voldria

voldria,

que ens haguérem trobat a la teua manera,

sense pactar res,

donar-te el primer bes

en el traster d'aquell modest camp de futbol

mentre ens resguardàvem de la pluja

i amuntegàvem botelles i barres.


I demanar-te el repte

més impossible que mai t'han

pogut demanar.

I sentir de la teua boca,

un “Capaz” ben clar.


Tal vegada, voldria:

poder escriure't un poema

al forn d'Estellés.

Mentre de tant en tant,

refregue les mans en la farina,

t'acarone, i amb tota la cara emblanquinada:

Et done un bes.

Tu, t'enfadaries, i em diries allò que dius

tan fàcilment amb la teua veu dolça:

I-N-Ù-T-I-L!


i no moriria sense acompanyar-te a l'estació del Nord,

agafar el primer tren cap a Montpeller,

i amb el meu fals francès dirt-te:

"quand tu veux on y va”


Però ja saps, visc de somnis,

i el millor es que m'ho passe bé

vivint-ne.