Ambició

Em sento nua, terriblement sola. El brogit de l'ego colpejat m'inquieta, no s'atura. M'estremeixo i penso sovint en d'injustícia, tan latent.
Envejo aquells qui s'omplen d'orgull de ser qui són, de desig de viure, de ganes de mostrar-se al món.

Qui podria estimar algú tan buit, algú que busca omplir-se del que no té. No em culpo, sembla veritablement preciós en mans dels altres.
Murmuro que l'èxit és de cartró i tanmateix me'n vull reblir.
Sols sóc algú desdibuixat per l'afany de ser algú, algú que possiblement no arribaré a ser mai.
De sobte, immersa per un moment en la perspicàcia, m'adono que tot plegat era passatger. Qui sap, potser els meus somnis trucaran algun dia a la porta i notaré que res és el que sembla, que tot depèn dels meus ulls i de si s'acluquen més del compte.

La única cosa que puc arribar a envejar és la felicitat.