VIENA. ANTIGA FÀBRICA DE LA SOCIETAT GENERAL D'ELECTRICITAT. TERRASSA

Terrassa és ‘ territori Lluís Muncunill i Parellada’ (Sant Vicenç de Fals, Bages, 25 de febrer de 1868 – Terrassa, 25 d'abril de 1931), com Sant Celoni és ‘ territori Manuel Joaquim Raspall i Mayol’ (Barcelona, 24 de maig de 1877[1] - la Garriga, 15 de setembre de 1937), o Castellar del Vallès, ‘territori Emili Sala i Cortés ‘ (Barcelona 22 de febrer de 1841 - la Garriga 7 de juny de 1921) , Cerdanyola del Vallès, Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965), Vilafranca del Penedés, Santiago Güell Grau (Vilafranca del Penedès, 1865-1955), o Sant Joan Despi, Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949) ….. Catalunya té feina per catalogar com cal les obres d’aquests i altres grans arquitectes que superanven el segon feixisme (dictadura de Francisco Franco ), i el tsunami d’especulació d’aquesta ‚Democraciola‘ que ens ha portat a la més absoluta miseria.

L’any 1908 Lluís Muncunill i Parellada, aixecava aqiuest edifici de caràcter industrial format per dues naus de planta rectangular i unides longitudinalment, sent una d'elles de majors proporcions i qualitat que l'altra. La nau principal, de doble alçada, és coberta amb voltes a la catalana, de revoltó atirantades, donant un joc de cobertes sinuoses que deixen a cada inflexió una eixida del baixant del desguàs. Els panys de parets, que queden entre aquest ritme de baixants, s'hi obren un finestral a nivell de planta i un grup de tres finestres de ventilació al cim. Totes les obertures són d'arc carpanell i fetes amb maó, així com la cornisa de remat que segueix la sinuositat de les cobertes. Tot l'edifici està vestit amb maó vist. A l'interior resta un tros de sòcol original de ceràmica vidriada. La segona nau, de menys alçada, amb coberta a la catalana i maó vist.



La firma sabadellenca Viena esmerçava molts diners per fer aquí un Restaurant, que ha calgut reconvertir NOMÉS en local d’amanides i entrepans, com a conseqüència de la crisis econòmica que s’ acarnissat amb especial virulència amb Catalunya, i les persones que encara sobreviuen- treballin o no – ; la darrera que llegíem el pagament d’un ‘ deute històric a Extremadura ‘ ens sembla el ‘rien ne va plus’, del cinisme.

Ens agradaria tenir noticia de l’arquitecte i els tècnics que duien a terme l’adaptació de l’edifici com a local de restauració a l’emal coneixercatalunya@gmail.com