Zomdigs!

Cada dia del món, a excepció dels caps de setmana i festius, l’Elena sortia de l’escola a les quatre de la tarda. I cada dia del món, el Gerard anava amb ella. Són veïns i millors amics. Si féssiu un mapa amb el camí que va de l’escola a casa de l’Elena i a la del Gerard, just a la meitat, hi trobaríeu el parc.
El parc té un castell de fusta amb tobogans amb boca de serp per on escupen la canalla i gronxadors de colors per tocar el cel. També té un mirador per dirigir-te als nens súbdits que hi ha per sota i fer discursos d’emperador, i uns bolets enormes on poden seure tres marrecs i donar voltes fins a marejar-se. No hi falten tres ànecs —un de marró, un de blanc i un de verd— per fer curses de genets on sempre guanya el marró perquè està més avançat, i un banc de fusta descolorit on seuen alguns pares a parlar del temps, de què han fet per dinar o de com és de bo el davanter nou que ha fitxat l’equip de futbol de torn.
El parc tenia l’Elena captivada des de sempre; ella i el Gerard hi havien viscut moltes aventures. Fugien de les converses ensopides dels grans cavalcant els ànecs de carreres, o jeien als bolets i feien que el món girés a tota velocitat per veure qui era el primer a arribar trontollant al mirador i proclamar-se vencedor.
Però des de feia unes setmanes, el Gerard ja no volia jugar al parc. El primer que feia en sortir de l’escola era treure el mòbil de la motxilla. Se’l posava davant dels nassos i engegava el joc o el vídeo de torn mentre enfilaven el camí cap a casa. A l’Elena la sorprenia la capacitat de caminar sense veure-hi que tenia el nen, com si fos un ratpenat i no necessités els ulls. Per posar-lo a prova, havia intentat fer-li la traveta o deixar la maleta al mig del camí, però el Gerard sempre esquivava l’obstacle i continuava enganxat a la pantalla.
—A què jugues? —va preguntar-li l’Elena.
—No jugo, miro un vídeo que han penjat en Rabassut i en Menudet —el Gerard va ensenyar-li la pantalla—. L’acaben de pujar. Estan jugant al videojoc dels lampistes. Veus? S’acaben de menjar uns bolets i ara viatgen per unes canonades mentre esquiven els bidons que els llança un goril·la enfadat. En Menudet és superloser, però en Rabassut és pro.
—En Rabassut i qui? Per què no anem una estona al parc? Podem fer veure que som nosaltres els que esquivem els bidons pel castell.
—Què va, el parc és un rotllo. Per què no tens mòbil, encara? Podríem fer una raid i ajuntar-nos amb els de la classe, hi som tots menys tu.
—Tots? Què és una raid?
—És igual, de totes maneres no pots jugar-hi.
Quan l’Elena va arribar a casa, va tornar a demanar un mòbil als seus pares. No només en Gerard, sinó que tota la classe ja en tenia! Per què ella no? Els pares, però, li van dir que encara era massa petita. Ara el que havia de fer era jugar al parc i divertir-se amb els amics. El que no volien entendre els pares era que cap dels seus amics anava ja al parc. Tots jugaven amb el telèfon.
Enfadada, l’Elena es va tancar a la seva habitació. No en va sortir ni per sopar, tot i que la panxa li remugava. Els pares intentaven calmar-la des de l’altra banda de la porta, però ella, caparruda, no volia cedir. Quan va arribar l’hora d’anar a dormir, es va entaforar dins del llit, però no tenia son. Després de fer moltes voltes, va aixecar-se. Avorrida de no saber què fer, es va quedar mirant per la finestra. Era una nit estrellada. Veia la casa d’en Gerard i la finestra de l’habitació del seu amic.
Per parlar l’un amb l’altre, havien fet l’experiment dels envasos de iogurt i el fil, però el pare del Gerard va passar amb una escala de mà per canviar una bombeta del jardí, es va enredar amb el fil i el va fer malbé. En comptes de tornar a fer l’invent, i com que la paret que separava les cases era de poca alçada —més o menys com si l’Elena s’enfilés a les espatlles del Gerard—, els dos nens havien muntat una mena d’escala a cada cantó de la tàpia. L’Elena va col·locar una capsa de fruita del revés i la caseta del gos. Des del teulat de la caseta i amb un petit impuls, podia pujar sobre el mur. En Gerard havia fet servir saques de ciment: tres tocant la paret i dues al davant. D’aquesta manera passaven ràpidament de casa d’un a l’altre.
La llum del dormitori d’en Gerard es va encendre. A l’Elena li va semblar veure una cosa estranya flotant davant de la finestra del seu amic, però amb el seu propi alè entelava el vidre i no hi clissava gens. Va obrir la finestra al mateix temps que en Gerard obria la seva.
—Gerard, què fas? —va xiuxiuejar, però el nen semblava que no la sentia i intentava agafar alguna cosa amb les mans.
L’Elena es va quedar mirant com el Gerard sortia cames ajudeu-me i es deixava caure de cul a terra, al jardí. El nen es va incorporar de seguida i va alçar els braços, però no aconseguia agafar el que semblava... un telèfon mòbil! L’aparell flotava a la distància justa perquè no l’atrapés, i s’anava desplaçant a poc a poc mentre el nen el seguia.
—Espera!
L’Elena va caure de cul fora de l’habitació també, però el terra del seu cantó era dur i va perdre uns segons fregant-se el cop. Ja no veia en Gerard. Va córrer per sobre de la capsa de fruita, la caseta del gos —que devia dormir a l’habitació dels pares, com sempre— i va saltar el mur cap a la casa del seu amic. El va veure just quan sortia cap al carrer amb els braços alçats mentre balbucejava:
—Mòbil, mòbil!
—Gerard, on vas?
El nen no li feia cas, només remugava:
—Mòbil, mòbil!
L’Elena va aconseguir posar-se davant d’ell per mirar-lo, però en Gerard no la veia. Tenia els ulls completament oberts, però d’un color grisenc, com si hi tingués una fina capa de boira. Un fil de bava li queia de la boca entreoberta. Seguia l’estrany aparell que flotava a prop d’ell, carrer enllà, inaccessible. L’Elena va atrapar el seu amic, el va sacsejar, li va passar les mans per davant de la cara i, fins i tot, li va fer donar la volta per tornar cap a casa, però l’únic que feia en Gerard era caminar amb els braços amunt, repetint: "Mòbil, mòbil!". El nen es va girar per tornar a perseguir l’estrany artefacte, que flotava sempre a la distància justa per no ser enxampat. Així que l’Elena el va seguir a ell.
Van caminar una estona, però eren els únics que hi havia a aquella hora fora de casa. Quan pensava que es passarien la nit amb aquella mena de gimcana, l’Elena es va fixar que es dirigien cap a una llum al mig del carrer. La claror venia d’un fanalet penjat a la proa d’una barca que flotava sobre l’asfalt. Però allò no era el més estrany. El més estrany era que damunt d’aquesta barca hi havia un ésser que vestia un impermeable amb caputxa i que recollia el fil d’una canya de pescar. L’esquer era el mòbil que flotava.
—Deixa en pau en Gerard! —va cridar-li l’Elena.
L’ésser es va girar cap a la nena. Semblava que fins aquell moment no l’hagués vista.
—Ostres, què hi fas aquí, nena? —es va treure la caputxa.
Era un home calb, amb cabells blancs per sobre les orelles i una barba esborrifada. Tenia el nas gros i uns ulls amables. L’home va deixar la canya sobre la barca. En deixar de moure’s l’esquer, el Gerard el va poder agafar. Es va quedar quiet amb l’aparell a les mans, balancejant-se suaument.
—Què li passa? —l’Elena no es movia del costat del seu amic.
—És un zomdig —va dir-li l’home mentre baixava de la barca i es dirigia cap a ells.
—El Gerard no és això!
—Un zomdig és un zombi digital —el mariner d’asfalt havia arribat on eren els nens i va posar la mà sobre l’espatlla de l’Elena—. Però encara hi som a temps. —Va buscar dins de l’impermeable i va treure un mata-segells. Aprofitant que el Gerard aguantava l’aparell, el va marcar a cada mà—. Això hauria de ser suficient.
El nen va deixar anar el telèfon i, a poc a poc, es va anar arraulint a terra fins a quedar-se adormit.
—Què li has fet?
—L’he marcat. Ara estarà uns dies sense poder agafar cap mòbil. Amb sort, quedarà net el temps suficient perquè no recaigui —el vell mariner va mirar l’Elena als ulls—. Quan passes massa temps connectat a internet, mirant el mòbil o fins i tot la tele, pots convertir-te en un zomdig. Si això passa, ja no importa res més que el telèfon i la pantalla. Ni amics, ni pares. Res. —L’home va recollir el nen de terra amb cura i va tornar cap a la barca—. Vine, us porto a casa.
Van desfer el camí cap a casa seva, flotant per l’asfalt en aquella barca estranya. L’Elena no es va separar del Gerard. Quan van arribar al jardí dels veïns, el pescador de zomdigs va deixar el nen a la seva habitació i en va sortir per la finestra. Després va ajudar l’Elena a entrar al seu dormitori i es va acomiadar amb la mà, mentre s’allunyava navegant per l’asfalt:
—Cuida del teu amic, a reveure!
L’Elena es va quedar adormida mirant per la finestra.
L’endemà es va despertar i es va canviar ràpidament. Va sortir de l’habitació com un llamp. Els seus pares l’esperaven al menjador amb un mòbil a les mans.
—Elena, hem pensat que si...
—No el vull, vaig a casa en Gerard. Anem a jugar al parc!
L’Elena i el Gerard van tornar a les curses d’ànecs, a les voltes als bolets i a intentar volar saltant des dels gronxadors. Però alguns dels seus amics de classe no van tenir tanta sort. Ara són zomdigs!