vent, blat, nirvana natural...

Vaig començar a caminar. Cada cop les passes eren més ràpides, més fortes, més intenses, les sentia ressonar a dintre... Ningú em guiava, cap era la meva direcció, tan sols caminava, tan sols avançava. L'aire acaronava el meu cabell, com una mare a un nadó, amb dolçor, amb tendresa. La puresa del blat daurat que m'envoltava es fonia amb el vent, amb aromes genuïns i frescs. Era una sensació que anhelava des de temps enrere. Sentir-me alliberada, sola, despullada del món, cercant el meu interior, cercant-me a mi mateixa... Respirava fort i profundament, notant la vivesa que s'apoderava de mi, del meu cos, del meu esperit. Una força viva em recorria, cada cop amb més intensitat, cada cop amb majors vibracions... De sobte ell. Una mirada turquesa em travessà. El meu clímax aconseguit en la més pura soledat, es convertí ara en un episodi incert, de desconeixença, d'estranyesa. S'havia romput l'equilibri aconseguit amb les passes, s'havia esqueixat el nirvana natural. Una tremolor s'apoderà de mi. Ja no estava sola, ja no era sols el vent i el blat qui m'acompanyaven, ja no era sols la vivesa qui em recorria. No gosava reaccionar, no gosava demanar... Vaig sentir una mà que lleugerament em palpava el cabell, no una mimesi del vent, però algo aproximat. Amb els ulls tancats i sense voler adonar-me'n d'aquella estranya presència intentava tornar al meu beneplàcit estat de desconnexió. La mà continuava recorrent la melena, subtil, pausadament, amb delicadesa. Seguidament la sento al mentó, suau, amb tacte, com si de vellut es tractés. Intento gaudir, interconectar amb el més profund de mi, el vent segueix bufant. La noto davallar pel coll, al igual que un líquid regalima. Respiro amb concentració. La mà segueix amb la més dolça de les carícies... Ring! Oh! Les set... Atur amb desgana el despertador...