Entre rails, 1974

Un relat de: Joaquim Soler
ENTRE RAILS, 1974

Joaquim Soler

A l’any 1974, amb 19 anys i ja superada una adolescència verge de compromisos i de sexe, sobretot de sexe, calia mirar lluny si volies entreveure una petita esperança per superar l'angoixa de patir relacions de parella mai consumades. Eren temps difícils, on calia abatre moltes tanques heretades d'anys repressius per encarar el futur amb un cert optimisme, i nosaltres posàvem la mirada i el desig en el nord. Eren els temps on regnaven al nostre imaginari les rosses nòrdiques, liberals i àvides de joves bronzejats, divertits, calents i del sud, i això, creiem, ens posava en el punt de mira de totes les escandinaves. Era enllà on calia anar a la recerca de la musa somiada si no tenies la sort que se’t creués abans en el teu camí erràtic pels pobles de costa, de discoteca en discoteca.

Era l’any 1974, en Cruyff ja ens havia aconseguit la lliga i ens trobàvem eufòrics, amb moltes ganes d’Europa, pel futbol i per tantes altres coses. Un continent que ens havia marginat tant de temps per raons polítiques, ara començava a mirar, encara amb força escepticisme, cap el sud, on les coses semblaven bellugar-se amb l'agonia del dictador. En aquell marc de fronteres rígides, físiques i morals, s'havia forjat feia tan sol dos anys, de forma discreta, sense gaire publicitat, la clau que ens obriria totes les portes, les del cel i de l’infern: l'interrail, una mena de passaport a la llibertat, a la descoberta de paisatges impensables, de mons pròxims que, fins aleshores, resultaven difícilment accessibles per a la majoria dels joves, i ara quedaven al nostre abast durant tot un mes, que semblava una eternitat de tants llocs com podies visitar, tan lluny com volguessis arribar. Europa ens oferia les vies de tren com entrada al paradís somiat i calia aprofitar-ho sense perdre ni un segon, calia planificar el viatge cap el nord on la llibertat feia temps que estava arrelada i d'on esperàvem tornar com homes nous, segurs i confiats, un cop superats els traumes del sexe en mans d'una nòrdica d'ulls blaus, de llargs cabells rossos i de cor ardent que no es cansaria d’iniciar-nos en el coneixement del cos, en les arts de l'amor, i que, sens dubte, trobaríem amb facilitat pels carrers de qualsevol ciutat escandinava.

La meta era Stockholm, una ciutat que imaginava freda i trista, on la foscor dominava els cors i on segur trobaria la recompensa desitjada, el meu bateig d'amor, el premi a l'esforç de dos mesos d'estiu treballant per costejar un carnet que llavors costava 4500 pessetes, gairebé res davant tanta esperança. Vaig fer aquell viatge, sense saber que havia de ser, amb el pas del temps, el VIATGE, amb majúscules, de la meva vida. Després van venir d'altres, en cotxe, en tren o avió, a altres llocs, lluny o a prop, però com aquell cap més, pel què em va significar com a persona, tota la satisfacció trobada, les relacions amb l'entorn i amb les persones, la soledat vençuda, les pors superades, l'orgull d'assolir els objectius que m'havia fixat. La confiança guanyada durant un mes desplaçant-me entre rails d'altres vides, em feia capaç d'afrontar el futur, qualsevol futur que vingués, amb la força de qui ha sentit de ben a prop l’alè de la pau, la llibertat, l'amistat i la generositat en cada una de les persones que ha conegut al pas de tantes estacions.

D'aquell viatge vaig fer un àlbum, que amb certa ironia vaig titular "més enllà dels Pirineus" simplificant un salt sobre la barrera cultural que significaven en aquells moments, i a dins vaig ordenar fotos, en blanc i negre la majoria, i poques perquè llavors calia escollir bé el moment, ja que es pagava tant el carret com les còpies, no com ara que tenim cada pas i cada gest registrats a l’instant en suport digital. En cada foto cal l'esforç del record perquè la següent s'allunya de l'anterior en el temps i en l'espai i cal tirar de neurones per situar-la correctament al seu lloc i desgranar la història amagada darrera la seva grisor. També vaig escriure un diari de ruta que recollia els fets més destacats del dia a dia, que un cop transcrit, amb tinta blanca i bona lletra sobre cartolina negra, passà a formar part de l’àlbum, juntament amb fotos i algun plànol turístic de les ciutats visitades, amb els camins trepitjats pel traç blau del bolígraf, deixant testimoni gràfic dels kilòmetres recorreguts.

Tot junt, una carpeta al prestatge, un tros de vida que, sense tornar a consultar-la, l'he portat a dins, per sempre, en un racó del cervell, i avui, trenta-sis anys més tard, en un altre segle i amb una tecnologia inimaginable llavors, em disposo a repassar posant a prova els meus records. Vull refer el mateix viatge des de casa, esprement al màxim la memòria que, segurament, conserva més dades que les transcrites pel text i les imatges, i recuperar les emocions viscudes, sentiments llunyans que afloren de nou per recordar-me que sóc el que era, potser més savi, potser més ric, i de ben segur més vell, però mai tan lliure com quan sentia que el món sencer cabia en un vagó de tren rodant sobre els rails, connectant cada estació amb les ànsies de convertir els somnis en realitat.

No és la intenció d’aquest escrit relatar, fil per randa, cada fet ni imatge descrits en el meu diari, com una posada en escena més digna per uns textos simples, poc expressius i massa resumits. Més aviat tinc la voluntat de fer-lo servir com a guia per aquells records que s’amaguen al darrera i que agafen importància amb el pas del temps, ja que han trobat el seu espai per sobreviure fins avui. A cada lloc hi ha algun fet, per petit que fos, digne de ser transcrit i per tant seguiré el mateix camí, el mateix ordre de visita cronològic i cada parada, cada estació, tindrà el seu petit espai com homenatge discret que avui ofereixo en record d’un fantàstic viatge en tren sobre rails de mitja Europa. Avui les coses són diferents. No hi caben improvisacions, Internet ho facilita tot, reserves, bitllets, fins i tot pots obtenir el reportatge fotogràfic sense sortir de casa. Té molts avantatges, sens dubte, i en soc un gran partidari, però s’ha perdut aquell toc d’aventura que portava la incertesa, el no saber el què, el qui, ni el com. Cada ciutat, cada indret estava per descobrir com cassoles al foc que cal anar destapant per flairar el seu olor particular, en un símil gastronòmic poc afortunat tenint en compte que vaig passar la major part del viatge menjant pa i formatge.

Si vaig partir sol no va ser per pròpia voluntat. La idea era un viatge entre dos i així ho teníem previst fins el darrer dia que en Francesc es va desdir, i ferit d’alta traïció com em sentia, vaig superar amb fermesa els intents paterns per fer-me canviar d’idea. Recolzat via telefònica pel meu germà, que es trobava de viatge per Escòcia, van reconèixer finalment que era prou responsable per seguir endavant amb el projecte, ara en solitari. Confiaven en mi i m’ho demostraven malgrat ser reticents i es van animar quan els hi vaig assegurar que si les coses no sortien com esperava, tornaria enrere sense pensar-ho dues vegades.

Barcelona (12/09)
Va arribar el dia de partir i ja ho tenia tot preparat: l’Interrail, el carnet d’alberg i els travellers xecs, paper de canvi en que es convertí el meu capital, que havia de saber administrar amb cautela, canviant la quantitat justa a l’arribada a cada país. Encara estaven per arribar els temps de les targes de plàstic o de l’euro que m’haurien estalviat molts mal de cap. Tot ho portava dins d’una gran motxilla blava, d’aquelles amb estructura d’alumini per descarregar l’esquena i un espai a sota per encabir el sac de dormir. Roba, necesser i menjar, tot el meu bagatge per un mes de viatge hi cabia a dins, i el sentia lleuger de tantes ganes com en tenia de començar a rodar per les vies.

Paris (13/9)
La primera etapa del viatge fins a Paris era nocturna, com d’altres posteriors, ja que tenien l’avantatge d’estalviar diners en allotjament i la travessia semblava més curta al poder dormir unes hores. De fet Paris només havia de ser una parada de tràmit camí d’Amsterdam, entre dos trens amb horaris poc coordinats a diferents estacions i resultà ser el lloc on vaig establir dos records que encara no he arribat a superar a data d’avui: més de 23 km caminant amb la motxilla a l’esquena i l’acte de més irresponsabilitat que mai podia cometre. El primer s’explica fàcilment ja que, en aquesta ciutat, les distàncies son més llargues del que semblen sobre el mapa, desconeixia tot de metro i autobusos i, lògicament, calia veure en el primer dia d’aventures, quantes més coses millor mentre el llum diürn acompanyés. Si a això li afegim un nou amic avesat a caminar per tota mena de ciutats i països, queda clar que carregaràs kilòmetres a les cames sense gairebé adonar-te. El segon no té més explicació que la innocència d’un nouvingut en travessar solituds que en cap moment, al llarg d’aquell dia, va pensar en trobar un lloc per dormir abans enfosquís, i es deixà portar per aquell nou company que generava confiança i desprenia experiència i simpatia pels quatre cantons.

“...A Nôtre Dame he fet amistat amb un noi grec, nascut a l’illa de Xipre, que es diu Jean-Paul que com a nom sembla més francès que grec. Hem recorregut tot Paris: L’Arc de Triomf, La Torre Eiffel... parlem en anglès. Hem descansat dues hores als jardins del parc du Champs de Mars , a peu de la torre. Més tard hem continuat voltant per carrers i carrers. Diu que ha estat fent la volta al món: Japó, Rússia, Vietnam, India, i ara Europa. Al Jardí des Plantes hem conegut unes noies espanyoles. Anem a dormir a casa d’un amic seu...”

Vaig mentir fins i tot al diari, pensant que mai el pogués llegir algú sense el meu consentiment, o potser com intent d’esborrar els fets de la memòria futura. I va resultar inútil ja que avui, al moment d’escriure, els fets em retornen al cap amb força nitidesa. Cap retret podia fer-li a ell, valent forjat en mil batalles, que sense més intenció que la d’ajudar i acompanyar els meus temors va oferir l’aixopluc del bosc i les estrelles al proper Bois de Vincennes com a refugi per passar-hi la nit. Junts no hauria motiu de sofriments nocturns en aquest allotjament gratuït, a l’aire lliure, que Paris oferia als visitants més atrevits. Si ho miro ara, amb la distància que dóna el temps i l’experiència que aporten els anys viscuts, penso que va ser una ximpleria de jove irresponsable, incapaç d’ensumar cap perill en passar la nit al costat d’un desconegut, al mig del no res i exposat a tot.

Jo no li vaig donar gaire voltes, no tenia alternatives i el vespre enfosquia lentament. Vàrem trobar un tros d’herba arrecerat entre matolls al peu de dos arbres immensos i decidirem que aquell seria el cau on passaríem la nit. El silenci li guanyava la partida al llunyà soroll dels cotxes, la lluna perdia força filtrada per l’espès fullatge dels arbres i a dins dels sacs ens arraulirem abraçats a les nostres pertinences més valuoses, disposats a passar al nit de la millor manera possible donades les circumstàncies. O sigui que molt segurs tampoc ens sentíem si preníem alguna precaució, que de poc valdria en cas de vistes inesperades i poc amistoses. I de matinada va succeí: una silueta fantasmagòrica gemegava rítmicament a uns metres de nosaltres entonant un cant a l’onanisme per combatre la desgràcia de no tenir sostre ni amor a la Meca del romanticisme. Es trencaren son i somnis sentint-nos víctimes d’un ridícul voyeurisme de pa sucat amb oli. Com podia excitar-se en un lloc tan poc seductor? Potser imaginant sensuals corbes lluny del seu abast, a través de la foscor i d’unes bosses amorfes que, poc es pensava, protegien del fred dos joves mascles, que al primer crit d’alerta el van foragitar amb la cua entre cames, i mai millor dit.

Tot plegat quedà en un ensurt i poques hores de descans, en un record mai escrit en paper però gravat per sempre a la memòria. Amb les primeres llums del dia aixecàrem el campament i revisàrem els fets com una anècdota amb final feliç, que podia haver estat tràgic si el trist protagonista fos violent, en comptes d’un pobre desgraciat que amagava pors i plors a l’abric d’un bosc de Paris que el donava protecció i refugi.

Amsterdam (15/9)
No he tornat mai a aquesta ciutat, en aquells anys mítica, quan era, i potser encara ho és, reducte de hippys nostàlgics on el haixix es fumava amb llibertat, especialment al voltant de l’obelisc de la plaça Dam i on es concentraven nois i noies de cabells llargs, jaquetes texanes, faldilles florejades, místics de diverses races i creences que vinguts d’arreu, com jo mateix, amb les guitarres tocaven himnes de Dylan o Donovan, llençant al vent el seu cant com un repte al món capitalista que d’alguna manera menyspreaven.

Potser no he tornat perquè, inevitablement, associo la ciutat amb tristesa i es que involuntàriament va ser l’escenari de l’únic dia d’aquell viatge que em vaig sentir deprimit, vagant en solitari per carrers i canals on, tot i la magnífica ambientació d’uns decorats de postal, l’angoixa i els dubtes prenien força dins meu, fent trontollar per moments totes les expectatives dipositades en el viatge. Era la segona etapa i ja em sentia dèbil i covard, sense empenta per relacionar-me, amb un nus a dins que no es desfeia i presagiava un possible fracàs que em retornés a la mare Barcelona, als amics deixats que em volien veure retornar com heroi victoriós i ara s’haurien d’afanyar en curar les ferides d’una ànima abatuda per posar-me de nou en circulació.

“...la veritat es que hagués estat millor haver viatjat amb algun amic. En els moments que em trobo sol només tinc ganes de fugir a un altre lloc. Si no coneixes algú es difícil fer amistats aquí. Parlen l’anglès perfectament i jo encara no em deixo anar gaire. Si sentís parlar castellà o català seria diferent. Amsterdam és molt bonica, però la gent no diu mai res... Estic assegut davant una font, porto molta estona quiet sense saber ben bé que fer, només penso i penso. Demà aniré a Køvenhavn a veure si tinc millor sort.”

Recordo la font, era una bassa en pedra, rodona i flanquejada de bancs contemplatius. Un cercle d’aigua del que sorgien quatre sortidors, un de gran al mig que s’enlairava força i tres de ridículs situats pel perímetre que no aixecaven un pam. No sé on era, com es deia, ni he estat capaç de trobar-la “via satèl•lit” com he trobat altres indrets a Internet, però la prefereixo anònima, per no contaminar-la amb aquells instants de depressió que la monòtona cadència de l’aigua fomentava i que afortunadament va ser un punt d’inflexió que no durà tant de temps ni es repetí després. Sense ànims ni bicicleta, vaig caminar molt, segurament no tant com a Paris, però aquí no vaig afluixar el ritme. Canals, edificis, places, comerços, aparadors de putes, museu de cera, i carrers, molts carrers que em semblaven tots iguals. No vaig gaudir d’aquesta ciutat que em prengué part de les meves forces i quedà com estació d’enllaç cap a destins més amables. Al vespre, abans de tornar a l’alberg a dormir, em vaig desfer una mica de tan patiment de l’ànima donant una petita alegria al cos, físicament esgotat.

“... He anat al cinema. Volia veure l’exorcista que aquí ja han estrenat, però davant la incertesa de l’idioma i no entendre un borrall, he optat per una pel•lícula porno parlada en alemany i amb subtítols en holandes. Sobrava tanta paraula. Bona nit.”

København (16–18/9)
Es tractava d’una fugida cap endavant, no era el cas girar cua a la primera contrarietat, i més si es tractava simplement de l’estat anímic en que em trobava llavors. Això podia canviar fàcilment amb un gir inesperat, com conèixer algú que aportés caliu i donés sentit al que no deixava de ser un viatge de vacances. Calia continuar i el tren era el lloc idoni per superar aquesta mena d’adversitat emocional que em va envair a Amsterdam.

“He agafat el primer tren cap a København. M’han deixat un diari i he llegit que diumenge el Barça va guanyar el Màlaga per 5 a 0. Bon senyal. He estat parlant amb Ingrid, alemanya d’Hamburg i estudiant d’arquitectura. Molt simpàtica que m’ha donat la seva adreça per si de tornada la vull visitar. Potser ho faci. Més tard han vingut dos nois nord-americans, de Portland a l’estat d’Oregon i no hem parat de xerrar. Estan tres mesos viatjant per Europa i també van a København per dos o tres dies. Anirem plegats...”

Les coses milloraven i les noves coneixences foragitaven possibles dubtes sobre la continuació del viatge. En Dave i en Greg eren germans però no s’assemblaven gens. Nord-americans amables i d’esperit obert , venien a Europa com tants d’altres joves del seu país, a retrobar-se amb el seu passat. Buscaven història i diversió, castells, palaus i cervesa. Tenien temps, diners i volien fruir de tot. Van ser els millors companys de viatge que podia somiar i ho varen ser més de deu dies, convertint-se en catalitzador per la meva transformació en viatger mes o menys expert però amb prou solvència per resoldre les diverses situacions en què em pogués trobar.

“... a København anem a un centre d’informació per joves on ens diuen que el lloc més barat per dormir es el “sleep-in”, on per 12 corones daneses (120 ptes) pots dormir i esmorzar. Les habitacions son mixtes i buides de mobles, sols hi ha matalassos damunt el terra, però tot es jovent provinent d’arreu...”

Entràvem ja a un món força desconegut per a mi, on la llibertat es respirava a l’ambient, els joves i la música encara bevien del moviment hippy i de concerts multitudinaris com el de l’illa de Wight, que tot just, jo començava a assaborir, lentament, perquè a casa nostra, la modernitat entrava encara poc a poc i amb retard, potser difuminada, però començava a arribar que no era poc. El “sleep-in” va ser el meu primer sotrac amb aquesta llibertat natural que es vivia aquí. Matalassos disseminats pel terra en cambres sense cap mena de concessió decorativa convidaven a l’abraçada furtiva, ningú controlava el qui ni el com i la nit esdevenia una mena de còctel de sorolls que et bressolava els somnis.

“...al matí, tot just despertar, he anat per dutxar-me. He trobat el bany i... sorpresa: les dutxes eren compartides per nois i noies, oh yeah!.”

Només dues ratlles per descriure el que per a mi va ser una eternitat. Caram, no malgastava temps ni esforços en escriure i descriure impacte tan fort. Estalviava les paraules com els diners, que m’havien de durar tot el mes, no fos que diari o viatge, quedessin a mig acabar per falta de recursos. Ho explico ara que encara continua fresc a la memòria com si fos ahir que va succeir. Vaig entrar als lavabos amb tan sols una tovallola lligada a la cintura i el gel a la mà, amb la mirada escrutava l’ambient buscant senyals que m’indiquessin si havia entrat al lloc correcte, i tot girant el cap a l’esquerra, vaig quedar torbat per la visió d’una nimfa completament nua sota una de les dutxes. Si fins aquell moment tan sols les havia gaudit immòbils en paper brillant de revista prohibida, ara les descobria en tres dimensions i amb moviment. Havia entrat al paradís i vaig trigar segons en reaccionar, fent mitja volta, fugint d’Eva i del desig, per comprovar que, a fora, cap rètol em fes baixar dels núvols. Va durar poc, sense temps d’arribar a la porta, ja entrava, molt segur de si mateix, un barbut de cabell arrissat que no gastava esforços en tapar-se les vergonyes, xiulant amb la tovallola a l’espatlla, que en un tres i no res ocupà la dutxa al costat del pecat original, demostrant-me, tot d’una, que encara em quedava molt camí per recórrer fins la meva normalitat adulta. Calia afrontar el repte, eren dutxes mixtes i sense porta, on ningú podia amagar la seva condició, i el control d’un mateix esdevenia bàsic per no fer el ridícul. Res de mirades indiscretes cap on la curiositat et guiava, no fos que s’alcés la bandera de la meva innocència.

A København, a l’igual que a Amsterdam, les bicicletes eren les reines del transport i els carrer estaven adaptats per a la seva circulació com mai he vist enlloc. Carrils especials protegits del cotxes i d’ample generós amb cabuda suficient per una demanda que a mi em semblava increïble. Homes i dones, de totes les edats, ja sigui vestits de feina, esport, o ben mudats, no tenien cap problema en pujar sobre les dues rodes per desplaçar-se per la ciutat, que per altra banda oferia una topografia totalment plana, sense impediments, facilitant l`ús d’aquest medi de transport a totes les edats. No imaginava llavors que això fos possible implantar-ho a casa nostra, ni la mentalitat de la gent ni els carrers de Barcelona semblaven preparats. Com visionari més aviat diria que no tenia futur, encara que el futur s’havia d’enfilar més de trenta anys per demostrar-me que estava equivocat.

“... anem a llogar bicicletes per visitar còmodament la ciutat. Son molt barates, set corones al dia, i pots arribar arreu sense dificultat, tot es pla i molts carrers disposen de carrils especials. En Dave i en Greg van bojos per visitar les fàbriques de cervesa. Avui anem a la Tuborg. Després de voltar per tota la fàbrica amb explicacions en anglès de tot el procés de fabricació, embotellament i tot el rotllo, al final et passen a una sala de degustació on pots beure gairebé tant com vulguis. Cada un de nosaltres pren dos cerveses i ens repartim quatre refrescos entre els tres...”

Sorties amb prou forces per visitar el que fos: el canvi de guàrdia davant el palau reial d’Amalienborg, la petita sirena al port de Langelinie, diminuta estàtua amagada entre les roques amb mirada trista perduda sobre les aigües, el castell de Rosenborg envoltat de jardins, o el parc Tivoli, sempre bulliciós de gent. Tots van caure un darrera l’altre cremant l’energia aconseguida amb la beguda per acabar de nit, un cop restaurat l’ànim i el cos amb l’entrepà pertinent, a una mena de taverna amb música en directe, ple de jovent on les amistats sorgien fàcilment de la mà de més cerveses i d’un ambient de gresca que incitava al ball.

L’endemà, de nou amb les bicicletes, més visites turístiques per la ciutat, però el destí final més desitjat era l’altra gran fàbrica de cervesa: la Calsberg on havíem de repetir el mateix ritual d’explicacions avorrides fins arribar al premi final. I posats a repetir experiències tornarem a la nit al mateix bar per retrobar els amics d’ahir que aquest cop es deixaven anar, ballant al ritme de la música de jazz que tocava un grup nou. Cada nit un tipus de música diferent per atraure públics diversos. Bona idea comercial com a punt de partida, encara que jo veia les mateixes cares els dos dies. Potser es tractava de l’efecte contrari i aprofitar el bon ambient i l’èxit del local per promocionar tots els grups de la ciutat, de l’estil que fossin.

“...a la nit tornem al mateix lloc d’ahir. Avui toquen música de jazz. Es com una gran taverna amb un conjunt que toca en directe i la gent embogeix sense parar de ballar. Parlem amb les mateixes noies que vàrem conèixer ahir i amb uns nord-americans. El local està ple.”

Holstebro (19/9)
La unió amb en Dave i en Greg em portà seguretat i alhora improvisació. Malgrat tenia l’itinerari definit a grans trets, em podia permetre refer-lo si això obria alternatives més atractives com la que ara em plantejaven d’anar a buscar el ferry cap a Suècia a Frederikshavn, al nord de la península de Jutlandia, en lloc de passar des d’Oresund o Helsingør que eren més a prop. Del vaixell no ens lliuràvem ja que el fantàstic pont túnel entre København i Malmoe que avui uneix els dos països, llavors encara estava per concebre’s. Ells volien conèixer l’altra Dinamarca, menys cosmopolita i turística, però amb grans atractius paisatgístics segons els hi havien explicat, i jo volia aprofitar la seva amistat per viatjar en companyia, practicant l’anglès i obert a qualsevol descobriment que el país pogués oferir.

I així varem agafar el tren cap a Struer, al bell mig de Jutlàndia. Normalment el tren accedeix a les ciutats per la part més fosca, suburbis deixats de la mà de Déu que reclamen en silenci ajuda urgent per sobreviure en un món poc solidari. Els travessa lentament, amb por, per acabar aturant-se a les estacions, situades ja al bell mig de les ciutats, prop del centre històric, que acostuma a ser la joia més polida, de forma que el contrast de l’arribada et predisposa en positiu quan el progressiu soroll dels frens metàl•lics s’acaba, baixes, i comences a descobrir, a peu, el que et depara el nou destí, des del lloc més adient per començar a caminar. A Dinamarca semblava una mica diferent, els contrastos no eren tan remarcables, però el que si sobtava era, que un cop ja en ruta, el paisatge a través del vidre de la finestra esdevenia de conte. Mai s’acabava el verd que es prolongava fins l’horitzó, i aquest costava delimitar-lo, amb l’absència d’obstacles naturals que ajudessin a dimensionar l’espai que abraçaven els ulls. Tot semblava al seu lloc i res del que veies et feia pensar que aquest país patís cap mena de desgràcia, ans el contrari, la gent semblava feliç, tranquil•la i amable. Ho entendreu millor amb l’anècdota que ens succeí a l’arribada a Struer, ciutat amb port de mar, una mena de gran mar interior anomenat Venø Bugt, comunicat a través d’altres grans llacs interiors, amb l’oceà, tant per l’est com per l’oest i que en conjunt divideixen en dos la península.

“...Hem arribat a Struer ja a les fosques i no hem trobat lloc on anar a dormir. Hem preguntat a dos nois per algun alberg assequible al nostre pressupost i ens han acompanyat en cotxe fins un poble a 15 kilòmetres que es diu Holstebro on hi ha una mena de “youth hostel”. Estem sols i tot està molt net. Realment ara fa molt fred i sort tenim de poder disposar de tantes mantes com vulguem...”

Em sobta d’entrada que penséssim que podíem trobar un alberg de joventut a qualsevol ciutat on paréssim, com si fos la cosa més normal, però el que no deixa encara avui de sorprendrem és la disposició natural a ajudar-te, fins al punt d’agafar el cotxe i portar-nos amb les nostres motxilles carretera avall, sense importar la distància, fins al millor lloc on podien deixar-nos, perquè a l’endemà descobríem que ens envoltava la natura pels quatre cantons i res indicava que estiguéssim a prop de cap centre habitat. Suposo que en algun moment preguntàrem com anar fins l’estació de tren més propera, perquè no entenc com trobem, sense cap indicació visible, un encisador camí de terra, silenciós i desert, que resseguia el marge del riu amb una filera d’arbres a la cuneta que t’oferien ombra i companyia durant tot el recorregut, fins acabar en un esplèndid paratge al voltant d’un llac, miraculosament molt a prop de l’estació que apareixia discretament, sense gairebé adonar-nos que havíem entrat a la ciutat.

“... Hem pogut veure l’alberg de dia i resulta que està a un lloc meravellós, tot verd. L’esmorzar ha estat fantàstic i com sempre amb pa integral. Hem anat fins a Holstebro per agafar el tren seguint un camí de somni. He fet fotos, vàries, malgrat ser en blanc i negre. El poble es petit i maco. Hem comprat pa i formatge...”

Està clar que amb descripció tan resumida i un parell de fotos, és el meu record que perdura a dins, el que em permet descriure-ho ara amb més detall i m’ha instat a investigar des del cel, simulant ser un ocell curiós, gràcies a l’imprescindible ajut del “Google Earth”, i crec haver descobert aquesta rambla rural de somni a l’est de la ciutat, on cases aïllades, molt separades entre si, estan disseminades pel paisatge verd travessat per un riu de cabal generós que, poc a poc, a mida que s’apropa a la ciutat, es va estrenyent fins donar vida a un llac, on destaca l’Anlægspavillonen que ja sortia a una de les fotos, i entorn del qual ha crescut un parc urbà que vindria a ser el pulmó verd de la ciutat. Holstebro, desconeguda als nostres ulls fins aleshores, passà a tenir un lloc de privilegi a la nostra memòria, com aquella agradable sorpresa que, per inesperada, encara es frueix amb més intensitat.

Göteborg (20-22/09)
A Suècia s’arribava per mar, i els trens gairebé es banyaven per deixar-nos a tocar del Ferry , aquests vaixells immensos que tot s’ho empassen, cotxes, camions i gent, molta gent que es mou constantment entre aquest dos països nòrdics, descendents del víkings, que no s’assemblen tant com es podria pensar. Sorprenia tants passatgers joves fent aquesta travessia d’anada i tornada sense tocar terra, únicament motivats per la possibilitat de beure alcohol, sense impostos ni restriccions, en mar de ningú. Lliures d’anys i de lleis es dedicaven a fruir d’unes hores d’absoluta llibertat, desinhibits com estaven gràcies a la beguda. A mi m’agradava especialment per la facilitat que això suposava de entrar en contacte amb noies i descobrir fins a quin punt feien us de la suposada llibertat que gaudien.

“...He parlat mai dels Ferry?, son de conya, hi ha de tot, com un gran centre comercial, però tot es caríssim. Només podem mirar. Coneixem unes noietes sueques que son molt divertides i ens conviden a cervesa. Hi ha una que se m’ha assegut a sobre volent-me lligar. A l’arribar a port hem pujat a coberta i ha estat un altra que m’ha abraçat i...hem quedat per demà.”

Com no m’havia d’agradar Suècia si encara sense trepitjar terra ja començava a notar que les meves hormones es posaven en fila índia, preparades per passar a l’atac a la mínima oportunitat. I si la primera experiència amb joves va ser prometedora, la gent gran ens havia d’oferir encara una mostra més de que aquell era un país singular més enllà dels tòpics coneguts.

“... A Göteborg no hem pogut trobar el “youth hostel”. Ja era fosc i hem conegut Andrés, un noi de Madrid que com nosaltres també el buscava. Hem preguntat a una senyora pel carrer si coneixia algun lloc on poguéssim anar i ha començat a trucar per telèfon des d’una cabina. No ha tingut sort. Ha anat a buscar el seu fill, que sembla vivia a prop, però no l’ha trobat. Torna a trucar per telèfon...al final ens ha pujat al seu cotxe conduint-nos fins a la porta de l’hotel Ritz. Ens ha convidat als quatre a passar la nit a l’hotel. Són gent desinteressada i sincera.”

Va ser realment sorprenent aquest gest de generositat, que ella justificà com a manera de correspondre l’ajuda que el seu fill va trobar aquell mateix estiu viatjant per Espanya, quan va tenir alguna mena de problema. Era l’ocasió ideal per oferir la mateixa justícia que ell va trobar llavors. Cal aclarir que encara que el mot “Ritz” podia imposar molt, ens va demanar que fóssim discrets i a l’entrar, passéssim en silenci, directament a l’ascensor de servei que es trobava mig amagat, per arribar a l’habitació de no recordo quina planta. Era una habitació del servei que amb quatre llits i un bany va ser el nostre amagatall secret, apartats de la resta dels clients, per passar una de les nits més confortables del viatge. Es veu que li va costar de convèncer el responsable que allotgés per una nit quatre nois de cabells llargs amb motxilla al seu hotel de tantes estrelles. A mi particularment em va tocar l’ànima, em semblava inconcebible que algú pogués ajudar uns desconeguts d’aquella forma, sense més intenció que demostrar l’agraïment a altres persones que mai en serien conscients. Vaig mantenir contacte ocasional amb aquesta dona durant uns anys en que intercanviàvem christmas nadalencs i on sempre li repetia les gràcies més sinceres.

La curiositat m’ha portat a cercar per Internet l’hotel, ja que recordava un edifici magnífic que mai vaig arribar a fotografiar. L’he trobat al costat d’un canal en ziga-zaga que travessa el cor de la ciutat amb jardins exhuberants al marge sud i esplèndides construccions al marge nord. Es allà on he descobert aquest edifici d’elegant asimetria, que només conserva el restaurant en planta baixa, fidel al nom famós que el prestigia, però que ha abandonat, en la resta de plantes, la funció hotelera del passat, transformant-les, segurament, en apartaments de luxe per a privilegiats.

“...cap el migdia el centre de la ciutat s’omple de gent. La circulació de cotxes sembla prohibida. Aquí regnen els tramvies. Curiosament desapareguts a Barcelona, a Gòteborg demostren la seva vitalitat. Tots els carrers importants reserven carrils especials per ells. En un centre urbà consagrat als vianants hi trobem grups tocant la guitarra i altres instruments, formant-se rotllanes al seu voltant de gent encuriosida que els hi deixa unes monedes com a mostra de suport...”

Llegeixo el meu diari i em faig creus del nostre endarreriment ambiental. Quan a Barcelona feia anys que els tramvies havien desaparegut, alliberant carrers de l’esclavitud de les vies i cedint privilegis als autobusos, senyors de sorolls i fums contaminants, aquí es rendia culte al transport clàssic basat en l’electricitat. Ells mai han abandonat aquest camí que encara avui els enorgulleix, i nosaltres, per variar, rectifiquem, tornem a mirar enrere per recuperar allò que vam rebutjar, posant vies i corrent als servei de nous projectes, que repeteixen models que no s’havien d’haver abandonat mai. Diners malversats en fer i desfer des de l’autoritarisme, que sense cap mena de suport social guiava les rendes del municipi en aquells anys. Un fet curiós va succeir a l’arribar a l’alberg de joventut, que amb temps i preguntes, vàrem poder trobar sense gaire dificultats.

“...Hem arribat a l’alberg i no hi havia ningú. Hem trobat dues noies suïsses que també volien entrar. Semblava tancat, quan de sobte ha sortit una noia de dins. Era nord-americana i ens ha confessat que havien trobat una finestra oberta i que havien saltat a dins. L’alberg resta tancat els dissabtes, però al final s’ha omplert fins a la bandera ja que no ha parat d’arribar gent. Al vespre i un cop instal•lats hem anat amb les dues noies nord-americanes al Liseberg, una mena de parc d’atraccions com el Tivoli, no gaire lluny d’on estem. Ens ho passem de conya. Es diuen Annette i Karen, són de Nebraska i són molt divertides...”

Com podíem entendre que un alberg de joventut tanqués portes un dissabte d’estiu, abandonant els viatgers que es refiaven d’aquesta mena d’allotjaments?. No ho enteníem però va significar l’estalvi d’unes quantes corones, fet sempre remarcable per les nostres febles economies. L’endemà, jo havia de visitar una amiga de correspondència que vivia a Fjäras, prop de Kungsbacka, i em vaig acomiadar d’en Dave i en Greg fins al vespre, camí de l’estació. Recordo que la pluja era intensa i no podia contactar amb ella per telèfon. Vaig baixar del tren al darrer moment perquè cada cop plovia amb més intensitat i l’última part del trajecte l’havia previst en autoestop. Sense garanties de trobar-la no calia assumir riscos.

“...ho he deixat córrer. Com ja no els trobaria, he decidit fer la meva i passejar per la ciutat. Tant aviat com pugui compraré uns esclops que aquí tothom porta, ja que amb tanta aigua tinc els peus completament xops. Sense més alternatives em fico en un cinema a veure Papillon, versió en anglès amb subtítols en suec. L’entenc perfectament. És una pena que hagin tallat tantes parts del llibre, malgrat això la trobo francament bona. Quan torno a l’alberg ja està obert i retrobo tots els meus amics. Al vespre surto a passejar amb l’Annette fins tard pel centre de la ciutat. De tornada, ja de nit, mentre tots dormen ens quedem pel jardí...”

Voldria destacar que en deu dies el meu domini de l’anglès s’havia consolidat fins al punt d’entendre una pel•lícula sencera, sense més ajut que l’atenció necessària i això, per sí sol, donava sentit al meu viatge. Respecte a la meva evolució sensorial, també anava millorant i les relacions amb l’altre sexe havien passat d’innocents trapelleries dalt d’un vaixell a intensos i càlids intercanvis de fluids sota d’un arbre a prop de l’alberg, on només faltà intimitat per alliberar tanta energia continguda. Em trobava en el bon camí i de segur aconseguiria ben aviat un dels objectius que m’havia proposat al moment de partir.

Oslo (23-24/09)
Amb onze dies de viatge a sobre tot anava rodat i em trobava eufòric. Aquests amics de pocs o molt dies compartits m’aportaven cada cop més confiança i ganes de continuar endavant. Ara estàvem en el tren camí d’Oslo, cada cop més lluny i amb menys ganes de tornar. Deixàvem Suècia temporalment, era el torn de Noruega on volia visitar la capital i també arribar fins a Bergen, situada a la costa dels fiords més celebrats. Tornaria després per visitar Estocolm, l’objectiu principal del viatge i on es centraven les meves esperances de caire més fosc.

L’arribada a Oslo no va ser tan agradable com esperava i em va tocar passar per un d’aquells episodis que no voldries que mai et toqués. No havia tingut temps, com aquell que diu, de guardar a la cartera els diners acabats de canviar a la mateixa estació, que ja em calia pagar en un supermercat a prop, on havia fet la compra habitual de pa de cereals, formatge i més coses que no recordo. Li vaig entregar a la caixera un flamant bitllet de cent corones noruegues, una autèntica fortuna als meus ulls, i als seus també, que no em devien fer mereixedor de posseir-lo, amb aquell aspecte descuidat que jo arrossegava. Sense tan sols mirar-me a la cara em tornà el canvi com si li hagués pagat amb un vulgar bitllet de deu, més adient a les meves explícites misèries. De cop i volta s’evaporaven noranta corones, les meves previsions pels propers dies en aquell país quedaven greument minvades pel descuit d’una vikinga que fidel als seus ancestres, mestres en l’art del pillatge, volia experimentar en mi les seves heretades habilitats.

“...Hem anat a comprar a un supermercat i al moment de pagar ho he fet amb un bitllet de cent corones. Al tornar-me el canvi malament i queixar-me, la dona m’assegura que només li he donat deu. Hem discutit força i no hi hagut manera de que em cregués. Ha vingut l’encarregat que ha manat obrir una altra caixa per la gent que esperava i li ha fet comptar els diners de tot al dia. A l’acabar li sobraven... noranta corones!. Al final m’han donat la raó i m’han demanat perdó, tant un com l’altre.”

Vaig sortir de l’establiment guanyador d’una batalla que havia de lliurar. Malgrat el trasbals que suposava a la resta de clients, jo no podia renunciar a una quantitat de diners tan important, tan segur com estava de les meves raons. No devien veure-ho tan clar en Dave i en Greg que no em van fer costat. Recordo que van sortir a fora a l’espera de com anaven els esdeveniments, evitant el tràngol de tantes mirades acusadores i deixant-me sol per defensar la meva innocència. Jo no els hi vaig recriminar mai però em sentí lleugerament traït en una amistat que valorava molt fins aquell moment.

L’alberg juvenil es trobava a dalt d’un petit turó, situat als afores i envoltat de verd, gaudia, i encara ho fa, de vistes espectaculars sobre la ciutat i el seu port. Les habitacions eren de quatre persones i la plaça sobrant l’ocupà en Rudolf, un simpàtic alemany que viatjava en autoestop i que de seguida em va caure bé. L’alberg feia goig, net, lluminós i amb parquet al terra. Segurament justificava el preu més alt respecte als altres que havia conegut fins al moment. Especialment m’agradaven els esmorzars, que als albergs solien ser generosos i de qualitat.

“... Cal destacar l’esmorzar que es prou abundant. Tot el pa, cafè i llet que vulguis, mantega, melmelades, formatge, paté, etc. Carregues les piles per una nova jornada de visites turístiques. Hem anat al port i en vaixell hem arribat fins la península de Bygdøy on es troben el museu dels vikings i el Norsk Folkmuseum, un museu a l’aire lliure amb més de 500 cabanyes de fusta escampades pel mig del bosc, es fantàstic!. Hem conegut a dues noies d’Oslo: Runa i Celina, que ens han acompanyat tota l’estona. Per cert hem entrat de franc barrejant-nos amb un grup d’estudiants alemanys.”

Oslo tenia un aire especial, situada al final d’un extens fiord i encerclada per suaus colines, vivia abocada al mar, amb un extens port a tocar mateix del centre i amb petits ports, com fills a l’abric de la mare, disseminats per tots els illots i racons de la recargolada costa que la vista podia abraçar. Els pescadors, damunt les seves barques, et venien directament el peix o marisc, que amuntegaven en caixes de fusta sobre la coberta, mentre al fons, les drassanes s’ocupaven d’un vaixell necessitat d’atencions. Un port molt dinàmic que tenia el mar obert a 100 kilòmetres de distància, i és que aquesta costa potser es única al mon, amb unes entrades de mar dins terra de formes singulars i extenses, a mena de llengües salades que volen llepar-la, donant-li un caràcter mes aviat fluvial que oceànic. I aquestes petites illes residencials, només abastables en barca, que es troben disseminades pel mig del fiord, amb casetes de fusta en diferents colors que tenen per jardí tot el verd de l’illa, diria que són com tresors regalats per Thor, en l’esforç d’obrir la terra al mar, a cops de martell, perquè els seus habitants trobessin camins per explorar el món. Un lloc somiat per viure si el temps no fos tan fred i el sol tan car de veure. Tenien cura de la ciutat, del paisatge, i també de la seva història, les seves arrels. Aquells dos museus que visitàrem eren un clar exemple del que dic. Fa temps varen trobar, en força bon estat, barques enfonsades dels víkings i les col•locaren en un aparador perquè tothom pogués gaudir-les i admirar-les. Un museu les protegia, omplia d’atencions i les oferia als visitants amb tota mena d’explicacions per difondre la història d’aquells navegants que atemorien allà on arribaven amb les seves naus.

L’altre museu em semblà extraordinari. No m’estranyaria que servís d’inspiració als dissenyadors de futurs parcs temàtics que començarien a poblar el vell continent en pocs anys. En un zona boscosa, al costat del museu del vikings, anaves descobrint, aïllades o també en petits grups, cases de fusta de diferents mides, algunes amb sostre vegetal, extretes de l’àmbit rural i històric d’aquest país, per ser contemplades des del medi urbà, a l’abast d’estudiants, turistes i ciutadans en general; algunes amb ambientació d’època a l’interior, on els artesans mostraven el seu ofici vestits segons la tradició rural del país. Tot estava tan ben disposat que diries que han estat allà des de sempre. Entre totes elles, amb sostres punxeguts per escampar els núvols i permetre dialogar amb Déu, destaca la Stavekirke, una església feta tota de fusta, maqueta en mida real, veritable obra d’enginyeria com altres que es construïen arreu del país per satisfer el culte religiós dels creients. Com ha estat sempre en el passat, l’enginy, la tècnica i la creativitat trobaven les seves vies d’expressió a través de les religions. Mentre a casa nostra, al segle XII, es picaven i esculpien les pedres per bastir esglésies romàniques de mida reduïda i humana, els nòrdics, artistes experts en treballar la fusta, sense abandonar la dimensió moderada i modesta, projectaven en vertical, arquitectura i plegaries cercant el cel, unes joies dignes d’admiració que, sense cap més material, es fonien perfectament amb l’entorn, sigui al folkmuseum, dissenyat amb cura per la contemplació pública, o en el seu medi natural al servei dels fidels que es congregaven en tan digne recinte pel seu ritual de fe.

“...Les dues noies son molt simpàtiques i ens han convidat a una mena de festa a casa de Runa. Quina casa!, situada als afores de la ciutat amb un jardí enorme, tres plantes, i parquet fins i tot al lavabo, molt ampla i còmoda, en fi, una casa per somiar. Ens conviden a menjar pizza i posem música al tocadiscos. Quant de temps sense escoltar res! I també, com no, toco una mica la guitarra que he trobat en un racó. Estem fins tard parlant i parlant. Tornem a l’alberg amb les seves adreces a les butxaques. Demà partim cap a Bergen.”

Malgrat no recordo com era la casa, si que mantinc la forta impressió que em causà. Era una casa de gent amb diners, saltava a la vista. Elles eren ben senzilles i no les feies filles de papà, però el barri estava poblat de cases semblants. I es que el país destil•lava riquesa allà on anessis, edificis, parcs, carrers, tot estava endreçat a consciència, net com una patena, res deixat a l’oblit del temps fins fer-se malbé. Com a mínim aquesta era la sensació que vaig treure de la meva estada a Oslo. La guitarra era un altra de les meves armes de la que encara no he parlat. Estudiant de guitarra clàssica durant uns anys, sabia tocar quatre o cinc cançons d’aquelles que feien bategar el cor de tendresa i captaves l’atenció dels que tenies a prop. Sense ser un gran intèrpret, a força de pràctica, sortien les notes amb una certa dignitat i generava una ambient intimista al voltant que, vestit amb rol de protagonista, em permetia contactar més fàcilment amb la gent en general i les noies en particular. Calia trobar el moment oportú i una guitarra a la vora, normalment els vespres, als albergs abans d’anar a dormir era el millor moment per escometre un concert de notes i de mirades, la màgia del flirteig en busca d’oportunitats. La joventut cercant el camí de l’experiència.

Bergen (25-27/09)
“...El tren cap a Bergen hauria de considerar-se una de les meravelles del món. La càmera de fotos fuig de les mans, i es una pena que hi hagi poca llum. Rius, boscos, muntanyes, tanta bellesa ens corprèn, no saps cap on mirar, es impressionant. Penso en els pares, el molt que els agradaria veure-ho. Els diré que no s’ho poden perdre.”

La ruta entre Oslo i Bergen amb ferrocarril, realitzada en horari diürn, fou el moment culminant d’aquesta opció de viatjar, que brindava paisatges tan diversos des d’una finestra en marxa i amb fons de música metàl•lica, tocada a duo entre via i rodes, ritme constant que no t’abandona mai, com el dolor crònic que finalment assumeixes com una càrrega que sempre t’ha d’acompanyar. Les imatges captades eren extraordinàries, d’un salvatgisme amable, una terra d’aspecte inhòspit amb una gran força d’atracció. Muntanyes suaus, amb restes de neu encara sense fondre, condueixen rius d’aspecte gèlid camí del mar, potser és sempre el mateix riu canviant sovint d’aspecte, o potser són llacs disseminats pel camí que no volen abandonar el seus privilegis terrenals i resten com muts protagonistes del paisatge. De tant en tant una cabanya apareix com un dels pocs signes de la petjada de l’home en aquest vast territori. Com únics habitants els arbres agrupats en grans comunitats de colors ocres, vermells i verds, que formen extenses masses boscoses arran d’aigua i de les vies, inclús fins dalt dels cims, on l’alçada ja no els dóna tantes opcions. Llavors cedeixen espai al verd intens de l’herba i a la neu blanca i pura que mai es fa fonedissa del tot. Natura en estat pur entre dues ciutats pròsperes, situades en extrems oposats del país dins la mateixa latitud, una terra poc poblada a nivell humà, però sobrada de riqueses naturals, que semblava protegida pels déus. Odin i descendència van triar a consciència la terra que els havia de rendir culte. Si la costa a Oslo s’havia insinuat ja com un sinuós tresor, l’interior que ara admiràvem no quedava enrere i, segons es comentava, cobria amb aquest encant la totalitat del país, fins i tot el cercle polar.

Intentant trobar per la xarxa imatges que posessin color i actualitat a les fotos en blanc i negre del meu passat, sintonitzant records i actualitat, he trobat mil comentaris d’altra gent que, com jo, van quedar trasbalsats per tan fantàstica travessia, com no podia ser d’altra manera, però el que més m’ha emocionat es que la televisió noruega ha penjat a la xarxa la filmació íntegra de les set hores i mitja del trajecte, filmades en alta definició en homenatge al centenari de la seva inauguració. Descàrrega gratuïta de vint-i-dos gigues, un cop comprimits, que conservaré al disc dur per anar degustant en petits tasts. No podia trobar millor manera de reviure plenament les emocions passades aquell dia.

“...Ara anem cap el “youth hostel” de Bergen i cal pujar en funicular. La vista es magnífica. A dalt prenem un camí pel mig del bosc i de sobte, mig amagat, apareix l’alberg. Ens quedem xerrant i jugant fins tard.”

Per què emplaçaren aquesta gent els albergs tan lluny del centre i sempre dalt dels turons que envolten les ciutats?. Potser per mantenir el jovent, sempre revoltós i amb ganes de gresca, un tant apartats com a mesura de prevenció d’incidents, o potser per oferir una visió global i amb perspectiva de ciutat i entorn, com dolç aperitiu per començar amb entusiasme la visita a peu de carrer, pels llocs que des dalt reclamen més l’atenció. Si trobava l’embolcall noruec tan atractiu, què podria dir de Bergen, reina absoluta a la costa oest, amfitriona dels fiords més espectaculars, perla de reflexos multicolors, que enlluerna el visitant, metafòricament parlant, perquè la pluja no ens deixà els dos dies d’estança. Asseguraven que era el punt més plujós de tot el país i feia pinta de no voler contradir-ho. Però si he vist un lloc on la pluja sí sap ploure, sens dubte era enllà. Queia amb delicadesa, acaronant teulades, regalimant cornises, o directament besant el terra suaument com una mare fa amb el seu fill. L’aigua relliscava pel cos d’edificis i voreres en funció purificadora, fent fora brutícia i contaminació, si es que algun cop havien fet acte de presència. Acabaves acostumant-te i tot just la notaves, si anaves preparat com ells, però jo no anava i les vambes calaven com si anés descalç.

“...Avui volíem donar un tour pels fiords més propers. La ruta combinava vaixell, autocar i tren, però la pluja i la boira ens han fet desistir. En Dave i en Greg marxen al migdia, a les tres, cap a Malmoe. Volen començar a baixar cap a Alemanya. No es volen perdre ni un minut de l’oktoberfest de Munich. Crec que els hi pot més el mam que la natura. A l’estació hem pres una cervesa de comiat. Onze dies de viatjar plegats i m’havia oblidat que jo ho feia en solitari. Després de la seva partida passejo per la ciutat. Visito el port, miro aparadors, etc. Miro i remiro uns suèters de llana, gruixuts, molt macos, en colors de fantasia, però costen 210 corones. Ho sento. Finalment em veig forçat a comprar unes botes d’aigua, que per cert aquí tothom porta i de colors molt més vistosos que el discret blau marí de les meves.”

L’acomiadament dels meus companys de mig viatge va ser un tràngol amarg de passar. Havia après anant amb ells els mecanismes bàsics per gestionar temps, emocions, turisme i relacions. Havia guanyat tanta confiança que no tenia por d’afrontar el que vingués. Amb algun daltabaix sense importància, havia estat una amistat ferma i sincera i els lligams així creats no es desfan fàcilment. Tanmateix la nostàlgia durà tan sols aquell passeig sota la pluja. Quan vaig tornar a l’alberg, a l’entrar a l’habitació em trobo davant l’Andrés, el simpàtic madrileny, company a Göteborg, que amb les seves divertides aventures em tornà ràpidament a la realitat i tornaren les ganes de continuar endavant, més encara quan em confirmà que a la nostra habitació hi havia també un noi alemany que es deia Rudolf. Ell també havia aconseguit arribar en autoestop fins aquí i segur que el paisatge per carretera no desmereixia gaire del que havíem gaudit des del tren.

“...un dia més a Bergen, dedicat a passejar i admirar la ciutat amb en Rudolf i l’Andrés. Hem arribat fins l’aquari situat a l’extrem de la península que flanqueja pel sud el port de la badia de Vågen. Allà coneixem l’Uppi, una nena preciosa, cangur de dos nens d’uns dos anyets, rossets, moníssims. Ha estat gràcies a ells que hem mig lligat ja què de seguida han vingut a jugar amb nosaltres, ignorant foques i pingüins. Hem parlat força estona amb ella. Ells dos han fet fotos en color que espero rebre algun dia. Comprem menjar i ens aturem per dinar a uns jardins en front d’un llac de forma hexagonal amb un sortidor al centre que es diu Lille Lungegårdsvannen, segons posa al mapa que ens serveix de guia. Estem contents, l’Andrés i jo malcantem cançons de tuna que ens semblen fantàstiques. Sembla que ens passem una mica de volum i la gent ens mira. En Rudolf ens fa notar que potser pensen que estem beguts. Que més voldríem que un got de vi en aquell moment!. Passegem una mica més i després ens tirem quatre hores en un cafè mirant passar la gent. Les noies que veiem son molt joves i sempre somriuen. M’acompanyen fins l’estació per acomiadar-me. Surto cap a Stockholm a les 22.30 h.”

Stockholm (28/09–2/10)
Tren nocturn des de Bergen fins a la capital de Suècia amb l’inconvenient de perdre’m el paisatge i l’avantatge d’estalviar diners en allotjament, que la vida era molt cara en aquests països i calia aprofitar que els trens nòrdics eren tranquils i confortables, un luxe comparats amb els que corrien a casa nostra. La Venècia del nord li diuen i potser no són ciutats comparables, però amb tants canals com la travessen, assentada sobre catorze illes, Stockholm apareixia com una ciutat de conte amb mil racons on perdre’s. Aquí havia com un encant especial que es respirava a l’ambient i presagiava uns dies que farien història a la meva vida, segur que trobaria el que venia cercant des que vaig sortir de Barcelona. L’alberg va ser la primera sorpresa, emplaçat dins un vaixell amarrat a port, vivia una segona joventut acollint turistes, el que devia ser una mena de buc escola en el passat. Es deia, i encara es diu Chapman, i continua la mateixa activitat amb rejovenit aspecte on destaquen els tres pals despullats del velam apuntant al cel. Situat al mateix lloc de sempre, sembla aliè al pas del anys.

“...es el millor d’Europa, de ben segur. Està dins un vaixell habilitat com a residència per a joves, allotjats en camarots com si féssim un creuer pels canals, gaudim d’unes vistes excepcionals de la Gamle Stan, com aquí li diuen al casc antic. Comparteixo cambra amb tres nois de Girona molt divertits que no parlen anglès, un noi de Canadà, un suís, un nord-americà i un japonés. De seguida compartim anècdotes i encetem noves amistats. Jo em dedico a la traducció del català a l’anglès i a l’inrevés, de forma que ningú es senti marginat.”

L’endemà era diumenge i com a l’alberg no ens donaven esmorzar ens recomanaren el bufet de l’estació que per 6.90 corones menjaves el que volies i carregaves provisions per la resta del dia. Formatge, mantega, diferents classes de pa, ous durs i xocolata. De tot tant com volguessis i un cop saciats, un altre passada discreta i cap a la bossa. Així ho repetirem cada dia i compensàvem l’elevat cost de l’alberg.

“..després he anat amb en Peter (suís) i en William (nord-americà) al Skansen, un gran parc amb quantitat d’encants que els diumenges es vesteix de festa, especialment pels nens. És una mena de circ a l’aire lliure amb diferents espectacles que les famílies omplen de gom a gom. Els fills s’ho passen d’allò més bé. Gent disfressada, com al carnaval, es barreja amb el públic i fan broma amb les criatures. Altres canten cançons tradicionals formant-se cercles al seu voltant. Està ple de botigues de dolços, gelats, salsitxes, refrescos i també de records. Això es una gran festa en un marc incomparable. Un dels conjunts era una gran massa coral de veus femenines, entre quinze i seixanta-cinc anys, amb unes cares!, però el millor, sens dubte, ha estat un fet inesperat...”

Aquest punt desitjo explicar-ho des del present, perquè encara avui mantinc el record ben viu, com un dels moments més divertits que he gaudit mai. Un senyor de rostre pàl•lid, es diria sortit d’un film de Bergman, acabava de comprar dos gofres desbordants de melmelada i portava un a cada mà, quan va ser atacat per les mosques, tan llamineres com ell que no el deixaven en pau. Els seus intents d’alliberar-se dels insectes amb sobtats moviments del cap, intentant mantenir els braços quiets, no fos que anessin per terra les seves ànsies de sucre, donava lloc a infinitat de ganyotes dignes del millor treball de Peter Sellers. Ens ho vàrem passar d’allò més bé contemplant “in situ” aquesta magnífica interpretació del que podia haver estat la primera incursió de Bergman en el gènere de la comèdia. Al Skansen dedicàrem tot el diumenge, més de vuit hores voltant, rient i gaudint d’un clima càlid i un ambient de festa que ens deixà fascinats. Que bé que s’ho muntaven aquests suecs!, i quines instal•lacions tan preparades i conservades, enmig d’un paratge d’intensa verdor que ocupava part d’una de les illes més grans de la ciutat: l’illa de Djurgården.

“...després d’esmorzar a l’estació, hem visitat juntament amb en Willy i en Ricardo, un argentí d’origen jueu, la Gamle stan; més tard hem agafat una barca per recórrer els canals de la ciutat. La darrera parada era al Vasa, a l’illa de Djurgården, al costat del parc que vàrem visitar ahir. El Vasa era un vaixell de guerra que es va enfonsar a la badia de Stockholm, tot just començà a navegar cap a l’any 1628. Un fracàs absolut que encara avui no s’expliquen i que van rescatar del fons del port fa tretze anys per col•locar-lo dins una nau enorme, sota un rec constant que manté la humitat i evita la seva degradació. Es pot visitar i resulta sorprenent l’imponent aspecte d’aquest guerrer que mai va entrar en batalla.”

Avui he llegit que encara havien de passar cinc anys més per que deixessin de regar-lo i setze per que li dediquessin un museu en condicions. Un nou edifici preciós, de formes irregulars, amb línies rectes que semblen nèixer de l’aigua fins agafar prou alçada per abastar un vaixell de tan considerable grandària. Un bon escenari que ha convertit el Vasa en visita obligada dels turistes i dels amants de l’arquitectura de qualitat.

“...aquesta nit he destinat 40 corones a conèixer per dins un local de strip-tease. Ens hem decidit en Ricardo, dos nois de Califòrnia i jo. L’espectacle estrella del local són els petting show, un ball eròtic amb strip-tease que acaba amb la noia completament despullada passejant per la sala entre els espectadors, seient a sobre d’alguns i deixant-se acariciar subtilment. He tingut sort, una s’ha fixat en mi i s’ha assegut sobre meu una eternitat de potser vint segons. La resta de l’espectacle, un cocktail de pel•lícules eròtiques i strip-tease amb la guinda final d’un show lèsbic de contrast entre una noia negra i una blanca que ens ha deixat ben tocats. A més les cambreres vestien com únic uniforme unes minúscules calcetes.”

D’aquella nit el que més recordo és la cara d’en Ricardo quan li passà la noia pel costat, les ulleres li saltaven dels ulls i crec que veia bategar el seu jersei contenint un cor que li fugia del cos. Ja no vaig poder veure la seva cara d’enveja quan finalment, al seu costat, era jo l’agraciat; no podia, preocupat com jo estava en evitar la suor a les mans i no donar mostres externes d’excitació. Autocontrol difícil d’aconseguir, quan per primer cop a la vida les meves mans acariciaven la suavitat d’uns pits turgents i abraçava una nuesa tan turbant que em costava respirar. Una nit prometedora, malgrat la farsa en que es basava. Un pas més en el desconegut món del sexe que encara amagava el més gran dels secrets.

“...avui al bufet de l’estació érem tot l’alberg en ple. He deixat la motxilla a consigna perquè volia marxar a les nou del vespre. Amb en Ricardo hem anat als afores per veure un modern centre comercial. Visitem uns jardins immensos amb canals, el Hagaparken, un paratge de postal, al nord de la ciutat on hi ha un petit palau, residencia d’estiu del reis de Suècia en el passat. Tornem de nou al centre on compro unes llaunes pel viatge i acabem a la casa de la cultura, un edifici on domina el vidre, acabat d’inaugurar, que dóna front a la cèntrica plaça Sergel i que disposa de milers de llibres, diaris de tot el món i música, molta música que pots escoltar amb auriculars assegut en confortables butaques. Coneixem una noia amb la que parlem molta estona. Tindrà prop dels trenta anys. Mentre en Ricardo somriu escoltant nostàlgics sons de la pampa en els seus casquets de disseny, ella em convida a dormir a casa seva si vull quedar-me un dia més. Em convida a sopar en un restaurant xinés que trobo exquisit. És una mica estranya, però amable i afectuosa. Anem a casa seva, escoltem música, fumem unes cigarretes, una dutxa i ....”

Finalment, com si estigués escrit al guió, el moment desitjat va arribar i no sé si hauria de censurar avui la seva narració com vaig fer aleshores, deixant uns punts suspensius al diari, i que cadascú ho completi amb la seva imaginació. Seria una mica trair l’esperit amb el que vaig començar aquest escrit i a mi mateix, que puc reviure cada minut d’aquella cita tan desitjada com si hagués passat ahir.

El primer record és pel meu company argentí que vaig abandonar sense acomiadar-me, deixant-lo somiant tangos en un sofà, mentre jo fugia amb el premi gros de la mà. Al seu apartament, situat prop del centre, arribàrem caminant i el primer que em sorprengué fou que era força gran, segurament amplificat per l’absència de mobles. Una sala immensa amb tres grans finestrals al carrer, amb un matalàs al terra, tocant a una paret, un tocadiscs i un televisor en color sobre una senzilla tauleta, com si fes poc que s’hagués mudat. Reconec que en aquell moment em van entrar totes les pors i encara dubtava de què succeiria. Potser només em convidava a casa seva per que no gastés més diners, sense altra intenció que ajudar el viatger que s’havia quedat sense lloc on dormir per passar tanta estona xerrant amb ella.

Em deixà a la sala mirant per la televisió un concert en directe d’un grup de rock que sóc incapaç de recordar, mentre ella anava a dutxar-se. Els nervis tornaven de nou, un altre indici. Qui es dutxa a la nit, podent fer-ho al matí, si no té intencions d’estar en condicions de revista per una trobada nocturna de caire íntim? Això és el que jo pensava, més pendent de sentir caure l’aigua de la dutxa, a l’altra banda de la paret, que de les guitarres elèctriques del televisor. Com ho resoldria? Què es suposava que devia fer? Tot va anar més rodat. Es presentà on jo estava vestida tan sols amb una samarreta blanca que arribava just per sota el cul, mig transparent, no sé si pel desgast del cotó o per la força del meu desig, i em convidà a dutxar-me també jo. La cosa anava de debò, més clar l’aigua, si em volia net i polit, segur que no era per veure junts la televisió. Em vaig dutxar, fregant bé l’esponja, no quedés cap rastre de dubte al cos que ella pogués descobrir, i als cabells, llargs com jo els duia, doble ració de xampú per si li agradava acariciar-los. Mentre començo a secar cos i ment, aparegué ella davant meu i amb una tovallola petita començà a eixugar-me el cap amb delicadesa, els dos cossos frec a frec mentre em murmurava a cau d’orella, com si algú pogués sentir-la: “do you know why I’m drying your hair?, davant la meva absurda falta de resposta, continuà: “because I don’t want my pillow wet”. Si encara quedava algun rastre d’incertesa s’acabava d’esvair. Si no volia que li mullés el coixí es que anàvem a compartir el seu llit.

Arribàrem al llit apuntant-li directament al cor, com en un film d’espies, i va tirar de psicologia i experiència, per relaxar-me i superar el perill. Conscient de la meva estrena i del seu rol de mestra d’amors, no va escatimar esforços en mostrar-me els recòndits secrets del plaer, de com gaudir lentament d’una pell suau que segons l’acariciaves vibrava fins la més llunyana cèl•lula del cos. Si tacte i vista eren els instruments inicials, la simfonia pujava d’intensitat quan entraven en escena sabors, olors i sons, que en el concert del sexe tots ells tenen la seva missió. Em guià amb tendresa pels seus camins d’arribar a l’èxtasi, i quan es va sentir satisfeta va deixar pas al meu minut de glòria, que com ella intuïa, va ser breu, després de tanta contenció, però d’una explosiva intensitat. Encara ho va millorar quan em mentí en veu baixa que havia estat un bon amant. Mentre m’acaronava l’ego i la galta de forma tan subtil, posant punt final a aquell miracle que m’havia deixat fet pols, em regalà una mostra més de compassió en aquell anglès que ens havia ajuntat: “you know I’m tired and want to sleep, but if you remain here in my bed I won’t be able to do it”. Avançant-se al que jo més necessitava, temps per pair tan destacable moment, m’oferia la sortida més digna, alliberant-me d’afrontar més repertori. Podia deixar els seus càlids llençols i encaminar-me al meu racó a la sala, un solitari matalàs, on no dormiria fins ben entrada la matinada.

“...He pres l’esmorzar més estrany de la meva vida i soc incapaç de descriure’l. L’única cosa normal era té amb llet. Passo l’estona escoltant cançons dels Beatles. Resulta que ella comparteix pis amb un noi i hem anat els tres a veure mobles usats i a casa d’uns amics a xerrar i escoltar més música. Al migdia m’ha convidat a dinar a un restaurant vegetarià. Quin menjar més horrible. És una noia molt estranya però tan amable i tendra que es fa estimar. M’ha acompanyat a l’estació ja que avui segur prenc el tren cap a København. M’he d’afanyar en baixar cap el sud ja que vull passar per Itàlia a visitar l’Àngela. Apunto la llista dels objectes que he perdut fins al moment: el ganivet obridor, el llibre d’horaris dels trens, un bolígraf, sabó de rentar roba, la màquina fotogràfica (la vaig recuperar a l’estació), i un llibre de James Bond quan estava al punt més interessant.”

Era el moment d’abandonar els països nòrdics e iniciar el camí de retorn. Havia valgut la pena en tots els aspectes. La natura s’expressava de diferent manera en cada un d’ells però sempre de forma excelsa, i la gent era culte, amable i generosa. L’anglès el parlava tothom, no importava de quina edat, i no hi havia obstacles per comunicar-se. Noruega em va robar el cor fins al punt de cercar a Barcelona on poder aprendre la llengua. Estava segur que algun dia tornaria. I que dir de Stockholm una ciutat encantadora que em regalà un manual de sexe amb classe pràctica inclosa. Mite i realitat coincidien en demostrar que de vegades els tòpics tenen fonament i aquests països així m’ho demostraren. Ara devia marxar i ho feia amb certa amargor a la gola, però el temps ja marcava el ritme i no podia deixar de ballar.

Hamburg, Basel (3-5/10)
Aquestes ciutats van ser tan sols fi d’etapa, aturades provisionals en la ruta cap a la Toscana, on tenia el darrer objectiu del viatge: visitar l’Àngela, un altra amiga de correspondència coneguda a Lloret de Mar la setmana santa de l’any 1972, que vivia a Cecina, prop de Livorno, i amb la que mantenia una estreta i constant relació de tinta i paper, que era com abans conservàvem les amistats en absència de la immediatesa actual de les xarxes socials. Quan rebies una carta de dos o tres fulls eren uns moments especials que podies fruir amb calma, dedicant-li l’atenció requerida i sense la pressió d’haver de contestar al moment. Podies dedicar un temps al text i repassar el contingut que fos prou intel•ligible per que s’entengués des d’una altra llengua. Ara hi havia l’oportunitat de posar veu a tanta paraula escrita i no la pensava deixar passar. El descens va ser ràpid, però sense presses, donant-me temps per assimilar els canvis. Deixava l’obra divina dels paisatges escandinaus per entrar a l’art sublim del renaixement italià, on Firenze brillava amb llum pròpia. En els dos casos Déu sempre present, bé com actor principal, modelant el paradís o inspirant els artistes florentins en les seves creacions.

Firenze (6-9/10)
L’entrada a Itàlia, era com un retorn anticipat ja que la gent i l’ambient eren similars a Barcelona, els preus eren accessibles i encara tenia pressupost per permetrem certs capricis. D’entrada a Livorno, primera nit en una pensió. Una cambra per mi sol després de tan compartir intimitats, i un plat de spaguetti al suco amb parmesà ratllat, que sabien a glòria fart de tanta monotonia acumulada en el menjar. L’endemà em rep l’Àngela a l’estació de Cecina, somrient com la recordava, i abans d’anar a casa, a presentar-me la seva família, m’instal•là en una pensió a meitat de preu que la del dia anterior. Vaig conéixer la Gemma, la seva germana, l’àvia i unes amigues. Els pares no hi eren. El caràcter llatí era contagiós, eren extravertides, atentes, rialleres i expressives com només els italians podien ser-ho. Em van posar al dia dels èxits del moment al seu país, sabedores de la meva predilecció per la música romàntica de Battisti, Baglione i companyia. Em trobava en família i veia a l’Àngela més com una germana petita que com una possible aventura.

“...un nou dia després de dormir com un liró. L’Àngela m’ha vingut a buscar per anar junts en tren a passar el dia a Firenze. Oh Firenze! Igual de bonica que sempre. Hem passejat pels llocs emblemàtics de la ciutat: Duomo, Battisterio i Campanille, Piazza de la Signoria, Ponte Vecchio, palazzo Pitty i els jardins de Bóboli. Pel camí m’he firat uns pantalons de pell de préssec i uns quants discos. Dinem a una trattoria. De tornada al tren compartim espai amb dos italians, un és d’Alghero i parlem en català.”

Va ser una jornada perfecta a casa dels Medici, Miquelangelo, Leonardo, Dante i tants d’altres, encara que jo, per edat i situació, no estava per històries i gaudia més de la seva companyia i amistat, que del marc incomparable que ens oferia la ciutat. No ha calgut internet per refrescar-me la memòria. He tornat a Firenze fa un mes, a passar el cap d’any, quatre dies intensos que sí he pogut dedicar a alimentar el coneixement sobre el renaixement que de forma tan generosa es mostra allà. Un lloc per perdre’s del que sempre surts amb la sensació que t’has deixat tantes coses per veure que ja penses a tornar. Després que el dia següent voltéssim la Toscana més autèntica a Volterra, on encara conserven tresors dels seus orígens etruscs i admiréssim una posta de sol única amb el cel vermellós de teló de fons darrera les muntanyes, tocava pensar en el proper comiat. L’endemà partia de tornada a Barcelona on tindria temps per endreçar tants records i emocions viscudes.

“...Toca tornar a casa. L’Àngela i la seva amiga m’han acompanyat fins que el tren ha sortit. S’han portat de forma fantàstica amb mi i no tinc més que agraïments per tot el temps que m’han dedicat. En 24 hores seré a Barcelona, i tinc ganes de veure-us a tots. Fins aviat, ciao!.”

Ha estat una experiència intensa i molt emotiva el repassar de nou aquest viatge en tren que va marcar força la meva personalitat futura. He dedicat més temps a fer el seu seguiment a través de la pantalla de l’ordinador i a burxar pels prestatges de la meva memòria, que el temps real que va durar el viatge. Ara el tinc tan fresc que ja parlem de repetir-lo un dia amb la meva dona, perquè per molt que els temps hagin canviat i puguem accedir de forma ràpida a tanta informació, cal viure la realitat al seu lloc, respirar el mateix aire i destinar els cinc sentits a assimilar tot el se’ns ofereix a cada instant, que això es el que farà que el viatge perduri per sempre al nostre record. Va ser un viatge ple d’aventures, de descoberta de nous horitzons i nous amics, alguns dels quals van passar per Barcelona a visitar-me i vaig tenir ocasió de fer d’amfitrió d’una ciutat que encara dormia el son etern, esperant la resurrecció de les olimpíades que la posarien al mapa de la modernitat.

Només em faig un retret a mi mateix d’aquells dies viscuts: no recordar el nom de la musa iniciàtica de Stokholm, per treure-la del llarg anonimat i posar-la al lloc que mereix donada la importància que va tenir en el devenir posterior de les meves relacions personals. Va ser un gran viatge, possible gràcies a una petita llibreta on els revisors segellaven les teves il•lusions, que per un mòdic preu ens feia Europa accessible a través del ferrocarril, sense l’alta velocitat que només valora el temps, al ritme just per entendre el paisatge i la gent, amb la llibertat de poder triar ruta i destí segons convingués. I és que potser hi ha havia tantes vies de tren com podies imaginar, i totes convergien en el somni del viatger més exigent.

Comentaris

  • Aclaraciò[Ofensiu]
    JMGC99 | 16-06-2011 | Valoració: 9

    Perdoneu els errors gramaticals del anterior comentari però ha estat fet desde un telèfon

  • Et vaig coneixer[Ofensiu]
    JMGC99 | 16-06-2011 | Valoració: 9

    M'has fer recordar la meva joventud, ja erem amic en aquell temps , jo avetadas penso que ancare estic alla pero me has mirar al mirall.
    Gracies