La llauna de cervesa

Quan vam baixar les escales, el metro acabava d'arribar, però com que en Toni no tenia bitllet el vàrem haver d'esperar. Després de fer veure que ens havíem enfadat amb ell, perquè tardava tant a venir ens vàrem asseure en un dels bancs, al costat d'aquella màquina de refrescos. Amb el canvi del bitllet, en Toni va agafar una llauna de cervesa quan ja arribava el següent metro. En aquell vagó hi havia cinc persones més. D'entre nosaltres quatre hi havia l'Anna, que li va prendre la llauna a en Toni i després de beure'n un glop li va passar a la Sara. En Toni va recuperar la seva llauna. Ja arribàvem a l'estació i en Pere va baixar. Allà també van baixar tres de les persones que hi havia al vagó. Ara érem quatre. Era molt aviat, però mai no havíem tingut por quan tornàvem a aquelles hores del matí, després de sortir aquella nit de marxa.
Passades dues estacions van baixar les altres dues persones. Ara només quedàvem l'Anna, en Toni i jo. Ells dos feia temps que vivien junts i estaven xerrant del dinar que havien de preparar. Segurament acabarien a la pizzeria del costat de casa seva. És on solien anar a dinar quan no tenien res preparat. Jo, en canvi, quan arribés a casa em ficaria al llit i després dinaria amb el meu germà petit. Els meus pares no hi serien i així no em veurien la mala cara que devia fer. Ja érem a Sants i van baixar ells dos. Em vaig quedar sola al metro, tan sols eren dues estacions més i ja podria estirar-me al meu llitet.
En aixecar-me del seient vaig ensopegar amb la llauna que s'havia oblidat el Toni i es va vessar el que en quedava. Em vaig plantar davant la porta quan ja arribàvem, però el metro no semblava que tingués intenció de parar. Vaig esperar la properaa estació i després tornaria enrera en direcció contrària. El metro semblava que s'accelerava. Vaig mirar-me l'estació amb cara de beneita i em vaig decidir a tirar de l'anella d'emergència, però no responia. El metro cada cop anava més de pressa. Jo ja estava molt espantada. Vaig intentar picar els vidres i cridar, però ningú no em sentiria. Estava sola en aquell metro. Els giravolts eren cada vegada més pronunciats i vaig veure com sortien espurnes en tocar el vagó amb la paret. La llauna anava d'un costat a l'altre. La llum es va apagar de cop i semblava que jo em quedava sense respiració.
L'endemà l'Anna i el Toni van agafar el metro per anar al centre de la ciutat, i es van posar a riure quan van veure la llauna de cervesa al vagó.