A Marta

A MARTA

Barcelona, 20 de novembre 2007

Marta:

Se'm fa estrany anomenar-te d'aquesta manera. La imatge que tinc en aquest moment és la d'un noi amable, llest i interessat per tot allò que fèiem a la colla. Les teves cartes que rebia quan eres fora em feien pensar que uns sentiments t'amaraven i et despertaven neguitós, sentiments semblant als meus en descobrir la vida. Eres sensible, arribaves a la meva ànima. Compartia completament les teves pors, incomprensions i els teus desigs. Sense saber per què et tenia per un amic al qual se li podien confessar totes aquelles sensacions i estranyeses, intimitats que s'escapen. La teva personalitat obria el meu cor. Aquesta predisposició no la sentia pels altres i encara menys per la resta dels nois.

Ara ho entenc. El temps no passa endebades i el camí de la vida l'hem compartit amb altra gent que hem anat trobant. En un punt determinat d'aquest viatge, un company no t'abandona i t'il·lusiones amb ell, acaricies el desig de l'amor i t'enamores, però el trajecte té moltes variants, a cops és estret, polsós i pedregós, altres ample, planer, alegre, però de sobte el viarany triat es torna costerut i insuportable i quan arriba a una calma l'itinerari acaba sent insuls i avorrit. Te'n canses, sents desil·lusió. Te n'adones, aleshores, que els teus ulls cerquen un encreuament, una sortida per tal de prendre un altre camí.

Marta el teu descobriment t'ha fet patir i trencar amb tot allò que la nostra societat té muntat, t'ha obligat a comportar-te sense control. Però ha sorgit una nova persona: tu. Puc comprendre-ho, encara que costa figurar-me un canvi d'aquesta naturalesa. La distància del temps em permet separar-te d'aquell qui eres de la que ets ara: Una nova amiga desconeguda a la qual un vell amic et va parlar de mi. Em sento astorada, no puc imaginar el teu aspecte però seràs benvinguda.

Jo també he pres una decisió. Mentre el company marxava amb pas regular sense mirar als costats i cap a un destí incert, jo feia un camí paral·lel, separat, desviant-me per altres corriols, coneixent dreceres perilloses i excitants.

El meu marit està malalt, molt malalt. Però ell ha comprès: Desitja que jo sigui lliure. No em vol veure aferrada a una obligació que no té el suport de l'amor. Pretén que sigui feliç des d'ara. Només m'ha demanat l'amistat: Una mà que pugui prendre en el moment que digui adéu.

Marta ara et trobo i a qui necessito és aquell qui eres: el Bernat.

Natàlia.