Amb música de fons

Amb paraules crues m'expresso. No sé si serà així durant aquest escrit, però això és el que penso ara. Un cony. Per què? Potser per ser feliç. I una noia que sigui amable i em comprengui. Malgrat les meves manies intel.lectuals. Perque m'agrada ocupar molt temps amb això. Les maleïdes plantes. Les haig de regar. El maleït cafè i la maleïda coca-cola. Però per sort, això sembla que ho estic superant. Estic escoltant Bruce Springsteen. Jo diria que és un pirata: Live In New York City. No ho sé, potser només està editat als Estats Units. Ara sona una versió acústica de Born In The U.S.A. Amèrica, sí, el poble de l'home mort, de les guerres, l'imperi, el capital... diuen que la Xina en uns anys el substituirà. Serà també el poble de l'home mort? Jo crec que ja ho és, com la majoria de països del món. Sona una guitarra acústica molt peculiar i una mica interessant. Ignoro si la toca ell. Ara sona Don't Look Back. Una cançó desconeguda per a mi. Molt interessant. Ho seria molt més si jo entengués l'anglès.
Conys peludíssims, rates mortes... l'infern en el suposat paradís. I l'amor a la merda. Tot fals. Em nodreixo del meu llit, ara, més tard de les cinc de la matinada. O sigui que ja és divendres. Jungleland. Mítica. Aquesta cançó em faria emocionar si entengués l'anglès. M'emociona una mica igualment. Però l'he sentit tantes vegades... es pot considerar una de les millors del Bruce, però n'hi ha tantes de bones que s'amaguen... val la pena llegir-se les traduccions. Jo ho he fet algunes vegades. No de totes les cançons, és clar.
Carreró sense sortida, o carretera a l'infern. És el típic que es sol dir.
Misèria. Un món de misèria. Un món sense sentiment. Això és el que opino jo d'aquest món, i escupo a sobre d'ell. No m'agrada. Però continuaré lluïtant pels meus somnis. Podeu pensar que escric per escriure, no, escriure això em fa sentir molt bé. Ara sona un piano sol. Bruce Springsteen & The E Street Band! L'escolto, crec, des de quart d'E.G.B. Tenia nou anys, doncs. Va provocar en mi una emoció especial. I me'n vaig fer fan. Ara no sóc fan de res ni de ningú. Massa consumisme. I la meva economia no dóna pel món de l'espectacle. Es pot ser fan igualment, si, però m'és indiferent.
Ramrod. Del segon disc del The River. Si no recordo malament, la sisena cançó. Si no ho tinc mal entès, sexe a dojo.
Vaig anar a un dels dos últims concerts que va fer a Barcelona. No vaig quedar satisfet. Però ho reconec, va ser una gran actuació. Al saxo el mític Clarence Clemons. Al concert que vaig anar a veure es ve posar a plorar. Em va dir un amic meu que el Bruce deixa definitivament la E Street Band. Si és així, potser era per això.
Ratolins a la meva habitació no, però el món n'està plè de morts de fàstic i de misèria. If I Should Fall Behind. Gran cançó. Ara no sé a quin disc pertany, però l'he sentida un munt de vegades. És una balada que pot fer estremir, almenys ara a mi, a l'habitació, de nit i en directe.
La falsedat està matant a la persona. Per això, sovint, em sento sol. No som nosaltres mateixos. I si ho som, al dimoni!
Ja no sé què més escriure. M'inspiro en la música. Per això escric escoltant música. Ja s'ha acabat aquest compacte. Vaig a canviar.
El compacte que sona ara és Insurgente, de El Último Ke Zierre. Lo que nunca ha sido tuyo... Voy a ser tu infierno... gran poeta, el qui ha escrit aquestes cançons. Punk. Protesta desesperada. Va bé, de tant en tant, escoltar això, almenys a mi sí.
Escric així, d'una manera senzilla. No tinc ganes de complicar-me la vida.
Bé, per ara, ja he dit prou...