Cròniques d’un intolerant

El que més em fascina de les persones és l’habilitat de relativitzar els mals dels altres i engrandir fins a l’infinit els propis. Pots tenir al davant una persona en estat terminal de càncer, sense família, que dorm al carrer perquè no té ni per menjar i, a més a més, sota una pluja digna del diluvi universal. Però a tu se t’ha trencat una ungla —ai, uix, quin mal!— i, per força, els déus de l’Olimp han d’estar en contra teva. Quina manera de fotre’t el dia enlaire!
Una de les coses, per no dir la cosa que em fa anar més de cul, és la intolerància a la lactosa. No és que tingui res contra les vaques. De petit —això m’han explicat— teníem una veïna que era vaquera, la Feli, i es veu que jo em caminava entre aquelles bèsties tacades de blanc i negre com qui es passeja per casa seva.
Total, que un bon dia el metge va i diu que soc intolerant. A mi, que sempre m’ha caigut bé tothom! En fi, tampoc m’ha de caure el cel al damunt. No puc beure llet? Doncs fora el cafè amb llet del matí. No puc menjar formatge manxec? Càsum l’os pedrer, està bé, no es pot tenir tot. Però la que ve ara és de traca: resulta que no puc menjar ni fuet ni llonganissa. Per què? Te’n refots de mi?! A veure, un moment: en quin punt els porcs i les vaques s’ho han fet entre ells? Sembla la segona part, dolenta, de Rebel·lió a la granja.
Com pots entendre, aquesta part de la dieta me la passo per l’arc del triomf. Li foten lactosa a tot: als menjars precuinats, a molts embotits, fins i tot a algunes patates de bossa… Un drama. He passat d’una vida de color i alegria a una existència gris.
I això no és tot. La majoria de gent —és a dir, tothom menys jo—, quan puja al tren, per exemple, què és el primer que fa? Buscar on seure, correcte. Què faig jo? Revisar si el lavabo de l’últim vagó és obert i com de net està. Una cosa tenen els Ferros: molt puntuals i tot el que vulguis, però tenen els pitjors vàters de Catalunya. N’he trobat amb gotelé i tot! Però, mirant la part positiva, m’ha passat la mania que només podia anar de ventre a la latrina de casa. Les provo totes. Pots saber molt d’una persona veient com té el cagador.
Ja per acabar —el que intentava dir des del principi—: el millor que es pot fer és no mirar-se tant el melic. Segur que la persona que tens al davant té un drama vital… encara que no sigui intolerant.