Uns ulls desconeguts

Una mirada, un gest i un somriure
Queien falta per crear un moment lliure
Un moment, que es convertiria en un record,
Un record, que seria l’inici de tot.
Un inici començat per uns ulls purs
Que derrocarien els meus propis murs.

Uns ulls van ser tot el que vaig veure allà
Ulls anònims, desconeguts i brillants
Però, al mateix moment, consoladors
Amb una ànima justa de lluitador.
No hi havia necessitat de paraula
Perquè ja ells deien tota una faula.

Els seus ulls em van mirar de baix a dalt,
amb una il·lusió, mai vista igual
com si contemplessin una escultura,
mirant els detalls de la nova figura
figurant un nou descobriment de Mart
Exclamant amb els ulls: Quina obra d’art!

Mirant el seu càlid marró, vaig reviure,
Reviure, amb un record, que em va fer somriure
Un somriure com en els feliços temps,
abans de que tot anés a contratemps.
Però aquell somriure no el trobava allà,
en el record, sinó en els seus ulls d’enllà

En la seva mirada vaig veure un reflexe
tan pur, i inocent, no hi era pas complexe
mai més em vaig veure d’aquella forma
perquè només ell, amb els ulls, em transforma
i sense conèixer-los em precipito
per cridar ja als quatre vents: Jo t’estimo!