Algun dia havia de dir-t'ho

Saps full? Tu que m'escoltes. M'agradaria parlar d'algunes coses potser no massa agradables. M'agradaria parlar de mi, i del que sóc i del que he deixat de ser. Saps? Algun dia havia de dir-t'ho.

Fa mesos, prou mesos, potser des d'Itàlia, que vomite quasi tots els matins. No és un vòmit amarg, és un vòmit lleuger, dels de panxa buida, acompanyat de tossir fort i tossir mocs. No és massa agradable, ho sé, a mi tampoc m'agrada. Es tracta d'un fet quasi rutinari, quotidià, com tossir. Tossir també s'ha fet rutina. Hi ha dies que és una tos més suau i altres que és més seca, violenta, acompanyada d'un dolor intens en els pulmons que dura dies: I em fa mal respirar, em fa mal viure...

La tendència natural després de tossir amb violència és mirar-se la mà. A voltes, i a tu t'ho he de confessar, m'entristeix no veure sang en obrir el puny. Has sentit mai la sensació de creuar un carrer sense mirar i sospirar amb pena al sentir frenar un cotxe? Possiblement no, no ets més que un full. Un full brut que he conegut avui. La sensació al tossir és certament pareguda.

T'he de dir que he tornat a beure, amb certa assiduïtat. Això crec que ja ho saps. La meua tendència natural al tabac la puc suplir amb el llapis o amb un furgadents. Fumar és un estat mental. Tot i això, beure se'm fa diferent. No m'agrada fer-ho els bons dies, m'agrada quan no hi ha molt més a fer. Els dies apagats, més morts que jo. Hui. M'agrada beure sec, tampoc hi ha més misteri.

Em sento perdut, violentament perdut. Quanta gent pot dir que ja ha fet tot el que volia fer? I el que queda ja és protocol: Acabar la carrera, trobar feina, casar-se, tenir fills... I així tots. Tots aquells que es passen la vida sentint-se diferents i acaben fent la mateixa merda que la resta. Una merda que a mi no m'atrau, i, potser per això mateix, em sento desubicat. El món se'm fa llunyà, i la importància de les coses es difumina.

Del que vull fer? No ho sé. Morir-me. Trobar-me algun ús, potser. No el veig. Morir-me i prou. A tu no t'ho puc negar, no m'estime la vida. Potser sóc massa estúpid i, simplement, no l'entenc. La condemna de la llibertat, se'n diu... A tu, amic meu, t'ho havia de dir. Algun dia havia de dir-ho. I prou, ja ho he dit. No plores si tossir se m'emporta, tots dos estem avisats. Els ulls se'm tanquen. Dormo millor, tot s'ha de dir. Disculpa'm no haver trobat millors paraules per a dir-te tot açò. Això si em dol. Tragèdia!