Cercador
Alguna cosa lleugera i macabra
Un relat de: Tolkfus- Compartir:
Alguna cosa macabra. Això era la resposta a què volia crear. Però tampoc es volia endinsar a les profunditats de la foscor humana, ni produir coses horribles ni monstres. Havia de ser una cosa macabra però lleugera. De fet hi havia una paraula més adequada que el mot «lleugera», però com anticipant el final d’aquesta, havia fugit, fugissera.
Una cosa macabra però amable. La paraula que havia fugit no era aquesta, però no em quedaré parat mentre l’espero. Si arriba ja ho diré. Una cosa macabra. Algú que patís algun martiri, un dolor físic, que el sentís molt intensament. O mental, de fet li servia igual. Ell preferia un dolor mental, el físic li feia més por. Dolor físic, doncs.
El noi podia caminar per un bosc. Un bosc amb un camí al mig, que el travessava de cap a cap. Un camí net, sense branques ni pedres que incomodessin el pas, i amb algun ocasional passejant que et saludava amb un somriure. I uns quants ocells, amagats entre els arbres, però que juganers, no poden evitar revelar la seva presència amb les seves rialles. I aire. Aire en moviment, entre calent i tebi. La temperatura justa perquè resulti revitalitzant caminar-hi, quan a més, els raigs de sol que s’escolen entre els arbres en fan pessigolles a les galtes.
I noi caminava, pel camí net, sota el sol, el vent i els ocells. I els arbres. I aquella calidesa de la natura, penetra fins al seu cor. I el seu ànim s’escalfa, i camina amb vitalitat. I no seu a una habitació freda i humida. I camina, passant d’una teulada de cel a una teulada de fulles, d’ombra fresca, a sol calent. I ara un gos l’acompanya, corrent alegre al seu voltant. No li agraden especialment aquests animals, però aquest és un gos que no és un gos. És vitalitat amb potes. I ell i el gos passegen, alegrement. Crec que això ha quedat clar.
Ara tanca els ulls, no el noi, ni jo, sinó tu. Espera. Acaba el paràgraf i llavors fes-ho. Això i el que ara et diré. Si vols. Tanca els ulls, i recorda el noi, i el sol, i el vent càlid, i els ocells, i el gos alegre, i la vitalitat i el camí net. No el caminet. El camí net. Tanca els ulls i recorda-ho, transporta’t-hi i sent-ho amb la teva pell. Ara, els ulls i fes-ho. Si vols.
I el camí era net, però fins aquí. Aquí hi ha unes branques i unes pedres, i el noi s’entrebanca i cau, i pica amb una pedra al cap. Una mica de sang, s’aixeca marejat. Vol seure a un tronc, un arbre caigut al costat del camí. Una branca trencada s’erigeix cap al cel. Si vol recolzar per seure al tronc, però està marejat. I s’apropa a la branca, al tronc, i quan gairebé hi és, cau i es clava la branca a la panxa. I allà es queda, sota el sol, el vent càlid, l’ombra i els ocells, agonitzant durant hores amb una branca gruixuda com el seu braç travessant-li el tors. I el sol marxa, i el cel es torna taronja, càlid i amable com el vent, que encara acarona les galtes del noi. I ja està, tinc una cosa macabra i lleugera. Crec que lleugera sí que era la paraula. Ara me n’he adonat. Lleugera i macabre.
Una cosa macabra però amable. La paraula que havia fugit no era aquesta, però no em quedaré parat mentre l’espero. Si arriba ja ho diré. Una cosa macabra. Algú que patís algun martiri, un dolor físic, que el sentís molt intensament. O mental, de fet li servia igual. Ell preferia un dolor mental, el físic li feia més por. Dolor físic, doncs.
El noi podia caminar per un bosc. Un bosc amb un camí al mig, que el travessava de cap a cap. Un camí net, sense branques ni pedres que incomodessin el pas, i amb algun ocasional passejant que et saludava amb un somriure. I uns quants ocells, amagats entre els arbres, però que juganers, no poden evitar revelar la seva presència amb les seves rialles. I aire. Aire en moviment, entre calent i tebi. La temperatura justa perquè resulti revitalitzant caminar-hi, quan a més, els raigs de sol que s’escolen entre els arbres en fan pessigolles a les galtes.
I noi caminava, pel camí net, sota el sol, el vent i els ocells. I els arbres. I aquella calidesa de la natura, penetra fins al seu cor. I el seu ànim s’escalfa, i camina amb vitalitat. I no seu a una habitació freda i humida. I camina, passant d’una teulada de cel a una teulada de fulles, d’ombra fresca, a sol calent. I ara un gos l’acompanya, corrent alegre al seu voltant. No li agraden especialment aquests animals, però aquest és un gos que no és un gos. És vitalitat amb potes. I ell i el gos passegen, alegrement. Crec que això ha quedat clar.
Ara tanca els ulls, no el noi, ni jo, sinó tu. Espera. Acaba el paràgraf i llavors fes-ho. Això i el que ara et diré. Si vols. Tanca els ulls, i recorda el noi, i el sol, i el vent càlid, i els ocells, i el gos alegre, i la vitalitat i el camí net. No el caminet. El camí net. Tanca els ulls i recorda-ho, transporta’t-hi i sent-ho amb la teva pell. Ara, els ulls i fes-ho. Si vols.
I el camí era net, però fins aquí. Aquí hi ha unes branques i unes pedres, i el noi s’entrebanca i cau, i pica amb una pedra al cap. Una mica de sang, s’aixeca marejat. Vol seure a un tronc, un arbre caigut al costat del camí. Una branca trencada s’erigeix cap al cel. Si vol recolzar per seure al tronc, però està marejat. I s’apropa a la branca, al tronc, i quan gairebé hi és, cau i es clava la branca a la panxa. I allà es queda, sota el sol, el vent càlid, l’ombra i els ocells, agonitzant durant hores amb una branca gruixuda com el seu braç travessant-li el tors. I el sol marxa, i el cel es torna taronja, càlid i amable com el vent, que encara acarona les galtes del noi. I ja està, tinc una cosa macabra i lleugera. Crec que lleugera sí que era la paraula. Ara me n’he adonat. Lleugera i macabre.
