Vida Exterior Intel.ligent III

[ En Xicoi embarcat en una missió espacial llarga i llunyana a l'espai es dirigeix cap alguna cosa que el crida l'atenció, (Part I)
Un cop trobat l'emplaçament adient s'atreveix a sortir de la nau i fer front als els imprevistos d'aquest nou món (Part II)]

Temperatura exterior sis graus, oxigen en abundància, pressió atmosfèrica dos quilos. Haig de sortir amb l'escafandre de moment, i estaré més protegit per si em volen mossegar. Semblo un robot amb aquesta indumentària, faré servir els altaveus exteriors de l'escafandre per a cridar-los hi l'atenció.

Porta oberta, és el primer pas a Esperança, el faig amb el peu dret, no sigui que comenci amb mal peu. Que poca gravetat, es poden fer uns salts, i amb aquesta escafandre, que ràpid aniré, quina defensa tant interessant. Per sota dels arbres, a veure que s'hi cou. Foscor, a penes hi veig res, d'aquí una estona la vista s'hi adaptarà. La llum no arriba, ja hi haurà temps, més val que avanci pel prat, que ja el tinc conegut.

Les referències son diferents, ni sol ni lluna, només em puc regir pel bosc, el bosc a l'esquerra, i el desert a la dreta. Noto un escalfor als peus, l'escafandre està prenent temperatura, i ve dels peus, el terra deu estar més calent que l'aire de sis graus, ara compta en el desert. Només hi deuen poder viure les closques. Entre el córrer i aquesta temperatura, no podré seguir gaire estona. M'haig de treure l'escafandre, me n'entorn a la nau, a fer canvis.

La bombona, una motxilla amb aliments i aigua, i un ganivet plegable, no se sap mai, pel que pot servir, la pistola de dards somnífers, i la farmaciola de primers auxilis. Sembla que estic a punt per anar d'excursió. Una excursió de mitja diada, d'anar a gaudir de la natura i del paisatge, o a lluitar o conquerir, sense saber si tornaré.

Ara si que puc córrer bé, l'únic la bombona, si no, podria batre records haguts i per haver de l'home. Si respir sense l'oxigen de la bombona, m'és més dificultós respirar, inspirant de forma més pausada també funciono, però m'enduré la bombona, potser desprès de córrer l'hauré de menester. Dissimularé hi aniré normal, córrer queda com solució davant de problemes. Si el terra esta calent, jo diria uns trenta o quaranta graus, com la sorra de la platja quan crema i vas descalç, amb aquestes botes especials no crec pas que pugui tenir problemes, duen capes d'aïllament adequat per a un gran marge de temperatures.

L'herba es dura, deuen tenir un bon estómac per a digerir aquesta mena d'herbes. Jo les hauria de bullir per aprofitar-les. Sota les herbes hi ha humitat, deu ésser del contrast de la temperatura de l'aire amb la del terra, que crea la condensació de vapor d'aigua. Es el cicle de l'aigua, surt, es condensa entre les fulles i torna a baixar, i en contacte amb el sol, es torna a evaporar de nou, i en aquest procés l'herba en recull una part que l'aprofita. I per contra en el desert, no hi ha herbes que retornen l'aigua la terra, se'n va cap als boscos, que al final no retorna aigua al desert, i es queda amb això, un desert.

Allà als arbres hi ha un gos, no deu pas tenir l'olfacte que tenen els de terra, ja m'hauria descobert. Està llepant un arbre, m'amago cap els arbres i m'hi acosto. Si els arbres estan molls, la condensació aquí es deu fer a les fulles, i baixa pel tronc, ja se on hauré d'anar a veure, hi posaré un ansat lligat al tronc que vagi recollint aquestes gotetes. El gos se'n va, se'n deu anar amb la colla, el seguiré.

Aquí el bosc no hi ha enrenous, ni matolls, ni arbustos, només alguna arrel que surt més del compte. Hi entra un pel de claror del prat, ja que els arbres d'aquí son mol alts. El gos no s'endinsa massa , avança a uns metres del prat, pot ser no te millor vista que la meva. Allà en hi ha més, una colla, fan soroll, remormori, un grup xerrant, és el que sembla, si, és amb aquest grup que els hauria de parlar.

Hola, bon dia, soc un habitant nou d'aquest paratge, no tingueu por, soc aquí en pla d'ajut. No puc parar de xerrar, estan quiets amb el cap en direcció a mi, no deuen saber com reaccionar. Veniu no tingueu por jo només vull... .Se'n han anat. M'he quedat sol, i ara que faig. Parlar, seguir parlant.

En un estona sento que hi ha quelcom que es mou, deuen haver agafat confiança, i em deuen prendre per boig. S'he m'acosten per diferents costats. Ara cantaré, els farà estar mes relaxats. Quan els tinc a uns metres i una bona colla, els ensenyo les fotos i els explico que són ells. Mireu-v'hos, si sous vosaltres, i esteu amenaçats, feu-me cas, us vull ajudar. Sembla que se n'han adonat de les imatges i les reconeixen. Se'n van de nou, però més a prop i es reuneixen. Deuen decidir que fer amb mi. Se'n van de nou. Ara si que m'he quedat sol.

Ja no val la pena que continuï cantant, em quedaré ronc. Vaig a recollir l'ansat i l'aigua que ja deu haver rrecollit. Ara saben que de moment no els soc un perill, jo faré la meva i ells em deuran vigilar de prop, i en trauran conclusions, dons jo com un excursionista que passa per una finca i no es fa malveure. L'ansat es gairebé ple, ja tinc assegurat el subministrament d'aigua, ara em manca el d'aliments, en vista de l'herba, de l'alt dels arbres, i del sota bosc, em sembla que la dieta serà basada amb la carn, però no carn de gos, si cas de ratolins i potser d'alguna closca.

L'únic que es sent aquí sota bosc son el remoure de les branques dels immensos arbres, soroll constant que sembla no donar indicis que hi hagi algú pels costats ni al meu damunt, més endins del bosc no vull anar, no hi veuria res, i només hi podria trobar ensurts, clots, depredadors o fins i tot m'hi podria perdre. Si a més sembla que no hi ha res que em pugui interessar, més val que vagi a veure quina classe de ratolins hi han i si els puc caçar, a veure si trobo l'entorn més adequat per la vida, per la meva vida.

Es ben curiós la progressivitat de l'herba, encara no hi ha una mica de claror, que ja hi han els primers brins d'herba, i comença la humitat del terra, si aquí el bosc, la humitat es redueix a un vol al voltant del tronc, al prat es al terra, ja veig a on hauré de dormir, si vull estar calent al terra, reunir un grapat de fulles seques i jaure entre dos arbres, si no em ve a molestar ningú tindré tranquil·litat i foscor per a dormir tot el que em calgui.

Veig moure brins d'herba a uns metres, els ratolins deuen estar menjant tranquil·lament, a veure el que m'hi puc acostar sense que se'n adonin. Encara no he fet dues passes que han desaparegut de sobte, es deuen amagar sota les herbes, vegem si els enxampo. Hi ha caus, forats a on es deuen aixoplugar, però per aquí deuen entrar, i per allí sortir, si els tapono aquestes sortides no les quedarà més remei que sortir per altre costat. Així ho faig, tapono amb herba premsada tantes entrades com trobo, menys una, i aquí em quedo a esperar.

Després d'estona avorrit, sense el mes mínim soroll, es sent alguna cosa, ja tinc el sarró prop del forat per arreplegar alguna cosa. Ja està ,he pogut enxampar la primera, anem a inspeccionar quin tresor he arreplegat. Un ratolí comú, no és que els conegui massa, però em faria l'efecte d'haver-lo vist abans. Més val no fixar-s'hi massa, cop i provar de cuinar-lo, l'enterro a on trobi la terra més calenta, en el desert. No es pas lluny d'aquí segons el meu camí d'arribada. Mitja volta i cap allà a on vaig arribar.

La nau és allà mateix, i sembla que no s'hi ha acostat ningú, passaré separat per no deixar-hi marques. Que bé saber que tinc un refugi a on estaré com a casa. Ara haig de procurar adaptar-me al mitjà, un nou mitjà. Anem al desert, quina temperatura hi ha? .Son cendres, s'enfonsa, vaig a buscar una pala, per a remenar aquest material. Es lleuger, aviat tinc un forat d'un metre, l'escalfor augmenta, sembla que cavi la meva tomba, ara ja te dimensions importants, uns dos metres de fons, no se si l'aigua bulliria aquí sota, sort de les botes que porten cambra d'aire i diferents capes d'aïllants sòlids. Bé deixo enterrat el ratolí i després passaré a recollir-lo.
Hi han dunes de cendra, però ara no fa vent per moure-les, deu ésser canviant el temps en aquest paratges. Pujo a la més alta que es veu al davant, el desert es immens en aquesta direcció, ha d'ésser una gran aventura intentar atravessar-lo. No ho intentaré pas jo sol a peu. I cap a l'altre costat, verd, bosc i més bosc, no es veuen pas els límits, només els límits del prat. Prat amb closques, hi ha closques escampades, en hi ha prop, vaig a investigar si em veuran com un estrany. No sense abans recollir el meu petit tresor no sigui cas que em quedi amb les cendres.

La pell ha quedat en no res, es pot esclovellar com qui treu la pela d'un préssec madur, però està massa calent per a menjar-lo ara, el guardo a la motxilla, i aniré fent gana, mentre, deixaré la pala a lloc, que si és la solució m'haurà de durar molts anys.

La closca que veia, és per allà, de moment no hi ha perill, m'hi puc atansar apressa però fent soroll. Ara és una distància prudent, si m'ajupo no l'hi faré tanta impressió. S'ha girat, ara deu mirar d'entre les curculles, jo ho veig fosc, no l'hi puc veure la cara. De moment no marxa, el dec semblar poc perill o potser una víctima, deixaré que se'm apropi.

La tinc a dues passes, no se que fer, l'hi començo a veure el cos, és flàccid i blanquinós, es veu un ull o una cosa que brilla. Li parlaré, vegem si segueixo el seu interès. Hola, com anem, jo et vull conèixer. Encara no he acabat la frase que s'ha tancat i tombat al terra. Via lliure per la inspecció, La closca és dura, llisa i pesa com una persona, deixa un rastre d'herba menjada i un petit tall a la terra per on ha passat. Si continuo molestant-la no crec pas que es mogui. L'hauré de deixar.

El ratolí cuit, no és pas dolent, te carn a les cames i el pit, té gust de carn de caça. Cuit amb algunes herbes pot millorar. És una carn eixuta, haig d'anar a emplenar la cantimplora per a tenir reserves d'aigua. Però ara mé
s val que vagi a la nau a descansar i dormir, han passat masses coses avui i per això encara estic despert. Fa moltes hores, masses, que no havia descansat.

La bombona fora, la poso al carregador, una dutxa, i roba neta, i a dormir, la porta ben tancada, i el radar de vigilància activat. I ara sí a dormir una colla d'hores, com es correspon a la quantitat d'hores en boga que duc.

Altre dia, altre forma de veure les coses, ara ja em son més familiars, ja no soc en un mon tant estrany, ara m'és més quotidià, un entorn semi-conegut, una gent menys estranya, una feina per fer, uns objectius assolibles. En definitiva un entorn agradable.

Traginar la bombona és un enrenou, si l'atmosfera està carregada d'oxigen, no em caldrà arrossegar la bombona arreu, amb l'entrada de la mascareta semi taponada, crec que ja en faré prou, barrejant l'aire que ja he respirat, baix d'oxigen, i amb una mica de l'exterior, ja en faré prou per la quantitat necessària. Quin alleugeriment, sense el pes de la bombona, la motxilla, amb la cantimplora, una pala petita, i una ganiveta, aliments i la farmaciola, em permetran uns dies d'excursió per Esperança.

L'excursió d'avui serà en altre direcció, avui campo a través del prat, alguns ratolins que s'esmunyen entre l'herba, closques allà baix, l'altre cantó, separades sense formació. Caminar fa entrar en calor, menys roba, no crec que hi hagi perill per radiacions externes, si amb prou feines entra la llum, que els deu passar a les radiacions gamma dels astres?

Cada vegada se'n veuen més de closques, és la seva zona, cade's cu-na la seva zona, tot ben repartit, avui no m'ajupo, vaig a passar pel seu mig, pel seu territori, si son tant inofensives com la que vaig inspeccionar, no m'haig pas de preocupar.

Sembla que es mouen, jo endavant, a veure qui pot més. Si no em deixen passar, ja els passaré pel damunt, qui no pot saltar un metre i mig, amb una gravetat tant baixa i sense bombona?. Ja les tinc totes fent barrera, ara em voldran acorralar. Pel costat ja comencen a tancar, els hi donaré l'oportunitat si venen en so de pau i curiositat.

Ja em tenen tancat, i no només amb un cercle, si no que amb quatre de concèntrics. Espero que alguna se m'acosti i em digui alguna cosa. No hi ha moviment en aquest respecte, s'estrenyen i ara els cercles són dobles, i triples, no se pas si podré saltar aquest gruix, i si caic a terra, ja en soc, no tardaran en menjar-s'em tanta colla. I jo que em pensava tant poderós al costat de les closques.

No em queda lloc ni per agafar arrancada, ara si que no sé ni com saltaré, els meus plans se'n van en orris, que puc fer? . Està clar que no volen parlar, ni pactar, ni res de bo, ara si que n'haig de sortir d'aquí. Peu aquí, peu allà al damunt de les closques, alguna que es tomba, jo que m'aixeco, i surto de l'embolic, ara a córrer, i agafar embranzida per l'altre corona, salt de cinc metres, darrera corona, salt llarg, i fora, ara no em deuran seguir més, demostrada la meva capacitat d'escapament.

Quan sigui vell i coix, no podré pas veurem-le's amb aquesta colla de caníbals. Potser els funciona amb els gossos, però els ha quedat clar que amb mi es diferent. Quin ensurt, una excursió que havia d'ésser tranquil·la de reconeixement, i en pocs segons podia haver esdevingut una fi indesitjable. No es pot donar massa confiança, un segon més a reaccionar, i no l'hauria explicada.

Ja tinc dues comunitats ensenyades, vull dir que ja em coneixen i saben de quin peu calço, els gossos, que saben que estic amb ells, i les closques que saben que no hi ha res a fer amb mi, de moment, els altres, els ratolins i d'altres espècies espero que no es defensin i canviïn de postura amb mi, una altre mena d'atac seria la meva perdició.

L'exploració per aquí sembla que no evoluciona, intentaré anar a un altre prat, suposo que deu ésser tres quarts el mateix, però la curiositat pot més i no em vull quedar reclòs en aquesta vall com diríem a la terra. Tornaré cap a la nau i aniré en sentit contrari.

Vora la nau ara si que hi ha visitants, les closques ataquen, no crec pas que pugin pujar els graons, i menys obrir portes, pel que fa el mal que poden fer a l'estructura, dubto de cap mal, està feta amb els materials més forts, capaços de suportar una entrada a l'atmosfera a tota velocitat.

El que si fan son talls, talls a la terra, no son cap problema per a mi, no hi cap ni el peu, però tot voltant de la nau hi ha corones de recs o talls, que espero que no provoquin la caiguda de la nau. Algun motiu deuen tenir, però no deuen saber el tipus de màquina que tenen al davant.

Cap el bosc en hi ha de recs o talls, perquè deuen ésser? em pregunto. Només en hi ha aquí prop del arbres, que se'ls mengen les arrels?. Es possible, també es possible, que ho facin per aturar els arbres, l'avanç dels arbres, protegir el seu habitat, si els arbres envaïssin els prats, seria la seva destrucció, el sota bosc no es per a ells. Tallen els arrels que entren als prats dels arbres forans, per tenir-los controlats i restringits en el seu territori.

Així s'entén que ho facin amb la nau, deuen creure que es una espècie rara que acaba de sortir en mig del prat, i com que no deuen creure que la poden destruir, que al menys no s'expandeixi. Tot controlat, ells es creuen que ho tenen controlat, i jo també de moment les seves actuacions.

Per anar a l'altre prat, el millor es passar per la vora entre el bosc i el desert, sota els primers arbres encara m'hi veig, i de moment no hi ha paranys. A zones les dunes penetren dins del bosc, quina lluita, l'arbre que vol més espai cap al desert, i el desert que no en té prou. Haig de prendre precaució amb els arrels, de tant en tant alguna gran arrel fa de tronc al terra i haig de saltar per no empassegar-hi. Els arrels no deuen anar gaire fondes, potser hi ha massa temperatura, i l'aigua es aquí dalt, l'escalfor de davall fa tornar la humitat al damunt, així que al fons no hi deu haver res d'interessant.

Tot el que es sent és el vent, les fulles , aquí vora el desert, hi ha moviment de partícules, cendra que deu anar a parar a les fulles i per això es sent més el vent. Qui sap si allunyat del desert, i molt enmig del bosc, els arbres ho tenen més malament, per manca de cendra, que a fi i el cap son una aportació inesgotable de nutrients. Ves a saber com era en l'antiguitat, si tot era bosc o desert, o si part es va cremar i la cendra va començar a prendre forma.

Sembla una zona segura, si me'n adonés que algú em vol atacar, puc fugir al desert, no crec pas que em seguissin, s'encallarien i no anirien apressa. En canvi jo puc anar saltant i amb les botes no m'escaldaria.
Una cabanya de troncs podrits al desert pot ser un bon refugi, fóra l'ensurt, que unes closques em vulguin fer fora del seu territori, però aquí tan allunyat dels prats no hi deuen passar mai, només si van d'excursió d'un prat a l'altre.

Ja s'entreveu el desenllaç, allà comença un altre prat, que bé, es una zona més hospitalària per a mi, ni el desert, ni el sota bosc, em fan massa peça, en aquest cas ja me'n podria anar. Una caseta al prat, prop del bosc, amb uns cavalls per anar a passejar, aviram al voltant del refugi. Es l'entorn en el que l'espècie humana s'ha adaptat millor, dons aquí ho hauré de reproduir el millor possible amb el que l'entorn em permeti.

Ja hi soc, l'herba la mateixa, ratolins també en hi ha, almenys hi ha forats. I closques, també se'n veuen, però son de les blanques, no se el que els deu haver fet diferents, el que de moment he experimentat es que en un prat només en hi he vist d'un tipus, així no es poden pas barrejar, ni barallar. Espero que actuïn d'igual forma o menys agressives, però ara tinc l'experiència, i si em trobo acorralat, actuaré prou d'hora.

Em proposo buscar el lloc ideal per a construir. A uns metres del bosc, i del desert, que em pugui refugiar al cantó que més em calgui. Aigua dels arbres, ratolins del prat, cocció al desert, no m'hauré de moure massa. Aquest sembla el lloc ideal, almenys tàcticament parlant. Arracono l'herba per a tenir el terra sec, que em serviran pel jaç, i ara a recollir troncs caiguts al bosc.

L'estona passa volant, quan estàs dedicat a una tasca, i més quan aquesta et fa estar en alerta, per la recerca, i per la defensa, no te n'adones del temps com passa. Unes galetes de reconstituent i tornem-hi. El refugi ja te forma, ni les closques ni els gossos podran travessar aquesta muralla de troncs clavats al terra. Quin estri tant poderós es aquí la pala. M'agradarà descobrir si aquestes espècies autòctones empren algun tipus d'estris.

Bé, un saltiró i a dins, ara toca dormir, no sé quantes hores em dura el dia, però amb les coses que descobreixo i que em poso a fer, cada dia aguanto diferent. Hauré d'anar regularitzant la meva vida per a fruir d'una llarga vida plàcida, i al mateix temps ocupada.