Alba

Cullo el vidre
que l'ahir ha deixat
sobre la pell de la nit.
- Ella no es queixa.-
Ni el silenci,
ni l'encesa veu
de les foscors
tallen tant
com la teva absència.
El teu record
ha omplert l'espai
de cicatrius
que sagnen
el no res
dens
del teu silenci.

S'enterboleix la llum
artificial
dels fanals
mentre et recordo
impregnant els fulls
amb noves paraules
de fum.

L'ardor del teu somriure
només crema
quan no hi ets
i és ara
quan les cendres
del que eren
els teus ulls
ofeguen la nit
amb els seus hiverns
cansats.
La nit s'omple
de les nostres miques
escampades,
esmolades,
i ja només puc
esperar-te,
Alba.