Amagats una nit al restaurant

Quan la Margarida caminava fins la taula que havia reservat al restaurant, va mirar en Martí. Es va aturar, i per un moment molt breu va deixar de sentir el xivarri de la gent al seu voltant. Els llavis d'en Martí la miraven d'una manera hipnòtica que no es pot descriure amb paraules i que van fer que la Margarida sentís una primera fiblada a la panxa. Com que va començar a sentir-se nerviosa, va tancar els ulls un moment, va dir-se "Tot sortirà bé", va somriure i va continuar el camí fins la taula. Es va asseure, i sense deixar de mirar en Martí un moment si més no, va allargar la mà per agafar la carta i la va obrir acte mecànic en una pàgina qualsevol. Així es quedaria una bona estona la Margarida, abstreta, entre mirant i somniant amb aquell home fins que de sobte una ombra la va interrompre: era la d'un home llarguíssim que s'asseuria just davant ella. La Margarida va reaccionar de seguida: malgrat que només havien passat pocs segons des que s'havia assegut a la taula, de sobte va pensar que ja hi portava força estona i que aviat arribaria el cambrer per apuntar la comanda. Va sentir un petit marejo, va mirar la carta però de tan trasbalsada com era no va comprendre-la i fins i tot va pensar que li l'haurien donada en alguna llengua estranya. Va cridar amb la mà un cambrer. Sis plau, porti'm una carta en català que aquesta no la entenc. El cambrer la va agafar, la va obrir i ja que es tractava de un restaurant de renom i el client sempre porta la raó, li va dir: "Sí senyora, en un moment". La Margarida va tancar els ulls i va mirar de calmar-se una altra vegada: va recordar el somriure ampli, bell, màgic d'en Martí i a poc a poc va tornar a sentir-se bé. Va obrir els ulls un altre cop i ja que tenia el gànguil davant, va decidir aixecar-se per poder admirar un millor paisatge. En Martí menjava un plat amb mariscos: en comptes de fer servir la llarga llista d'estris que li havien donat, menjava amb les mans, amb gust, xuclant a poc a poc cada racó amb els ulls tancats i llepant-se els dits de tant en tant. La Margarida va sentir una segona fiblada a la panxa. En Martí escorcollava un cranc i treia amb la punta dels dits la carn blanca i tendra amb delicadesa per no desfer-la. Sempre amb els ulls tancats, l'acariciaria amb els llavis, primer amb l'inferior, de seguida amb el superior, després l'oloraria amb una sola inhalació profunda per introduir-la finalment a la boca on l'assaboriria amb tota la llengua abans de mastegar-la. La Margarida va somriure i una llàgrima va començar el lent recorregut de l'ull a la galta. Rere un moment va tornar a la taula i es va eixugar la cara just quan arribava el cambrer amb la carta; Perdoni senyora, què es troba bé? Sí, gràcies, no passa res. La Margarida va tornar a obrir la carta acte mecànic i mentre la veia va recordar el dia que es van conèixer al tren: era un diumenge a la nit i mentre esperava a l'andana, el va veure a la distància; de seguida es fixaria en el somriure màgic i els ulls castanys. Perquè la vida és així, tots dos viatjarien en el mateix compartiment i malgrat les pauses, els retards, els problemes de sempre que fan del viatge un mal de cap, ningú s'ho podria creure quan van arribar a l'estació de Sants. La Margarida va mirar de calmar-se un altre cop. Va llegir el menú però no va poder trobar res que li agradés: tant hi feia, però, aquesta nit no hi havia vingut a sopar. El cambrer es va apropar i ella va demanar tres plats a l'atzar. Després va decidir que ja no calia esperar més pel que es va aixecar i va caminar ràpidament fins la taula on sopava en Martí. Al apropar-s'hi, en Martí va aixecar el cap i la va veure: les mirades es van creuar, la Margarida va sentir com aquests ulls la devoraven una última vegada i va sentir una tercera fiblada a la panxa. Es va aturar, va treure la pistola de la bossa i sense pensar li va disparar: BAAAAAAAAAAAAAAANG! La bala va sortir expel·lida cap al front d'en Martí, la Margarida va veure com li traspassava el crani i feia explotar el cervell. Què he fet? Què he fet? La Margarida es va quedar quieta un moment sense pensar res mentre la gent de les taules properes s'aixecava i corria cap a la sortida del restaurant. La Margarida va reaccionar i va fer una ullada ràpida al cos inanimat i a la bala entaforada a la paret. Va tancar els ulls amb força, va cobrir-se les orelles amb les mans per apaivagar l'aldarull i es va deixar caure sobre els genolls. Tot sortirà bé, tot sortirà bé, tot sortirà bé.

De sobte va deixar de sentir soroll, potser el restaurant ja estigués buit i aviat arribarien els mossos per arrestar-la.

La Margarida obre els ulls, a pocs metres pot veure els plats esmicolats i les cames d'en Martí. S'aixeca i descobreix com en Martí la mira esfereït. És viu, la bala es troba estàtica a pocs centímetres de la cara i ara la Margarida s'adona que per alguna raó el temps sembla haver-se aturat. En Martí és el primer en reaccionar. S'aixeca de la cadira i camina bocabadat entre la gent immòbil. Mira les gotes de sopa suspeses entre la cullera i la boca d'un comensal, la mirada lasciva del pare cap a l'escot de la xicota del fill, un cambrer que s'ha quedat amb un peu a l'aire, la mirada sorpresa de la Margarida que el mira sense saber què ha passat i que és l'única altra persona animada al restaurant. Què ha passat? No ho sé, no ho sé. La Margarida camina entre les taules amb la pistola a la mà, tremola amb nerviosisme. Torna a mirar la bala suspesa i recorda la taca de sang, el cervell escampat, els crits de la gent. Pensa que tot això deu ser un somni, una al·lucinació producte del trauma pel assassinat i que de ben segur ara és a una presó fosca i freda sense ningú amb qui parlar. Comença a riure i riu fins a encanar-se. En Martí s'apropa, la mira i riu també: la Margarida ha volgut matar-lo, li ha disparat i ara només és viu perquè el temps s'ha aturat. Quan recupera l'alè, la Margarida li diu que és mort i que ara només viu dins el seu cap. N'estàs segura? Home, i tant, he vist com la bala t'ha destrossat el cap: és impossible que siguis viu. Tot això és producte de la meva ment pel que de fet aquest restaurant serà el teu infern. Margarida, Margarida, estàs completament sonada. La Margarida camina pel restaurant i mira els comensals, el gànguil, el pare lasciu, la parella que compartia els postres. S'apropa al pare i li mira els ulls desorbitats, l'escot de la nora és tan normal que costa de creure que avui hi hagi qui el trobi excitant. La Margarida riu, mou el cap de costat a costat i li tanca els ulls,"Epa, que és la xicota del fill". De sobte la Margarida pensa que com ho sap, perquè no podria ser la xicota del pare?, raó per la qual li agafa la mà i la posa sobre el pit de la noia; total, tant hi fa. La Margarida se sent molt excitada, potser tot això sigui una al·lucinació però s'hi troba molt bé, fins i tot es podria dir que feliç. Es gira per buscar en Martí i el troba a prop d'una finestra, sembla que no pot obrir-la. Què passa, no la pots obrir? No, com tampoc he pogut obrir la porta, ni l'altra finestra. Ja t'ho havia dit Martí, ets a l'infern i ara has de començar a patir la pena imposada. I quina serà? M'obligaràs a cuinar-te i rentar els plats? A fer-te l'amor la vida eterna? Quin, Margarida, quin serà el meu càstig? Viure atrapat a aquest restaurant i veure per la finestra la vida que no has volgut compartir amb mi. Però això només serà per les nits que de dia jo he de sortir-ne i gaudir del món. Potser a vegades te'n digui alguna cosa, et porti un regal... No ho sé, ja veurem. Adéu Martí, me'n vaig, no siguis dolent i renta una mica el restaurant que és molt brut i així no em fan ganes de tornar. La Margarida s'apropa a la porta i l'obre sense problema, abans de sortir, mira en Martí i somriu amb malícia.

La Margarida desperta, sembla ser a la presó, per la finestra pot veure una carretera i un turó. No recorda res. A la llunyania veu una dona amb uniforme que escriu alguna cosa a l'ordinador. Li crida "Quant fa que sóc aquí". Senyora Casadamunt, ja es troba millor? Li fa mal el cap? Quant fa que sóc aquí. Estigui tranqui-la senyora que no és a la presó, som a l'hospital i aviat es trobarà millor. Hi va arribar ahir. La Margarida riu un moment, respira amb satisfacció i pensa que tenia raó: tot era un somni meravellós que l'ha ajudat a portar millor el trauma del crim, el judici, la pena i l'arribada a l'hospital. Per sort tot sortirà bé i a partir d'avui només necessitarà comportar-se amb normalitat i un bon dia, aviat, la deixaran marxar. Senyora, què vol esmorzar? La Margarida somriu amb satisfacció i diu que sí amb el cap. A partir d'avui, la Margarida somniarà cada nit amb en Martí i el restaurant, cada nit hi arribarà per sopar i per comentar amb en Martí alguna cosa de la vida a l'hospital, hi arribarà per cuinar amb ell com ho feien fa molts anys i per xerrar hores senceres sobre no res, sobre qualsevol tonteria que el tema no serà important.

Acaba el sopar. Ningú no pot recordar quan fa que són aquí, mesos, anys, segles sencers. Martí s'aixeca i li fa un petó al cap. La Margarida somriu i s'aixeca també sense deixar de mirar-lo. Ell s'ajup, l'arremanga el vestit fins la panxa i li fa un petó al melic. En Martí s'aixeca i li treu amb cura la roba mentre li diu: "Saps que el tacte no té memòria? No? No, és per això que per satisfer-lo cal estimular-lo contínuament. A mi m'agrada més el gust, el sentit per excel·lència on es troba també l'olfacte (en Martí li passa la punta del dit pel nas), la vista (li acaricia la templa), l'oïda (li mossega l'orella) i és clar, el tacte (i finalment li frega el llavi inferior). Tots dos es miren de fit a fit un moment i llavors la Margarida l'ajuda a despullar-se.

En Martí aparta els cabells per poder mossegar el coll. Sent un perfum molt lleuger que deu ser del gel de dutxa de l'hospital. Continua pel muscle, per l'esquena on fica el nas al canal que forma la columna vertebral, s'ajup i toca amb la mà el mi
chelin tendre i sensual, continua amb el cul que com que és una mica fred amanyaga lentament. La Margarida es recolza sobre una taula i en Martí continua pel coll, pels pits on xucla molt a poc a poc els mugrons erectes i l'arèola dilatada i encerclada per uns quants pèls petits que li donen una textura extraordinària. La Margarida l'acarona i sent el bategar tempestuós i rítmic, l'abraça i l'acaricia l'esquena amb la punta dels dits un moment. En Martí es torna a ajupir i apropa el nas al sexe, fa una sola inhalació profunda, mossega els llavis majors, ella separa una mica les cames i s'ajup al seu costat. La Margarida recolza els braços sobre les costelles d'en Martí, agafa el membre erecte i calent i l'introdueix a poc a poc, tanca els ulls i es concentra en els ritmes de tots dos. Accelera el ritme, nota com en Martí és a punt de l'orgasme i l'abraça amb força. Ja han acabat, aquesta és la primera nit que fan l'amor i la Margarida es troba molt feliç.

Tots dos jeuen al bell mig del restaurant. Porten uns minuts sense dir-se res, la Margarida encara tremola per l'excitació. Margarida, deixa'm marxar. Mira'm bé, ja no sóc en Martí, sóc una idealització de com t'agradaria que hagués estat. Margarida, deixa'm marxar. Pensa que jo no existeixo, que només puc parlar amb les paraules que tu vols, és per això que et demano que em deixis marxar, perquè ja ha arribat l'hora que passis pàgina i tornis a viure al món real. Margarida, deixa'm marxar. La Margarida vessa unes llàgrimes, li toca la cara sense arrugues, suau i rosada com era quan es van conèixer, l'abraça i li diu a cau d'orella que té por, té por de no tornar a veure'l mai. Margarida m'has mort, això ja no el pots desfer. Ha arribat l'hora que et deixis de romanços i ho acceptis d'una vegada. No tinguis por, Margarida, qualsevol cosa és millor que viure amagada a aquest restaurant. La Margarida no diu res, s'eixuga les llàgrimes, s'aixeca i li dóna la mà. L'ajuda a vestir-se, el pentina, l'espolsa l'americana. Tots dos caminen fins la porta del restaurant que la Margarida obre sense problema; fora no hi ha res, tan sols un petit forat pel que es pot veure alguna cosa color vermell. S'abracen, es besen, la Margarida no el vol deixar anar però al final li diu, Adéu, que et vagi bé i no tornis tard. Tots dos somriuen i en Martí se'n va. La Margarida tanca la porta, es vesteix i torna a ajupir-se on temps abans s'havia posat mentre pensava què he fet, què he fet i callava amb les mans l'aldarull dels comensals. Va tancar els ulls amb força, un parell de llàgrimes van saltar, i la Margarida va tornar a sentir l'agitació al restaurant. Es va aixecar i va mirar el cos d'en Martí, la cara destrossada per la bala, la sang barrejada amb el plat, la coberteria esmicolada. Va sentir un petit marejo, va veure la pistola a la mà i va decidir que no tornaria a l'hospital.