Una vella butaca ocre

Jo vaig aprendre la majoria de les coses que sé assegut a una vella butaca. Una d'eixes que generalment acaben a la brossa quan te les trobes en una casa que acabes d'heredar.

La butaca estava coberta per un vell teixit ocre embrodat amb motius daurats. De fet, només hi restava la traça d'aquests motius, i és que la butaca era tan vella i usada que havies de ser un iniciat per a adonar-te que hi havia alguna cosa allà.

Siga com siga, no era una peça bonica ni ben dissenyada. Era només un moble tapissat molt senzill, i calia posar un coixí extra per a estar còmode. A l'hivern, no era un seient càlid. Però a l'estiu podies fàcilment agafar la sarna si seies a ell. Encara recorde eixes vesprades caloroses d'agost, quan havíem de cobrir el seient amb una tovallola de platja per a evitar quedar-te enganxat al teixit.

No em preguntes per què, però de sobte m'he recordat de tot això. Potser és per l'hora del dia. Jo solia seure a eixa butaca cada dia al voltant d'aquesta hora. El sol acostumava a tenir el mateix color que té ara entrant a través de la finestra.

Però aquesta butaca no era la única, ja que hi havia dues idèntiques en eixa habitació. Jo solia seure a la més propera a la porta, perquè quasi sempre arribava tard. Irònicament, de vegades una butaca perfectament ordinària com aquesta de què estic parlant, una peça de mobiliari que no és destacable en absolut, juga un paper fonamental a la vida d'algú.

Només dues butaques i una habitació molt humil. Llargues vesprades per a parlar tranquilament. Temps per a mirar a l'altra persona i moltes hores per a escoltar i veure com les paraules s'esvaïen en l'aire. Temps per a estar agafats de les mans. Temps per a besar l'altra cara tan familiar, per a somriure mentre aprens quant vols eixa persona, quan t'adones de com de meravellosa i complexa pot ser la vida. Mentre passa el temps.

Van ser vesprades on sempre hi havia una sorpresa en girar la cantonada. Vesprades alegres per a riure amb converses desenfadades. Temps per a plorar junts mentre recordes la vida. Quan sembla que no passa res i anys després comprens que moltes coses importants estaven passant. Vesprades eternes que esdevenien nits. Perquè havies experimentat sentiments tan intensos que la foscor havia caigut sobre tu de forma inesperada. Mentre tu estaves enganxat per eixos ulls.

Eixos ulls profunds. Ulls alegres, tristes, cansats. Cansats d'haver vist massa. Naixements, morts, guerres, joia, tristesa, desesperació, xicotetes desventures que el destí havia parat pel camí.

Però recorde que eixos ulls sempre estaven inquiets, sempre vius. De vegades mirant enlloc, tal vegada mirant de trobar a alguna persona especial que ja no podia seure a la mateixa butaca que jo ocupava.

Cara a cara. Només dues butaques humils. En eixa habitació jo vaig entendre qui sóc, i de què m'he de sentir orgullós. Vaig aprendre on havia d'anar. Vaig aprendre com d'intensament podia estimar algú. Eixa persona va començar com a part de la meua família, només un parentiu. Ara sé que vaig tenir una molt bona amiga.

Potser algun dia et parlaré d'ella. De la forma en què ella entenia la vida. De com m'estimà. La trobe a faltar tant i tant. Sé que un dia et mostrare les seues fotos.

La meua àvia. La iaia Elòdia.