Viatge al més enllà

El papa i jo anem en metro. Per megafonia una veu tremolosa anuncia que en la pròxima estació hi ha "la banda". Tothom dins el metro es posa a cridar i xisclar. Arribem a la parada i baixem tots. Hi ha dos homes de la banda; els altres tres són en una altra línia del metro.
Ens fan seure als bancs i pel terra, prop de la paret. El papa seu a la meva esquerra. A la meva dreta no hi ha ningú; estem en un extrem de l'andana.
Estic plorant perquè a tocar de la màquina de begudes n'hi ha un que està preparant la pistola. M'està mirant. L'altre és a l'altra punta, al començament de la boca del metro.
El que prepara la pistola sembla que ens dirà alguna cosa, però passa de llarg. Jo miro al papa i ploro molt. Ell intenta no fer-ho perquè si ho fes sap que a mi m'agafaria un atac de nervis. Els dos homes es miren i se sent un "click". Passen l'arma a algú del principi. No m'atreveixo ni a mirar cap aquell extrem de l'andana.
Se senten uns crits de pànic i llavors un d'ells crida: "no, espera!". Torna cap a on som nosaltres. Mira al papa i em dóna la pistola a mi. Jo no puc aguantar el plor. Cada vegada és pitjor. Em diu que m'aixequi, "com més a prop de la via millor", em diu amb un mig somriure. El papa em diu que no tingui por, que no em passarà res si faig el que em diuen.
Quasi no puc respirar. Mai m'havia costat tant d'empassar l'aire. Agafo la pistola i m'apunto al cap, però de seguida me la trec. Miro l'home i aquest es posa a riure. Jo també ric, de manera histèrica i li pregunto com m'he de posar l'arma. Ell em fot crits i m'apunta amb una altra pistola.
Mentrestant l'altre home agafa un bidó d'aigua de vuit litres que hi havia arraconat a la paret. Me'l tira per sobre. No és aigua. Em posa un cordill per dintre del jersei. Miro el bidó buit i l'home del meu costat. No puc respirar. Torno a mirar al papa i ell, mirant la pistola, em diu que ho faci o serà molt pitjor. Sembla que estigui a punt de caure desmaiada. Miro tot allò i penso en el que podria ser si tot sortís bé. Penso que la policia els detindrà aviat i podré explicar això, fins i tot de manera divertida. Miro al meu voltant la gent està callada, alguns ploren. Aquell home que m'observa encén una cigarreta. Ho he de fer? Si em tiro un tret al cap... abans que morir cremada... i viva... Esclato a riure histèricament altre cop. La tensió és tal que començo a no veure absolutament res, a l'andana és com si tothom hagués desaparegut, no sento res. Sento el papa. No, ja no el sento.... i la vida continua sense mi.