VARIACIÓ SOBRE UN TEMA DE BERTOLD BRECHT

Un relat de: Quico Romeu
Sembla que han decidit que tot el món civilitzat s’ha de moure al voltant de convulsions constants. He comprovat que en els centres del que en diem civilització, la vida s’ha fet tant complicada que ni tant sols els millors cervells la poden abraçar ni fer la menor previsió.
Durant un temps semblava que el món podia fer-se habitable, la vida es va fer més fàcil, es comptava amb gent completament normal, de talla mitjana
El món torna a estar ple de les pretensions i exigències més absurdes. Tothom sense excepció depenem de l’economia, i l’economia és un assumpte tant complicat que per entendre-la totalment fa falta més intel·ligència de la que existeix.
Ara resulta que hem edificat una economia, la comprensió de la qual requereix superhomes... i com que no surt aquest “superhome” capaç de dominar l’economia, s’han reunit ja fa un temps quatre provincians que es dediquen a convèncer la gent insignificant com nosaltres... els fugitius... que si ens sacrifiquem uns anys estem a les portes d’una gran època...
A mi les grans èpoques em fan venir ganes de sortir corrents... no em vull deixar convèncer que he d’actuar com un heroi. Què està passant, eh?…
Què ens està passant? Per tot arreu s’exigeixen marques, resultats, actes sobre humans. Cada dia s’inventa una nova virtut, un nou rècord. Estem convertint el mon en un lloc de supervivència... per a herois, només! Què ha passat?
Per esbrinar si cal fugir avui mateix, o bé si es pot esperar a demà, fa falta una intel·ligència sobrehumana que, un parell de dècades enrere hauria bastat per a fer una obra immortal. Què ha passat?
Quin sentit té viure allunyant-nos de les coses que ens haurien hagut de fer feliços?… Amb qui fer el què?… N’estic fart de ser virtuós per beneficiar els corruptes, de ser treballador fins a l’avorriment perquè fa falta organització, de ser valent, perquè els meus governants m’imposen les seves guerres!
N’estic fart de totes les virtuts! Deixa que es mengin els uns als altres cara a cara amb un mateix ! em nego a ser un heroi!
Em nego a ser un heroi. Son tants els trossos de la meva ànima escampats per aquests carrers... No és un simple vestit el que em trec, si no la pròpia pell que arrenco amb les meves mans... ho he perdut tot menys alguna cosa que mai no oblidaré, però que ara no recordo... Ara bé, no sempre ha estat així... abans tenia una feina... una feina... Fixa, per sempre!
La lliçó per a mi està clara: Ja he perdut, però, per produir què? Un augment sostingut dels beneficis d’un anònim consell d’administració? No cauré dos cops en el mateix error... Si no “produeixo” mai més res per al consum públic, que no sigui “silenci”...
Van Gogh s’està tornant boig, Dylan Thomas s’està bevent la vida... No són més que un intent de trencar la camisa de força... Nosaltres, els nòmades, els que ens trobem en el camí més solitari, mai no comencem un dia on l’hem deixat el dia abans... Som... com llavors... que quan arriba un cop de vent s’apodera de nosaltres i PFFF! ens dispersa...

Sant Sadurní d’Anoia 2007
Vilanova i la Geltrú 2011

Comentaris

  • Què ha passat?[Ofensiu]
    Unaquimera | 13-11-2011

    I diu el teu text un cop i un altre: “Què ha passat?”
    I una de les respostes podria ser aquesta: “Que ens hem passat de la ratlla...” o de rosca, o de llestos, posa-li el nom que vulguis, no et sembla?

    Potser, només potser, una de les solucions possibles seria tronar, o retornar, al més bàsic, a allò imprescindible, i des d’allí, refer el camí seguint un nord més assenyat, oi?

    Ja has vist que, tal com et vaig dir que faria, he tornat per aquí. I crec que, amb el teu permís, hi tornaré.

    T’envio una abraçada tardorenca,
    Unaquimera