La Carta (èxit- fracàs)

Un relat de: agripas

Ja són les sis de la tarda, una hora tan bona com qualsevol altra per acabar amb la borratxera. Per la tele fan aquella cançó de la Madona tan fastigosa però que ara, amb litres de ginebra, em sembla una meravella, una poesia, un retrat fidel d'aquest dia amb això del "time goes by, so slowly". Començo a saltar i mirar de ballar com ho fan al vídeo però després del primer salt mortal ja sóc de morros al terra. Em fa mal el cap, tanco els ulls a poc a poc mentre passa el terratrèmol de dotze graus i les parets tornen a ser blanques i no pas fúcsia, o verdes, o d'aquest color de merda que les veig. M'aixeco, el terratrèmol no ha acabat i començo a vomitar: com si d'un missatge còsmic es tractés, una substància feta de mucosa, alcohol i la truita del matí cau sobre la carta que ha començat la borratxera: Benvolgut, ens sap greu però..., miro la taca i penso: "vaja, ara sí que us sap greu". Ric i ric sense parar mentre m'apropo al lavabo. M'aturo un moment davant l'habitació de ma germana: em netejo la boca amb el palmell i agafo el pom amb satisfacció. Entro. A dins tot és tan bonic, tan ordenat, tan... tan guai. Remeno els calaixos i de sobte trobo al racó més amagat uns tanguites negres de pell tan petits que haurien de rebre un altre nom. Imagino ma germana i ric un altre cop: qui la veiés, tan primmirada al matí i tan puta a la nit. Arribo al lavabo on em rento la cara i em trec la roba. Em poso un tanga. Recordo la Madona i torno a ballar. De sobte em miro al mirall: sóc ridícul, fastigós, un nadó incapaç d'afrontar els problemes. Començo a plorar i ploro fins veure el pare al costat de la porta.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer