Unes paraules de consol

Gràcies amic, per enviar-me aquestes paraules de consol. Gràcies per dir-me que mai es podran endur , un tresor tan preuat com són les persones que m'estimen. Tens raó. No hi cap a la bossa, l'amic fidel, que al llarg dels anys em fa costat quan el necessito. No es podran emportar les seves paraules, l'abraçada d'escalf, la mirada que expressa el que no diuen les paraules. Gràcies per recordar-te de mi aquest matí . Gràcies per fer-me pensar que res, ni ningú ens allunya, que sempre et tinc aprop, malgrat no ho sembli, i sobretot ets aprop quan les coses no em van be. És curiós que sigui així, perque quan un dia em vas dir que hi havia un cordó umbilical que ens unia, no et vaig creure. Vaig pensar que aquesta dona que et feia brillar els ulls, amb nova il.lusió, t'allunyaria definitivament del meu costat. Vaig pensar que ja s'havien acabat les llargues converses, compartint secrets personals, i que no tornariem a compartir projectes, o a llegir en primer lloc els teus escrits o tú no series qui llegis els meus. Però el temps ha anat passant i jo ja puc suportar la seva presència. Ara ja puc, de nou, compartir estones amb tú i deixar-me consolar, potser no com ho feia abans, però el teu consol m'ajuda.
Seguirem fent camí junts, vell amic, estimat amic, i esperem que fins a la fi dels nostres dies, res ni ningú talli aquest fil invisible que lliga els nostres cors.