Abraçats.

Huí t'he escoltat respirar a la meua orella. No eres més que vent tibi i humit que feia eritzar-me tot el cos! Ha sigut una sensació encantadora, m'has dit que em vols suaument. Tancava els ulls i el cos em tremolava. Sabies que era el moment i ho has fet. M'has abraçat llargament com mai m'havies abraçat. Estava molt a gust entre els teus braços. Puc dir que estava còmoda amb tu, feliç i als núvols. M'has transportat per un munt de sensacions... Des del moment abans de veure't obrir els llavis per dir-m'ho, fins al mateix instant en que has deixat d'abraçar-me. No ha fet falta res més, sols la suma d'un "Et vull" i un abraç confortable.
Sembla que em conforme amb poc... Només un abraç. Podies pensar que esperava més. Una carícia, unes paraules, un bes... qui sap? Però no, estant amb tu tinc prou, si m'abraces ja em desplome.
Em desplome als teus braços, faig força contra tu, i tu contra mi... Ja no sé si m'abraces tu o t'abrace jo! Tens prou? Estàs a gust entre els meus braços? Vols que et diga que t'estime? Puc xiuxiuejar-te a l'orella tot el que et vull, puc dir que t'estime, que et necessite i que sense tu no sóc res... Però no, no t'ho he dit, he preferit un abraç silenciós. De vegades si no parles tot va millor. Ara t'ho dic des d'ací, et vull!