanta crítica.... només critico els textos que m'agraden i que penso que es poden millorar.
    Bona nit i espero poder seguir llegint-te

    Lluís /Calderer.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Maria Clara Prat Roig

Maria Clara Prat Roig

8 Relats

52 Comentaris

16301 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Escriure i dibuixar sempre han sigut les meves afeccions, ja des de petita m'agradava llegir i quan alguna cosa m'afectava necessitava escriure en un paper els meus sentiments. Va ser però quan vaig llegir en Pere Calders que em vaig interessar molt pels contes, quantes coses s'arribaven a sintetitzar en una història curta...! Em vaig apuntar a un curs d'escriptura creativa i a partir de llavors vaig començar a escriure i ja no he parat.
He quedat finalista en diferents concursos de conte curt per adults, en "l'Elefant Torrat de narrativa en clau d'humor" de Reus, en "Les Millors pàgines " de Granollers, en el concurs literari "Narracions breus del Port d'Aiguadolç" de Sitges, en el "Premi Vent de Port" de Tremp i en el "Premi de narrativa curta per internet Tinet". He publicat alguns contes en dos llibres patrocinats per la Regidorai de Cultura del meu poble, i he guanyat un tercer premi en el concurs "Vet aquí un gat..." de literatura infantil organitzat per l'ajuntament de Montcada i Reixac.

La majoria dels meus contes tenen un fons irònic, intenten treure un somriure al lector, perquè penso que amb bon humor es poden superar els gran tràngols de la vida..