Va néixer blanca

Va néixer blanca. No destacava massa entre totes les altres. Era una més d'entre tantes!
Un dia, sense saber com, el seu color esdevingué pur, radiant. La seva tija va créixer, la seves fulles presumien ara d'un verd viu esperançador.

Als seus ulls era la única, i li dedicava tants esforços que la va ajudar a madurar i brillar cada dia més i més. Ella sabia com n'era, de privilegiada, i s'alçava per damunt de totes les altres per gaudir d'un paisatge idíl·lic, del que ella se'n sentia part. Reposava a la vora d'un llac d'aigües cristal·lines, enveja del Sol per tenir-la tan a prop, per donar-li de beure quan estava assedegada. I més enllà, emmarcant l'horitzó, el cel es veia dibuixat amb la subtil forma d'una serralada de cims nevats. No veia massa més des de la seva posició, però tot li resultava tan bonic que no necessitava res més per a ser feliç.
Sense saber per què, un matí despertà sense les atencions d'ell. Va creure que havia estat un error sense importància, però els dies passaven i les coses no canviaven. L'havia deixat d'estimar?
Tant patia que, de mica en mica, el que un dia havia estat un dolç clavell es va anar convertint en pedra, insensible davant tota mena d'estímuls externs.
D'aquesta manera, el dia que ell reaccionà recordant el seu clavell abandonat, tot i que intentà fer-lo reviure, invertint-hi un temps infinit i tota la seva voluntat, ja era massa tard; res podia arribar a allò que abans havia estat una flor nascuda i morta per l'amor.

De nit, ella plorava per no poder correspondre al seu protector com abans. Per fora era dura, indestructible, però per dins seguia essent la mateixa de sempre: fràgil i insegura. La Lluna, que sovint s'emmirallava en el llac i es deixava veure lluint els seus millors vestits, entengué perquè les llàgrimes brollaven paradoxalment de la freda pedra i compadint-se d'ella li envià secretament algú capaç de trencar-li aquella carcassa.
Així que, quan els primers rajos de sol començaven a fer fugir la nit, ell s'apropà a la única pedra de tot el camp de clavells i, dominat per la màgia de la Lluna, cregué estar-ne enamorat. Aquest amor que ell li demostrava dia rere dia anà trencant la cuirassa i feu ressorgir la vida que ella creia que mai més podria sentir. De nou s'alçava per damunt de totes les altres, orgullosa, i gaudia de l'espectacle que és viure. Però ara el paisatge era diferent. Ho veia tot amb uns altres ulls, ja no era tot tan perfecte, però no per això era menys bonic.
Quan ella li explicà aquesta nova visió del món, ell li digué que ara les coses semblaven menys idíl·liques perquè ella s'havia endut tota la bellesa, ara era la flor més bonica: ara era un lliri blanc i groc espectacular. Tot i que al principi ella es mostrava amb por de tornar-se a sentir desenganyada, va acabar creient cegament tot el que ell deia i, encuriosida, va pactar amb la Lluna per tal que la deixés mirar-se en el seu mirall. Aquesta accedí inconscientment, doncs havia oblidat que en el moment en què ella es veiés, l'encanteri es trencaria. I així va ser: el lliri es reconegué en la imatge que borrosa es distingia surant a l'aigua, però no aprecià la bellesa que li havien promès; i ell, deslligat de la màgia a la que s'havia vist sotmès, despertà i deixà d'anar a visitar a la flor.

Es repetia una altra vegada la caiguda des del cel, havia volat massa alt. I es preguntava: "Per què vaig creure tot el que em va prometre? Per què vaig confiar en ell i vaig sortir de la meva cuirassa?" I es va jurar no sortir-ne mai més: ser pedra per sempre.