Cercador
3 jove amb corbata
Un relat de: Joaquim Soler- Compartir:
A Lloret, quan la calor comença a fer-se notar, allà cap als voltants del mes de juny, el poble es vesteix de colors amb tota mena de samarretes, shorts, faldilles, tops i les incombustibles xancletes que esdevenen uniforme oficial, tant del turista primerenc com del resident autòcton, quan pretenen defugir l’augment de la temperatura amb la disminució de la roba a vestir. Els turistes més joves i atrevits desafien el sentit comú, i també les normes més elementals de conducta, passejant els cos gaire be nu, brillant d’oli, o potser suor, amb un mínim pudor salvaguardat per minúsculs biquinis o banyadors, exhibint-se, sense cap mena de vergonya, pels carrers d’una vila acostumada fa temps a tota mena d’ofenses.
A la tarda, en una terrassa a l’ombra d’un tendal publicitari, sobre unes taules impersonals d’inoxidable etern, regnen les gerres de cervesa en mans de panxuts centreeuropeus incapaços de fer quatre passes mes enllà de l’hotel, sense ingerir l’energia liquida que els retornin les forces malgastades en un matí tombats al sol. Entre ells, solitari, destaca un jove, recent entrat a la trentena, assegut tranquil en un racó, conversant silenciosament amb el diari que l’informa del darrers fitxatges del mercat futbolístic, mentre refresca les noticies amb un cafè amb glaçons que a l’estiu esdevé la seva opció preferida. Cabells curts lleugerament arrissats, ulleres sense muntura, enfosquides al sol i a mirades indiscretes, ben afaitat, camisa blanca entallada amb corbata fosca a joc amb el cafè no fos cas que es taqués, pantalons llargs de tela gris, ben planxats, mitjons i mocassins en negre. En resum un aspecte sobri i discretament elegant que no connecta amb la resta de clients d’aquest bar ni d’aquest Lloret estiuenc.
Destaca com un miratge al desert i la seva aparença explica com un llibre obert que deu treballar en algun hotel a prop com executiu important, potser es tracta del fill de l’amo, que un cop acabat els seus estudis d’empresarials, comença a prendre les regnes del negoci mentre el pare ja imagina un futur de calma lluny dels nervis de cada temporada, si el relleu generacional es completa sense gaire entrebancs. Segur que el preocupa que no es malbaratin tan esforços fets al llarg d’anys per aixecar un petit hotel al terreny erm heretat de la família. Hotel d’humil naixença, situat a prop de la carretera, que va anar creixent al mateix ritme que visitants i negoci, fent-se ric en mudar la seva sort de pobre pagès casat amb la terra per la de flamant hoteler de costa, maridant la fortuna amb la presència d’hordes estrangeres necessitades d’un indret d’esbarjo assequible i permissiu, lluny de les estrictes normes dels seus països, on l’educació potser es valora més i el benestar col•lectiu s’imposa sobre ell negoci particular. Aquí tot si valia per guanyar visitants i diners malgrat malmetre els encants d’una costa i d’un poble avui ja irrecuperables.
El seu aspecte denota certa confiança en si mateix i li permet destacar, potser de forma ridícula, en un entorn festiu i xafogós, i escometre continus intents de seducció cercant víctimes en les moltes nimfes bronzejades, alegres i de fàcil entrada, que volten pels carrers en grupets de tres o quatre, àvides d’aventures que explicar al seu retorn. Ell es mou com peix dins l’aigua en un entorn que li es ben familiar i que domina des de ben petit.
Que més pot desitjar si te al seu voltant tot allò que necessita per ser, suposadament, feliç?. Potser l’amor, que de ben segur arribarà un dia, de la ma de la seva posició de cert privilegi, potser alguna antiga companya d’escola necessitada de la seguretat que no ha trobat en somnis de joventut tantejats lluny del poble, d’un Lloret que no oferia més que hores dempeus darrera un taulell vigilant no fugís al carrer ni el lladre de realitats ni el client de records.
No tindrà problemes per formar família i perpetuar la saga hotelera que segueixi afirmant la pèrdua de qualitat del turisme que ens visita. Aquest turisme de baixa despesa i alta conflictivitat que continuarà generant recursos per mantenir el seu tren de vida més enllà de les queixes conjunturals a que es veu abocat cada temporada; es tracta de mantenir la imatge de víctima que li permeti certs tripijocs de pocavergonya, com substituir impunement el personal de més edat i qualificació per immigrants a meitat de cost i sense formació. Ell no dubta, cal millorar el negoci a qualsevol preu, ja que li ha de permetre conservar el seu “status” avui, demà i sempre, no descartant, si fos necessari, entrar en la política municipal per recolzar les seves ambicions.
A la tarda, en una terrassa a l’ombra d’un tendal publicitari, sobre unes taules impersonals d’inoxidable etern, regnen les gerres de cervesa en mans de panxuts centreeuropeus incapaços de fer quatre passes mes enllà de l’hotel, sense ingerir l’energia liquida que els retornin les forces malgastades en un matí tombats al sol. Entre ells, solitari, destaca un jove, recent entrat a la trentena, assegut tranquil en un racó, conversant silenciosament amb el diari que l’informa del darrers fitxatges del mercat futbolístic, mentre refresca les noticies amb un cafè amb glaçons que a l’estiu esdevé la seva opció preferida. Cabells curts lleugerament arrissats, ulleres sense muntura, enfosquides al sol i a mirades indiscretes, ben afaitat, camisa blanca entallada amb corbata fosca a joc amb el cafè no fos cas que es taqués, pantalons llargs de tela gris, ben planxats, mitjons i mocassins en negre. En resum un aspecte sobri i discretament elegant que no connecta amb la resta de clients d’aquest bar ni d’aquest Lloret estiuenc.
Destaca com un miratge al desert i la seva aparença explica com un llibre obert que deu treballar en algun hotel a prop com executiu important, potser es tracta del fill de l’amo, que un cop acabat els seus estudis d’empresarials, comença a prendre les regnes del negoci mentre el pare ja imagina un futur de calma lluny dels nervis de cada temporada, si el relleu generacional es completa sense gaire entrebancs. Segur que el preocupa que no es malbaratin tan esforços fets al llarg d’anys per aixecar un petit hotel al terreny erm heretat de la família. Hotel d’humil naixença, situat a prop de la carretera, que va anar creixent al mateix ritme que visitants i negoci, fent-se ric en mudar la seva sort de pobre pagès casat amb la terra per la de flamant hoteler de costa, maridant la fortuna amb la presència d’hordes estrangeres necessitades d’un indret d’esbarjo assequible i permissiu, lluny de les estrictes normes dels seus països, on l’educació potser es valora més i el benestar col•lectiu s’imposa sobre ell negoci particular. Aquí tot si valia per guanyar visitants i diners malgrat malmetre els encants d’una costa i d’un poble avui ja irrecuperables.
El seu aspecte denota certa confiança en si mateix i li permet destacar, potser de forma ridícula, en un entorn festiu i xafogós, i escometre continus intents de seducció cercant víctimes en les moltes nimfes bronzejades, alegres i de fàcil entrada, que volten pels carrers en grupets de tres o quatre, àvides d’aventures que explicar al seu retorn. Ell es mou com peix dins l’aigua en un entorn que li es ben familiar i que domina des de ben petit.
Que més pot desitjar si te al seu voltant tot allò que necessita per ser, suposadament, feliç?. Potser l’amor, que de ben segur arribarà un dia, de la ma de la seva posició de cert privilegi, potser alguna antiga companya d’escola necessitada de la seguretat que no ha trobat en somnis de joventut tantejats lluny del poble, d’un Lloret que no oferia més que hores dempeus darrera un taulell vigilant no fugís al carrer ni el lladre de realitats ni el client de records.
No tindrà problemes per formar família i perpetuar la saga hotelera que segueixi afirmant la pèrdua de qualitat del turisme que ens visita. Aquest turisme de baixa despesa i alta conflictivitat que continuarà generant recursos per mantenir el seu tren de vida més enllà de les queixes conjunturals a que es veu abocat cada temporada; es tracta de mantenir la imatge de víctima que li permeti certs tripijocs de pocavergonya, com substituir impunement el personal de més edat i qualificació per immigrants a meitat de cost i sense formació. Ell no dubta, cal millorar el negoci a qualsevol preu, ja que li ha de permetre conservar el seu “status” avui, demà i sempre, no descartant, si fos necessari, entrar en la política municipal per recolzar les seves ambicions.
