Cercador
Vides inventades: La roda perduda
Un relat de: Joaquim Soler- Compartir:
Vestit de dalt a baix amb una túnica a ratlles en vius colors, la seva pell fosca visible en cara, mans i peus ressalta sobre el fons clar de les façanes mentre ell vaga lentament per la vorera, amb la mirada perduda més enllà del carrer, en un horitzó proper als seus colors, cercant algun familiar o conegut amb qui compartir una important troballa que agafa ben fort amb la seva ma dreta: una bicicleta en bon estat però mancada de la roda davantera, res greu que no pugui arreglar-se amb eines i imaginació.
Porta un casquet rodo al cap a mena de tapa protectora de tantes idees, la barba curta retallada a nivell de la mandíbula i mudant a gris com la boira xafogosa que enterboleix el cel, una mena de babutxes als peus, i un posat altiu i cuidat que denota uns aires d’importància accentuats en una serena forma de caminar, segura i sense presses. Disposa de tot el temps del món mentre espera noves oportunitats laborals desaparegudes fa mesos sota la manta de una crisi incomprensible als seus ulls africans que han vist de tot, segurament molt més del que voldria.
És, sens cap mena de dubtes, un dels pesos pesants de la seva comunitat, instal·lada de fa uns anys al voltant dels carrers Girona, Barcelona, Tarragona i Lleida, curiós simbolisme que es dona en aquest barri, convertit en representació a escala local d’una Catalunya abocada a una immigració generalitzada en les quatre províncies. Ell ja fa més de vint anys que va deixar el seu país natal, un país dibuixat als mapes amb fronteres que resegueixen les corbes del riu Gàmbia que vertebra el país des del naixement fins a l’oceà. Costa imaginar com un país nascut a l’ombra d’un riu sinuós i cabalós, amb les riberes fèrtils d’un verd intens i un bon tros de costa oceànica no pugui generar prou riquesa per conservar la seva gent i evitar la diàspora cap una Espanya que ha esdevingut la terra promesa dels seus somnis de futur que el present ja comença a desmentir.
No vol pensar en la fugida del seu país, malsons que encara el persegueixen sovint de nit, quan el silenci i la foscor, que no tenen pàtria ni llengua, li permeten comunicar-se amb els records amb mes fluïdesa que amb els veïns. Tanmateix aquesta bicicleta ferida que pren amb força com abans sostenia amb mans expertes la canya de pescar que als capvespres al port de Banjul, li procurava recursos per subsistir, avui li retorna a un passat més recent en un altre país. La pesca era malviure en un món per desenvolupar, pensava llavors, i potser aquest retràs esdevingui un tresor que mantingui el país al marge d’especuladors, que voletegen com grans depredadors del territori quan ensumen possibilitats de negoci amb el turisme.
Els records prenen més força i millor aspecte quan es remunten als inicis de la seva nova vida per terres del Maresme, primer trepitjant carretera i camins sota un sol de justícia que per ell, acostumat a patir-lo, no arribava ni a judici de faltes i després pedalejant sobre bicicletes desguassades, com aquesta que avui mostra orgullós, que renaixien amb les seves habilitats naturals per reconstruir el nostre abandó. Sorprenien els pagesos amb molt de sacrifici, poques exigències i un alt rendiment. Ell no ho sabia llavors, però juntament amb tots els seus companys nouvinguts de l’Àfrica van remodelar les relacions laborals al camp, quan noves formes de explotació, dissimulada darrera sentiments d’ajuda al necessitat, donaven beneficis inesperats que calia aprofitar mentre fos possible i no es regulés la situació.
Una bicicleta i millors perspectives en el sector creixent de la construcció el van portar fins a Lloret on, un cop assentat, ja va es va decidir a formar família i es va permetre una dona jove que durant els següents quatre anys li va donar quatre fills, quatre lloretencs de color que el temps dirà a quin mon pertanyen realment. Avui forma part dels més veterans, d’aquells que es troben en posició d’ajudar i orientar, sent respectat i obeït, passant per les seves mans molts dels assumptes relacionats amb la seva comunitat, com ara aquesta bicicleta coixa i abandonada que un cop arreglada, farà del seu primogènit el més feliç dels infants i l’enveja dels seus amics del barri.
Porta un casquet rodo al cap a mena de tapa protectora de tantes idees, la barba curta retallada a nivell de la mandíbula i mudant a gris com la boira xafogosa que enterboleix el cel, una mena de babutxes als peus, i un posat altiu i cuidat que denota uns aires d’importància accentuats en una serena forma de caminar, segura i sense presses. Disposa de tot el temps del món mentre espera noves oportunitats laborals desaparegudes fa mesos sota la manta de una crisi incomprensible als seus ulls africans que han vist de tot, segurament molt més del que voldria.
És, sens cap mena de dubtes, un dels pesos pesants de la seva comunitat, instal·lada de fa uns anys al voltant dels carrers Girona, Barcelona, Tarragona i Lleida, curiós simbolisme que es dona en aquest barri, convertit en representació a escala local d’una Catalunya abocada a una immigració generalitzada en les quatre províncies. Ell ja fa més de vint anys que va deixar el seu país natal, un país dibuixat als mapes amb fronteres que resegueixen les corbes del riu Gàmbia que vertebra el país des del naixement fins a l’oceà. Costa imaginar com un país nascut a l’ombra d’un riu sinuós i cabalós, amb les riberes fèrtils d’un verd intens i un bon tros de costa oceànica no pugui generar prou riquesa per conservar la seva gent i evitar la diàspora cap una Espanya que ha esdevingut la terra promesa dels seus somnis de futur que el present ja comença a desmentir.
No vol pensar en la fugida del seu país, malsons que encara el persegueixen sovint de nit, quan el silenci i la foscor, que no tenen pàtria ni llengua, li permeten comunicar-se amb els records amb mes fluïdesa que amb els veïns. Tanmateix aquesta bicicleta ferida que pren amb força com abans sostenia amb mans expertes la canya de pescar que als capvespres al port de Banjul, li procurava recursos per subsistir, avui li retorna a un passat més recent en un altre país. La pesca era malviure en un món per desenvolupar, pensava llavors, i potser aquest retràs esdevingui un tresor que mantingui el país al marge d’especuladors, que voletegen com grans depredadors del territori quan ensumen possibilitats de negoci amb el turisme.
Els records prenen més força i millor aspecte quan es remunten als inicis de la seva nova vida per terres del Maresme, primer trepitjant carretera i camins sota un sol de justícia que per ell, acostumat a patir-lo, no arribava ni a judici de faltes i després pedalejant sobre bicicletes desguassades, com aquesta que avui mostra orgullós, que renaixien amb les seves habilitats naturals per reconstruir el nostre abandó. Sorprenien els pagesos amb molt de sacrifici, poques exigències i un alt rendiment. Ell no ho sabia llavors, però juntament amb tots els seus companys nouvinguts de l’Àfrica van remodelar les relacions laborals al camp, quan noves formes de explotació, dissimulada darrera sentiments d’ajuda al necessitat, donaven beneficis inesperats que calia aprofitar mentre fos possible i no es regulés la situació.
Una bicicleta i millors perspectives en el sector creixent de la construcció el van portar fins a Lloret on, un cop assentat, ja va es va decidir a formar família i es va permetre una dona jove que durant els següents quatre anys li va donar quatre fills, quatre lloretencs de color que el temps dirà a quin mon pertanyen realment. Avui forma part dels més veterans, d’aquells que es troben en posició d’ajudar i orientar, sent respectat i obeït, passant per les seves mans molts dels assumptes relacionats amb la seva comunitat, com ara aquesta bicicleta coixa i abandonada que un cop arreglada, farà del seu primogènit el més feliç dels infants i l’enveja dels seus amics del barri.
