VULGAR I SALVATGE de Fredia

Sóc una dona. Tot en mi és d'allò més vulgar, començant pels peus i acabant pels ulls enfonsats. No hi ha cap tret que em faci especial. No sóc ni atractiva ni elegant. No he destacat en cap esport ni tinc habilitats socials. Cuso botons però no sé fer un vestit. Faig servir la rentadora i l'ordinador però no me'n surto amb un mòbil de nova generació. Segurament no sóc prou intel·ligent. No recordo haver resol cap equació ni he llegit Proust. I malgrat això sóc optimista. I lluitadora. I el que més m'agrada de mi és aquest maleït caràcter fet de seguretats i de dubtes inexplicables, aquest caràcter rebel i obstinat que no em permet descansar mai. La mare deia que sóc com un poltre salvatge, desbridat, galopant contra el vent. Després corregia: com una euga salvatge. I afegia que ser salvatge era el meu encant i també la meva dissort. I ara sé que, quan feia aquesta afirmació no pensava en mi, parlava per ella, que també era una dona sense cap tret especial però optimista i lluitadora i rebel com la seva mare i com la mare de la seva mare i com la mare de la mare de la seva mare i com la immensa majoria de les dones que han poblat i poblem aquest planeta. Que el poblem i que el fem avançar.