Conte d'un president que passaria a la història

Quan el senyor president es va assabentar de la noticia va haver-hi un silenci llarg, sec, tan intens que fins i tot diuen que es podia sentir la sang dels presents córrer per la pell. Durant tot aquest temps, el senyor president miraria per la finestra les capçades dels arbres propers i la manera hipnòtica en que canviaven de tonalitat segons les bellugava el vent. Finalment, i passats uns minuts que la llegenda ha transformat en segles, el senyor president va trencar el silenci per començar un llarg embull sobre la democràcia, la estabilitat econòmica, l'estat de la societat i els reptes de futur. Mentre parlava, els membres del gabinet es miraven els uns als altres sense saber ben bé què fer: era clar que el senyor president no havia entès res del que li havien dit però ningú no s'atrevia a assenyalar-s'ho. Finalment, i just després que el president hagués begut una mica d'aigua per aclarir la gola, el vicepresident el va interrompre: els presents es van esglaiar, el senyor president va mirar de fit a fit el vicepresident amb aquella mirada seva de severitat opusdeiense que havia après al cole fa molts anys, i li va preguntar perquè l'havia interromput. El vicepresident va trigar un moment en respondre'l; breument es veuria davant un túnel blanc al final del qual es podia veure una llum multicolor que el cridava. Va reaccionar: "Senyor President, perdoni que li ho digui, però potser en moments com aquests no cal fer discursos tan llargs, ehm.... el que cal és prendre una decisió per comunicar els ciutadans la situació el més aviat possible". "La situació, diu, quina situació?" "Ehem. Senyor President, parlo de la situació que l'hem esmentat fa uns minuts." "La situació." "Sí, senyor President, la situació". El president va tornar a mirar per la finestra; el vent bufava amb força i feia volar les fulles esgrogueïdes en cercles tempestuosos. "Vostè què en pensa?" "Què en penso?" "Sí, què en pensa de la situació?" "Ehem, ehem. Penso que hauríem de donar la noticia aquest mateix vespre i deixar que els ciutadans prenguin les mesures que considerin adients"."Deixar que la població decideixi? Però què li falta un bull? I tant que no, senyor vicepresident, i tant que no! La població ens ha votat perquè siguem nosaltres qui prenguem totes les decisions. Per aquesta raó vull sentir propostes de cadascú de vosaltres sobre què hauria de fer la gent davant aquesta situació." Els membres del gabinet es van tornar a mirar els uns als altres, i rere un moment de dubte (i temor) el portaveu va dir: "Senyor President, quin sentit té tot això si el món s'acabarà d'aquí a quatre dies?" "Com? Què vol dir?" "Senyor President, fa un moment l'hem informat que ja és oficial la noticia: el planeta esclatarà d'aquí a tres o quatre dies. Ja no hi ha res més a fer. Ja només ens queda informar el poble i preparar-nos per morir." El senyor president va callar una estona i després va demanar els membres del gabinet que el deixessin sol: moments com aquests requerien, com ell ho sabia prou bé, de temps per pensar i prendre la decisió més encertada. Els membres del gabinet van acceptar de seguida i van marxar capbaixos i atemorits.

Ja tot sol, el senyor president continuaria amb la mirada fita en la finestra una bona estona més fins que de sobte, i per cap raó particular, giraria per mirar el seu despatx: el Despatx Presidencial. Es va aixecar i va caminar molt a poc a poc pel despatx mentre mirava les pintures, la catifa, les parets refistolades, s'adonava que hi havia alguns llibres dels quals mai havia sentit a parlar i olorava amb satisfacció l'aire condicionat i el fum del tabac. Va pensar que al final ho havia aconseguit, havia encalçat aquest somni que havia ambicionat des de la infantessa: passar a la història. Ara, al llibre definitiu de la història humana es podria llegir: "Últim President del país: Ell". Ahhhhh! Quina satisfacció. Va encendre un cigarro, un d'aquests que l'havia regalat el comunista aquell quan encara era negoci obrir hotels al seu país. El va olorar i el va començar a fumar, a poc a poc, sense pressa que quan es té la mort a la vora el temps deixa de tenir significat. El senyor President va tornar a imaginar l'últim llibre d'història i va mirar d'endevinar què diria sobre ell: X, l'últim president del país i l'home qui va acabar amb... No. A veure: X, l'últim president del país i l'home qui va aconseguir... Tampoc. Un altre cop: X, l'últim president del país i l'home qui va fer... Res. El seu nom només apareixeria al final d'una llarga llista de governants pel que només passaria a la història com: X, l'home qui governava quan va esclatar el món. Va deixar el cigarro i va caminar fins l'escriptori per buscar les estadístiques oficials. "No pot ser, no pot ser, ni pleno empleo, ni dèficit zero, ni..." Això no podia ser, no podia passar a la història només com l'últim president del país, havia de fer-hi alguna cosa. I si canviava les dades? I si escrivia l'últim llibre d'història ell mateix? I si... "Tranquil home, tranquil". El senyor president es va mossegar una ungla i va pensar amb molta cura com ho hauria de fer. Al final va pensar moltes coses però va decidir que només calia canviar les dades; segur que ningú no se n'adonaria i a més a més, qualsevol estadista de nivell sabia que el més important és l'economia. Va agafar les estadístiques oficials, va engegar el seu ordinador, va entrar a la pàgina web corresponent, va introduir-hi la clau secreta i de seguida es va afanyar per actualitzar les dades. En pocs minuts tot quedaria enllestit: el país avançaria cap al futur gràcies al ball màgic del ratolí i la flexibilitat dels guarismes pel que, ara sí, el senyor president es podia sentir satisfet de saber que no només seria l'últim governant del país, sinó també, el defensor de la democràcia, el pare dels desfavorits, el campió de la justícia, el geni de l'economia, l'amic de cada ciutadà i ciutadana del país.

El senyor president es quedaria una bona estona davant la pantalla rabejant-s'hi fins que de sobte trucarien a la porta. El senyor president va tancar l'ordinador i va dir "Endavant, sis plau" amb un to tan alegre que va sobtar el gabinet. Tots van entrar i el vicepresident va ser el primer en preguntar què n'havia decidit. El senyor president el va mirar de fit a fit i va dir: "Res. No farem res. No direm ningú el que passarà. Deixarem que la gent visqui amb normalitat i alegria, perquè espatllar-los la vida ara que tot marxa tan bé? Els deixarem comprar i menjar i riure fins esclatar. Escolteu-me bé: res no canviarà d'aquí a quatre dies i no els servirà per res saber la noticia. Vosaltres, si voleu, podeu marxar amb les vostres famílies, de qualsevol manera us recomano fer el mateix i callar que és molt dur saber el dia i l'hora de la mort." Silenci, ningú no va dir res. Després de una estona, el gabinet sencer va aplaudir sorollosament: quines paraules més sàvies, quanta raó tenia, fins i tot alguns d'ells van suggerir continuar amb la feina com si encara hagués temps per planejar i la vida fos eterna. "Home, no cal, aprofiteu per a fer allò que vulgueu, no ho sé, puenting, windsurf, trencar la llei. Ja heu fet prou per la gent. Ara, en aquests darrers minuts, us toca a vosaltres." Nous aplaudiments. Amb ulls llangorosos els membres del gabinet es van acomiadar els uns dels altres, s'abraçarien, es besarien, es donarien paraules de coratge i alegria i al final marxarien, un per un, després d'acomiadar-se amb una gran encaixada del senyor president. L'últim en marxar va ser el vicepresident qui li va dir: "Senyor President, ha estat un gran orgull, la història el recordarà". "Ho sé, ho sé. Moltes gràcies. "

El senyor president va tancar la porta del despatx presidencial i es va apressar per trucar per telèfon, havia de trobar un editor per a l'últim llibre d'història del món. "Del món" es va dir. "Collons, sí que m'he d'apressar: si Déu va crear el món en sis dies, imagina't tot el que podré fer en quatre!