El somni blanc de Noune

Un relat de: Laura09

La vida no havia estat mai fàcil per Noune. Viure a Moçambic no era una cosa que ell hagués escollit però encara que allà la vida era molt precària era un nen feliç. Havia crescut molt de pressa, amb la seva àvia Gania, que s'havia fet càrrec d'ell i els seus germans quan va morir la seva mare. Noune no la recorda, la seva efímera infància la va passar amb l'anciana, la seva germana Nguna i els seus dos germans, Nir i Guiora.

Vivien al nord del país, entre Morrubala i el riu Luala, al camp, pràcticament incomunicats. Només mantenien un lleuger contacte amb una família a l'altra banda de la muntanya. A Moçambic tothom era autosuficient. Cada família vivia el seu propi jornal, anant cada matí, quan el Sol comença a il·luminar la plana humida, a trobar l'aigua que es feia imprescindible en cada moment.


Noune es llevava cada matí sense protestar, es vestia i suportava l'ardentor que regnava sobre la zona. Noune seguia el camí cap a la petita bassa d'on la família obtenia l'aigua i desfeia el camí de tornada a la cabana, on l'àvia començava a escalfar el foc per preparar l'humil però profitós esmorzar. Quan tota la família havia esmorzat es posaven a treballar, els nois feien les feines del camp mentre Gania i Nguna començaven a preparar el dinar. La tarda transcorria ràpidament amb les hores lliures que passaven Noune i els seus germans mentre es banyaven i jugaven amb els escassos animals del ramat. El capvespre arribava aviat i amb ell, la fi del jornal. La família s'apinyava al voltant de la foguera i l'àvia sempre els hi explicava alguna historia que Noune, el més petit dels germans amb només nou anys, escoltava amb molta atenció. De les faules que contava, Noune tenía especial devoció per una en la que nevava i Moçambic es convertia en un país blanc on els nens podien tocar i jugar amb la neu que havia caigut sobre la humil terra. Noune encara era massa petit per entendre que amb un clima subtropical com el del nord de Moçambic era molt poc probable que això passés, però quan el menut li preguntava si nevaria aviat, Gania es posava molt seriosa i li explicava que un fenomen així tenia lloc cada cinquanta anys al seu país i així Noune s'adormia plàcidament i somniava una i altra vegada en un Moçambic cobert per la neu.


La vida de Noune va canviar completament un dia gèlid d'hivern. Com cada matí es va dirigir cap al toll a buscar aigua però estava inquiet, probablement pel fet de que quasi no havia sortit el Sol, el cel s'enfosquia cada vegada més i els núvols s'ajuntaven en una massa grisa que cobria el paisatge. De cop, mentre Noune recollia la galleda d'aigua, va començar a caure una substància estranya del cel, unes gotes que es fonien en l'aigua com si es tractes de gel. Cada goteta que lliscava sobre la fosca pell de Noune, corria i trobaba la fi al terra. Alguna cosa al seu interior li xiuxiuejava que aquella matèria desconeguda era la neu que tan havia anhelat sense ni tan sols conèixer, així que va córrer carregant amb la galleda d'aigua, cap a la cabana on tots l'estaven esperant.
Noune va arribar sense alè i es va contenir un moment abans d'explicar-li a l'àvia que havia vist nevar, ella va somriure i va assenyalar al cel, mostrant-li com la neu es precipitava i que de mica en mica el sòl es convertia en un immens coixí.

Aquell va ser un dia blanc, Noune va jugar amb la neu fins que va arribar el crepuscle i amb ell la foscor. Tot semblava fruit de la seva imaginació perquè la neu, tan misteriosa i màgica a la vegada, havia convertit la rutina de la vida en un camí ple de sorpreses inaudites i això omplia a Noune d'il·lusió per seguir somniant.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer