Avui fa un dia magnífic, magnífic per anar a la platja!, pensava constantment.

Mirant els núvols intentava veure alguna imatge, però no se me'n formava cap. El sol s'amagava, però de seguida tornava a escalfar com un dimoni. Hauries d'estar a la platja i no aquí, em repetia contínuament. Em vaig treure els cascos de les orelles, aquell programa ja s'havia acabat i el de les quatre ja no era el mateix; el locutor no tenia cap gràcia.
Dormia despert fins que el sol em va fer tancar els ulls. Les ulleres de sol no hi feien res sobre el meu cap, les vaig baixar fins a tapar la resplendor. Em repetia que hauria d'estar a la platja, però la idea d'anar-hi sol no m'emocionava gaire i preferia quedar-me al terrat de casa els avis. Aviat vindran els pares i anirem tots al poble de vacances, em deia l'àvia sempre que em veia trist. Els meus pares eren de viatge i segons les meves previsions tornarien dos dies abans, sempre ho havien fet així, ja que a la mare no li ha agradat mai de viatjar. Sempre trobava una cosa o altra per tornar abans d'hora i això al pare no li agradava. Tampoc podia fer-hi res.
Avui fa un dia magnífic, magnífic per anar a la platja !, pensava constantment.
Em vaig aixecar de cop de la cadira plegable, els walkman van caure a terra i en Pietru es despertà d'un bot. Pobre Pietru tan bé que dormia ell. Per sort no li costava gens agafar el son i altre cop es posà a dormir com si res no hagués passat. És ben curiós, pensava. Qui pogués ser ell i passar-se tot el dia dormint o passejant pel carrer com un gos petaner. Tot i que en Pietru de pataner res; que és de raça i els va costar un bon dineral.
Aixxx… Quina mandra!!! Podria agafar el metro i anar fins a la platja, però no em veia capaç. Sentia una gran remor, en recolzar-me a la barana vaig veure un grup de nois i noies carrer avall. Segur que anaven a la platja…
Vaig agafar la gandula, la vaig plegar i la vaig entrar abans que l'àvia me la fes entrar tan sí com no. Sempre ho feia i avui no ho podria fer. Vaig agafar els walkmans i la cadira i mentre intentava obrir la porta de les escales a través dels vidres difuminats, vaig veure un dels veïns, al qual encara no coneixia gaire. M'obrí la porta i em va fer un gest amb el braç per què passés.
- Gràcies.
- De res, noi; fa calor, eh?
- I tant,… (no sabia què més dir-li, no el coneixia prou com per explicar-li part de la meva vida i tampoc crec que li interessés gaire a aquell bon home)
- Avui és un dia d'aquells en què un a la platja s'hi trobaria d'allò més a gust, llàstima que he d'anar a treballar. El deure és el deure.
Amb un somriure d'orella a orella sortí al terrat i acaricià en Pietru, però aquest quan veié que baixava les escales va sortir disparat rera meu.
Vàrem baixar les escales fins al segon pis, allà era on vivien els avis. En picar, la porta s'obrí misteriosament. Només coneixia una persona que obrís la porta així i aquest era el meu germà. Després d'assegurar-se per l'ull de bou que qui trucava era algú conegut, obria la porta i com si es tractés talment d'un fantasma desapareixia, deixant rera seu una ombra fosca, que era el que únicament havia aconseguit veure un cop més. Un dia vaig intentar fer el mateix amb ell, però va ser un fracàs. Vaig obrir la porta i vaig voler agafar arrencada per sortir corrent quan de sobte vaig xocar amb el carro de la compra que jo mateix havia deixat a l'entrada. S'ha de ser burro i jo ho vaig ser. Ell vinga a riure i jo tirat pel terra envoltat de pebrots vermells. No ho he intentat més des de llavors i deixo que sigui el fantasma qui m'obri la porta sense fer-li cap mena de comentari.
En Pietru va entrar per sota les meves cames i amb la única intenció de beure aigua es dirigí al seu abeurador. Abans però, va anar cap a l'avi per tal que li fes un manyac i ell es deixava llepar la cara per en Pietru. Quan l'avi es cansava de fer-li manyacs reprenia el seu camí cap a la cuina i s'acabava la poca aigua que li quedava. Seria millor que li emplenés altre cop. Seguia bevent, bevia amb tantes ganes que fins i tot jo hagués begut un litre i mig d'aigua seguit. Però a la nevera només hi quedava una ampolla de vi, del que l'avi solia comprar. S'hauria notat si me l'hagués begut tot. A més, després se m'hauria notat a mi.

Bé, doncs aniria a comprar algun refresc. Aquell que anunciaven per la tele devia estar la mar de bo; el provaria.
- Àvia, surto un moment, eh??
- Què dius que fas, nen ?
- Surto a comprar un parell de coses i ara torno…
- Que passaràs per Ca la Tona ?

Sempre que l'àvia em feia aquesta pregunta jo temia. Passar per Ca la Tona significava venir carregat com una mula i ara no tenia ganes de convertir-me en mula; ni que fos desagradable li diria que no i no, avui no hi passava. Ja en teníem prou de patates !!!!

- Sí, sí… ja hi passaré àvia. Les de sempre?
M'odiava amb totes les forces. Quin dia seria capaç de dir-li que no m'agradava gens carregar patates amb aquell carro de la compra estúpid que la mare havia comprat en un dels seus viatges?

L'àvia em va fer que sí amb el cap i em va donar els diners necessaris, els de sempre, ni un duro més ni un duro menys. Per sort a Ca la Tona no pujaven els preus gaire sovint i sempre en tenia prou per passar-me per la botiga del costat i alimentar-me d'un humil Tritocao. Mirant el munt de xavalla pensava en el dia en què els diners de l'àvia no m'arribarien per al meu Tritocao, aquell dia el món se'm vindria a sobre.

Vaig tancar la porta ràpidament abans que en Pietru em seguís com solia fer sempre. Hi havia massa trànsit per ser un carrer tan poc concorregut. A vegades m'agradava, però de nit em feia cert respecte, no perquè tingués por de la gent que hi podia passar, sinó perquè no hi solia passar ningú per aquell passeig i a més els fanals tot sovint estaven apagats.
Els baixos de l'edifici no eren botigues, la botiga més pròxima era a dos carrers més avall o amunt del nostre. Tot i que ara semblava que n'obririen una. Feia temps que al davant hi feien obres, però res no indicava que acabessin, havien quedat paralitzades un cert temps. Corria pel veïnat que aquell matrimoni sense fills muntaven una espècie de bar, però comptaven amb el suport dels pares d'un d'ells i aquest els fallà. No saben en què, però diuen que els fallà. Tothom hagués posat la mà al foc a l'hora de confirmar-ho, però ningú ho podia saber del cert. La meva àvia m'havia dit que eren una parella, que no un matrimoni, amics d'una amiga seva i el que passava, senzillament, era que no tiraven endavant el negoci perquè esperaven a rebre un permís per part de l'Ajuntament. No entendria mai perquè la gent sempre volia complicar les coses més del que eren.

Es notava que aviat venien les vacances i tothom es desplaçava d'un costat a l'altre buscant un raig de sol per lluir tipus. Vaig baixar fins al carrer del Marquès Grijander i vaig girar a l'esquerra. Ja podia veure la senyora Tona despatxant la clientela com sempre solia fer vestida amb aquell ridícul davantal que només es posava els dies d'estiu. Era de color fúcsia amb unes floretes a les butxaques i un ribet de color verd clar. La veritat és que com més me'l mirava menys m'agradava.
Vaig ensopegar al baixar la vorera, el peu se'm va posar per sota del carro, però no em va passar res. Només un petit ensurt que quasi acaba amb un caiguda de les més tontes.
Quan ja entrava a la botiga i li demanava a la Tona la quantitat de patates de sempre una noia que tenia al seu costat es va posar a riure i jo suposo que també en veure-la a ella com reia. En un primer moment no vaig pensar que es rigués de mi, però quan vaig notar que sí que ho feia la meva cara va canviar i va passar d'un gran somriure al més absolut silenci. No hi podia fer res, però si se me'n reien a la cara no ho suportava. Total perquè havia demanat vuit quilos de patates del mas de Ca la Tona.
La Tona, com que ja sabia que les patates eren per confeccionar un enorme pastís de truita amb ceba que la meva àvia preparava cada vegada que el meu avi sortia amb els seus companys a jugar els campionats del barri de petanca no va ni immutar-se. El marit de la Tona solia anar amb ells, fins el dia en què una d'aquelles boles amb què jugaven li va caure amb tanta mala fortuna sobre el peu que li va trencar el dit petit. El pobre home duia sandàlies i com que ja patia dels ossos va ser un cop mal donat. Des d'aquell dia que no ha volgut jugar més a la petanca, tot i que està al corrent de tots els equips que hi participen i anima als seus des del banc que hi ha al costat de la taula que suporta l'enorme truita.

Un cop ja carregat el carro i pagades les patates, vaig entrar a la botiga del costat per comprar-me el Tritocao i una llauna de la nova beguda que havia vist enunciar. Com que estava calenta vaig decidir, tot i la set que tenia, no obrir-la allà mateix, la deixaria a la nevera. També vaig comprar una ampolla d'aigua. Ho vaig posar en una bossa que em va donar la noia més jove. Al carro ja no m'hi cabia res més. Anava carregat com una mula. Amb la mà dreta estirava el carro i amb l'esquerra, aguantada per l'última falange dels dits, duia la bossa. Se m'estava quedant la mà garratibada i vaig haver de fer un petit descans aprofitant un semàfor en vermell.
Quan vaig ser al portal de casa vaig trucar a l'interfonoooo i va trigar una mica a obrir-me l'àvia. En Pietru havia sortit al balcó bordant com un desesperat i així que em va veure es calmà, ara bordava, però deixava un intervals d'escassos segons entre un lladruc i l'altre. Devia ser l'emoció de veure'm altre cop, ja que feia més de vint minuts que m'havia perdut el rastre.
Vaig voler pujar al pis en ascensor, normalment no ho feia. Sempre m'ha agradat caminar i pujar escales a peu, però aquell dia no podia ni pujar dues escales seguides. Quan vaig pitjar el botó de l'ascensor aquest va baixar de seguida. Vaig fer unes quantes maniobres per poder entrar-hi, ja que sempre quedava uns centímetres més avall del terra; es formava un petit esglaó prou incòmode a l'hora d'entrar amb el carro. Suposo que era
una de les raons per les que vaig acabar odiant-lo.
La porta de casa estava entreoberta, vaig anar directament a la cuina a deixar la llauna i l'aigua a la nevera. Ben fresques. El carro aparcat en un racó. Quan estava a punt de clavar-li la primera mossegada al Tritocao va entrar en Pietru content com un gínjol remenant la cua. El meu germà va entrar rere seu i me'n demanà un tros. Li vaig donar el que tenia menys avellanes, em va mirar amb mala cara i ni tan sols es va dignar a donar-me les gràcies, només va dir "anem!" i els dos se'n van anar de la cuina, però en Pietru no va tardar gaire a tornar-hi. Després de molt insistir-hi li vaig donar un trosset del Tritocao. Aquest tenia més avellanes.

Tenia moltíssima set i m'estava posant nerviós. No volia beure-m'ho calent i tampoc teníem glaçons. No en teníem perquè l'àvia no ens en deixava fer. Deia que ens constiparíem i després la culpa seria seva per deixar-nos beure les coses tan fredes. Sempre havia tingut les seves manies l'àvia, que si això, que si allò altre…
Mentre esperava que es refredés la beguda vaig anar a endreçar l'habitació. No és que fes falta, però havia de passar el temps com fos. Vaig arreplegar uns quants mitjons de sota el llit i els vaig posar a la rentadora. De sobte l'àvia saltà de no sé on i em digué: "nen! m'ho podies haver donat aquest matí quan t'he preguntat si tenies res per rentar". Jo devia posar una cara estranya perquè va girar cua i se'n va anar. Ja està? No em dirà res més? , vaig pensar jo. Em vaig quedar sorprès de la seva actitud, per primera vegada m'havia deixat per impossible. Pot ser era perquè ahir al matí vaig fer el mateix amb aquells pantalons de color caquis, justament quan treia la roba de la rentadora per estendre-la li vaig dur els meus pantalons. Sí, devia ser per això.
Un cop trets els mitjons de sota el llit, l'habitació no estava tan malament. Ben mirat, els llibres de còmics ja els endreçaria un altre dia, total, si després els volia seguir rellegint no comprenia perquè els havia d'endreçar ara.
Va sonar el timbre de la porta, el de baix. El meu avi anava a obrir, però quan veié que jo també hi anava ell desvià el seu camí i va dirigir-se a la cuina. En despenjar el telèfon vaig sentir una mena de "click". El "click" que fa una llauna en obrir-se. Em vaig desesperar. Vaig cridar pel telèfon: "Siiiiii??!!", com si cridant d'aquella manera m'haguessin de respondre més ràpid, jo pogués penjar de seguida i evitar el que estava a punt de passar.
- Digues-li al teu germà que farem tard.
- Tard ?!?!, cridant altre cop. Tenia les mans enganxades al telèfon i aquest a la orella. El cap el tenia a la cuina, en el refresc que el meu avi es deuria estar bevent. El meu refresc. I a sobre, havia d'avisar al meu germà que feien tard.
Vaig deixar el telèfon penjant del cable, de reüll vaig veure com el contingut d'aquella llauna era evocat en un got, el got del meu avi, aquell que només feia servir ell. Tenia una inscripció: "Els magnífics de la petanca". Era un got que mai m'havia fet el pes, i ara l'odiava amb totes les meves forces. Allò semblava un mal son, el meu avi estava disposat a veure-s'ho.

El meu germà no era al balcó ni a l'habitació, ni tan sols mirant la televisió. Hores d'ara el meu avi ja es devia haver empassat la meva beguda. Vaig córrer altre cop cap al telèfon per dir-los que em semblava que el meu germà no hi era quan el vaig veure venir del lavabo petit. Li vaig tirar pràcticament el telèfon a les mans, però el cable no era suficientment llarg i no arribà al seu destí. Després de ser esbroncat pel meu germà i per la meva àvia que va veure aquell intent fallit de tir de telèfon vaig córrer fins la cuina. El meu avi ja s'havia assegut al menjador i s'havia posat a netejar les gàbies d'ocells que tenia des de feina ja temps.
Jo, horroritzat, em dirigia a la nevera amb la vana esperança de trobar-hi la llauna, quan em va semblar veure d'entre un munt de closques d'ous era allà, a les escombraries. Vaig empal·lidir de cop. La saliva se m'acumulava a la boca, tenia una set horrible i en aquells moments no hi havia res més al món que em vingués tant de gust. No sabia què fer, escridassar el meu avi no seria just, però me'n moria de ganes. No ho vaig fer. Vaig empassar en silenci allò que jo entenia com una mala jugada.
Només vaig ser capaç d'anar a l'habitació, tancar la porta, engegar la ràdio i escoltar aquell locutor que no tenia cap gràcia.