"Vell desconegut"

Ja saps, vell desconegut, que els records estan relacionats amb la memòria. La memòria és la facultat de recordar i sol tenir una linealitat cronològica dels fets d'una vida. No obstant, -ho sabem-, la memòria és sempre imperfecta però algunes de les seves traces queden indelebles al pas del temps.

La finalitat de les meves paraules, en adreçar-se a tu, voldria que fos íntima. Des de dins, on els records retornen ara a atansar-se cap a la casa on vaig néixer per veure-hi l'era i les parets cada cop més embardissades, per última vegada.

T'intentaré transmetre una remor de fons, un soroll confús que em colpeja els fons de l'ànima. Això no és cap faula, tampoc no és allò que hom sol dir -sense cap fonament- o algunes coses que hom conta i no és veritat. No és cap invenció ni ficció.

He sentit a dir que: "en alguns indrets, les velles cases de parets esquerdades i plenes d'heures, miraculosament encara es mantenen dretes, però són massa desertes i solitàries. Només resta veure-hi les velles teules trencades i les desolades cambres, on abans la santa intimitat residia. Allà, hi visqueren, hi nasqueren i morien els pares, els avis i els re-besavis... Molt representen per a ells aquells racons íntims tan llargament recordats i somiats..."

Ara només recordo i torno a veure les ombrejades voltes, que havien format part del terrat d'aquella casa en ruïnes, que canvien -ara- constantment de color, dels ocres encegats als violetes clars, dels grocs subtils dels codonys als verds vius de les prunes primerenques. Sí, això és el que resta de la casa on vaig néixer. Però sempre "...amoïnem el nostre esperit amb pensaments sobre allò que és general i sobre les causes i les lleis universals, que es condueixen molt bé sense nosaltres..."

Ai, vell desconegut, com canviar la nostra vida per altra de menys atrafegada i esmerçar els defectes personals? Ens hem acostumat a no pensar. Quan a mi, haig de dir-te que guanyo confiança enmig de tan llarga desídia. I així les coses...

Haig de dir-te que només se'n conserven les parets mestres, de pedra, que delimitaven la base estructural dels elements arquitectònics, mig enterrats ara, coberts de bardisses i males herbes. Refugi de ducs i mussols. "Normal", és de "calaix"-em diràs-! Una casa enrunada, deixada de la mà de Déu, amb llums brillants de dia, tamisada a la tarda i negre carbó a la nit.

I m'aturo a pensar, també, de manera molt superficial, amb el procedir dels meus pares, acostumats a trepitjar els rostolls i a omplir-se les espardenyes de fang. De quan jo era petita, de la mare, recordo que em donava pa amb vi-sucre per berenar. Del pare, que tenia un caràcter auster, dur, sever i seriós. Gairebé no el veia mai. Quan el veia em feia por. Gairebé sempre era al bosc.

Amb tot, un home pot ser excel·lent, tot i que ha pogut demostrar a altri el contrari? Poc importa ara, al menys per a mi. Ara, tot i que et soni estrany, són rars els dies que puc perdre'm en els records. Però no és pas la primera vegada que vinc a dir-me, sense grans paraules, com haurien estat la meva vida en una altra situació familiar?

Ara, els troncs migs encesos tornen a revifar-se... Però no t'explicaré res. Finalment, res. Res de res. Callo sempre, saps? Em defineix la mudesa, l'emmudiment i la covardia... Sempre he considerat que el silenci és important i, potser, ja en tindràs prou amb el laconisme de la seva veu, amb els meus mots curts i breus però contundents.

Deixem-ho córrer, però no deixem pas de fer córrer una mica la imaginació. Ara mateix, una imatge de la meva vida que m'ofereix, es pot remuntar molts anys endarrere. Imagino que la nostàlgia, de vegades, ens impedeix recordar objectivament. Tanmateix, no haig de fer gaire esforç per viatjar en el temps, per delectar-me de la claror del paisatge i de l'aire pur que m' envoltava. Dels jocs amb l'oncle i la padrina, a l'anell picapedrell... D'anar a caçar caragols, farigola i romaní...

Sé de segur que aquestes sensacions van ser un aprenentatge de la vida; com poder desenvolupar-se favorablement una planta en una regió, en un indret... I sentir les olors. Els colors. El veure a ploure; aquella aigua de pluja que em mullava la cara i el cos, de vegades, com un vel transparent, com un aura invisible que m'envoltava l'ésser, com l'efecte del sol que sents, quan torna eternament cada matí, donant vida a la vida. I escoltava les tempestes de primavera i de tardor. El calor dels estius, el temps de batre, el temps de collir raïms. Les rosades dels matins. La neu a l'hivern, que emblanquia les teules i els camps, de terres grises i desertes, restaven cobertes de flocs glaçats.

Aquestes coses que t'explico, són per a mi com un "Reconeixement". Sí, això és un gran "Reconeixement", car "Reconèixer" vol dir assumir el "veure" les singularitats del què s'ha vist encara que la mirada sempre està dominada per un llenguatge abstracte. Mirar no és veure. Hi estàs d'acord? Mirar és contemplar, espiar, sotjar... Veure és advertir, discernir, descobrir, adonar-se... La primera vegada que passem per un lloc desconegut mirem, la segona incursió que fem reconeixem. Un sense-sentit? Una simultaneïtat d'instants? No, res de tot això i tot a la vegada. És una emoció que gairebé fa desaparèixer l'Objecte. S'estableix una absència i un oblit de nosaltres mateixos. I quan ens recuperem d'aquesta sensació ens sentim amb la necessitat de donar un sentit al "Tot". El que se'ns ha presentat davant els ulls és una Realitat. Algun cop la magnitud d'una tragèdia. De vegades el sublim. De vegades la indiferència... Sí, bell desconegut, crec que la nostra mirada afecta a l'Objecte i l'Objecte ens afecta a nosaltres mateixos per contacte i rebot. Creu-me, això no és cap rucada, ni cap bestiesa. Els sentiments ens ho demostren.

Un científic va afirmar: "El món m'és donat d'una sola vegada, no un existent i un altre distingit. Subjecte i Objecte són una mateixa cosa. I no podem dir que la barrera que els separa s'ha trencat com a conseqüència de la Física, doncs aquesta barrera no existeix". Podem acceptar aquest principi? És veritat o mentida? Què creus tu...?

Hi ha persones que pensen que només hi ha petites veritats provisionals i grans mentides definitives. Per altres, existeixen veritats contundents i dèbils mentides passatgeres. Vet-ho-aquí, la complexitat de la vida. Hi ha percepcions que falsegen els fets. Per exemple, quan la lluna és plena és veu més gran, del que realment és, aprop de l'horitzó. Això vol dir que no podem pas triar lliurament. Amb les nostres limitacions físiques i intel·lectuals, el que se'ns apareix davant nostre com un cert o verídic "Reconeixement" pot resultar una il·lusió.

Avui dia, estem immersos en la societat del "zapping". Molta informació. Poc coneixement. No trobes que tot se'ns presenta, també, difícil d'entendre? Vivim en una societat on cadascú s'ha de buscar la vida com pot i, moltes vegades, com volen els demés. Vivim en un món frenètic, on l'imprevist domina a les persones, submergides en una exclamació de perplexitat, però que no ens podem despreocupar d'allò que diuen els altres. Ni del què fan. Ni del què fem. Anem per una via on no es pot preveure res. Tot se'ns presenta caòtic i dubtós, sense perspectives clares, sense subratllar cap sentiment de certesa.

Però, mira per on: he sentit a dir, també, que somiem el món. Asseguren que la relació entre ment i realitat no és ni objectiva ni subjectiva, sinó que és "-om-ni-jectiva-". "L'observador i la realitat objectiva són U". Això significa que nosaltres no podem deslligar-nos de l'entorn. Els observadors, que som tots, alterem el que mirem. La consciència de cadascú juga un paper indubtable en l'Univers físic. Només depèn de la consciència de l'observador o "participant".

Podem pensar, vell desconegut, que no hi ha un sol món físic. Tots "participem" dins l'espectre en el qual existeixen totes les Realitats possibles.