Tot i res (2) GELOSIA

Tothom havia marxat. Per fi! Feia dues nits que la lluna no es deixava veure, però semblava que ja estava superant la vergonya d'actuar davant els ulls de Tothom i tornava a entrar a escena. Apareixia com un somriure irònic, entès per la noia com un gest de complicitat. Sovint era la seva confident, sempre sabia quan havia de brillar per què la noia se sentís escoltada.
" Necessitava veure't de nou. Només tu pots entendre el que em passa. Per Tothom no sóc res més que "la noia" però tu em crides pel nom. Sento que sóc la teva filla, d'esperit i sang. Ets la única coneixedora de la seva existència i de tot el que va passar. Per què te l'has emportat, gelosa del nostre amor? Sempre viurà en mi el que amb ell vaig sentir...

Com va començar tot és força estrany. Era un dels dies més freds de desembre i jo, desprevinguda, sense jaqueta sota la que abrigar-me no podia evitar tremolar. Fou aleshores quan Ell, gentil, em va cedir el seu abric (per mi sempre més protector) i la seva escalfor em va anar fonent el gel del cos. Com podria no fixar-me en Ell? Fort, atent, alegre, amb una visió de la vida sorprenentment optimista, etern...
Des d'aquell mateix matí les cites s'anaren succeint. El primer petó no fou res més que l'inici d'un seguit de molts més, que milloraven cada vegada. L'atracció es reflectia en els nostres ulls - crec que mai abans havien mirat amb tant amor - i la passió sovint se'ns descontrolava. M'atreveixo a dir que era perfecte.
Recordo un dels moments més dolços i màgics viscuts al seu costat. Poc abans que comencés a tenyir-se el cel d'un negre tacat de brillants, em va abraçar amb força - no l'hauria deixat marxar mai. Les llàgrimes em queien per la cara. Per què havia de dir-me adéu? Feia tan mal sentir que s'allunyava de mi encara que només fins a l'alba següent... Recordo que em va eixugar la cara amb cura i em va dir que no estigués trista, que tots aquells moments que passàvem junts no moririen mai, i no tan sols perquè sempre els recordaríem, sinó perquè totes les imatges que projectàvem viatjarien per l'espai (que en aquells moments ens observava curiós) i si un dia s'enginyava la manera de poder viatjar a una velocitat superior a la de la llum, podríem recuperar tots els instants que se'ns escolaven entre els dits sense poder-los retenir. Parlava convençut del que deia, que no havia d'odiar la nit per allunyar-me d'Ell sinó que l'havia d'adorar per permetre'm adonar de quant l'estimava, que ella era part de l'espai contagiat pel nostre amor. Ell era únic.

Com me'l vas prendre? Com el vas allunyar de mi?
Ho tenia tot: el tenia a Ell. I ara no tinc res. Tothom diu que sap que és estimar, enamorar-se... Sovint dubto que així sigui. El que jo he sentit per Ell no podrà ser mai igualat per res. Ell em donava la vida. El sentit de la meva existència el trobava en els seus petons. I ara què he de fer? Sense Ell no puc avançar. No necessito cap humà a prop, només el necessito a Ell!

És cert que cada matí el veig... però Ell ja no em mira. Ja no m'escalfa. I tu, causant del meu patiment, has esdevingut la meva confident gràcies a les paraules que Ell un dia em va xiuxiuejar. No et puc odiar. Ningú et pot retreure res.

Qui no s'enamoraria de tu? Deessa de la nit, capaç d'embadalir qualsevol (fins i tot a Tothom) amb el seu vestit de festa, sempre radiant i enigmàtica.

Qui no s'enamoraria d'ell? Senyor del dia, astre poderós i captivador, respectat i estimat per la vida, odiat per la crueltat i adorat per la bellesa. La gran bola de foc: el Sol."