Xarxa Popular de Reciclatge (Crònica desde Badilònia)

Si un camina al vespre per la Rambla de Badal, a l'alçada del carrer Carreras Candi, gairebé enfront del conegut supermercat Lidl, és molt probable que es trobi amb un nodrit grup de persones, la majoria d'ells jubilats, esperant al costat d'un contenidor. En ocasions també els podreu trobar furgant a l'interior d'unes bosses gegants d'escombreries que no han arribat a la seva destinació.

Que espera aquest grup de gent? Que busquen entre les escombraries? Imagino que molts ja tindreu clara la resposta, doncs la mateixa escena es reprodueix a molts carrers de la nostra ciutat, davant de molts supermercats i grans superfícies. Aquestes persones busquen tots aquells productes que els encarregats del supermercat en questió han decidit que s'havien de llençar.

Hom podria pensar que es tracta de productes en mal estat o caducats, però en molts casos això no és així. La bogeria consumista fa que a la ciutat s'aboquin tonelades de productes en bon estat per temes més relacionats amb el seu aspecte o en les ofertes de l'establiment que no pas per la conservació del producte. Així s'aboquen productes amb data de caducitat propera, però també els excedents o packs trencats. Per exemple, si el supermercat rep una remesa d'un producte i encara no aconseguit vendre l'anterior aquesta va a parar al contenidor. De la mateixa manera si el supermercat només ven un producte en packs i algun està trencat tot el pack acaba a les escombraries. És a dir, si el supermercat ven les cervesses per dotzenes i una llauna ha esclatat o esta tacada son totes dotze les que són llençades.

Tornant al cas de Badal podríem dir que aquests grups de jubilats, més preocupats per ocupar el seu temps i indignats per aquesta política malbaratadora, que no pas per pròpia necessitat s'han dedicat a donar una segona oportunitat a tots aquests productes que l'absurd criteri comercial ha determinat que potser ja no eren suficientment macos per vendre. I així, per la ingent quantitat d'aliments rescatats cada dia i per l'impossibilitat, per part dels jubilats de consumir-ho tot, s'ha generat un procés curiós.

Desde fa cinc anys, que és el que fa que el super es troba a Badal, de forma absolutament anònima, sense cap publicitat i poc a poc, s'han anat creant autèntiques xarxes de reciclatge i cooperació. Gent que truca, a l'hora de sopar, als seus veïns per portar-los pizzes encara congelades i a l'interior de les caixes, capses de detergent, capses de fruita, bosses de patates, fuets i d'altres embotits encara plastificats, llaunes de cocacola o cervessa, pà de motlle, rentavaixelles, etc.

A la meva escala, un edifici amb un alt nombre de gent gran, amb pensions molt baixes, a qui més qui menys li ha arribat algun dia algun d'aquests productes de mans d'algun veï que no sabia que fer-ne, per exemple, de les cinc pinyes que el veï del segón li havia portat.

Ara es veu, pel rumor que corre a l'escala, que aquesta pràctica té els dies contats, doncs pel que es veu a algu del Districte li ha semblat que donava una imatge molt dolenta i que una ciutat turistica com Barcelona no s'ho podia permetre. És clar, és millor que els contenidors grissos de rebuig empassin caixes senceres de llaunes en bon estat que no que aquestes siguin reaprofitades, no fos cas que el supermercat deixés de vendre una sola llauna. O que la munió de turistes que visiten cada vespre Badal i les seves meravelles deixessin de fer-ho.