A les tres, seran les dues

Un relat de: inquiet
No tenia cap compromís fins a ben entrada la vesprada, però només alçar-se de bon matí, va sentir-ho. Ja tenim ací un dia d’eixos que tu i jo sabem, va dir-se mentalment mentre es raspallava les dents. I no és que fóra una dona metòdica, perquè no ho era en absolut. Però tot i això, li generava confusió el fet d’haver d’ajustar l’hora quan arribava el darrer diumenge d’octubre.

Si tancava els ulls, veia son pare canviar l’hora del rellotge de cuina, i encara hui recordava l’inusual rapidesa amb què les agulles de les hores i els minuts es menejaven. En qüestió de segons, vint-i-tres hores passaven al seu davant, i no podia evitar pensar que morien sense haver-les pogut viure.

Son germà gran, va intentar explicar-li que això dels rellotges era per no sé quina crisi energètica que ella no entenia. Ella només sabia que se sentia com forçada a mudar-se a una existència paral·lela que només abandonava quan, en primavera, les coses tornaven al seu estat natural amb son pare tornant a ajustar les agulles.
Amb el front més arrugat que de costum, desplaçà tota la pasta de dents a la part de dalt, perquè quedara el tub ben llis, i després de repassar-se les celles i de pessigar-se un poc les galtes, va anar a fer-se el desdejuni a la cuina. Cafè amb llet i una de sacarina, i mitja torrada amb oli. I també, si n’hi havia i era després de l’estiu, una miqueta de tomaca refregada.

Havia de canviar uns quants rellotges, cada any més. El de la cuina, que havia heredat dels seus pares, va ser el primer que marcà el nou ordre. Ara se’m farà de nit quan torne de casa de Maria Teresa, pensà. Netejà amb un drapet la seua esfera, i en baixar d’ell, el tamboret.

Després va procedir amb els que tenia de polsera, que ajustà i col·locà en el mateix ordre al calaix de la tauleta de nit. També es va atrevir amb el de la ràdio-despertador, que es va quedar parpellejant. No sé jo per què, però em sembla que em donarà guerra, va remugar baixet. I així decidí que l’hora del mòbil, de l’ordinador i del vídeo ja se les arreglaria son germà gran, que de tota la vida s’haviat aclarit més amb la tecnologia.

S’emportà tot junt cap al saló, cafenet, cullera i pa torrat, a sobre d’un plat verdós. I en el silenci del corredor, es rigué pensant que tot i no ser molt major, tenia un pols com per a robar panderetes.

Ja al saló i quan estava deixant les coses a la taula de disseny del saló, va vore el rellotge de la prestatgeria dels llibres. Tornà a la cuina a pel drapet i quan agafava el rellotge, que no feia cap soroll, una foto en color va caure a terra, fent el mateix vol pausat que les fulles dels arbres del parc de baix de casa.

Recollí la foto i en vore-la per davant, es va quedar callada i pensativa. Instintivament es va repassar les celles i les galtes, i va tornar a posar la foto, ara al davant del rellotge que no feia cap soroll. Es mirà la resta de fotografies del saló, una per una, com si passara llista. En color, en blanc i negre, i fins i tot les grogues pel pas del temps.

Va tornar a la cuina, i plegà el drapet en quatre a sobre de la bancada. Despenjà el telèfon de paret i va marcar un número amb un nus a la gola. Un to. Dos tons. Tres. Quatre..

- Sí?
- Maria Teresa, que no m’en recorde – va dir amb un filet de veu..
- Quí és?
- Ai, que sóc jo, la Laura.
- Xica que no t’havia conegut la veu. És que estava ficant la roba a la rentadora i ..
- Que no m’en recorde, Maria Teresa, que no m’eix la seua veu.
- Filla no sé què vols dir-me, que no m’he fet el meu cafè i ja saps que jo sense el meu cafenet no sóc persona.
- És que estava canviant d’hora els rellotges i ha caigut a terra la foto de Ferran. I no m’eix, Teresa, no m’eix..
- Que no t’eix què?
- La seua veu, Teresa, la seua veu. I he mirat totes les altres fotos i recorde totes les veues. Totes, m’entens? Totes. Fins i tot la de l’estúpid aquell amb qui em vaig embolicar a la discoteca de Santa Pola que..
- Xica ja saps que amb això del canvi d’hora ens desbaratem tots un poc i..
- Ja però només em passa amb ell. De la resta recorde totes les veus, totes. Totes. Però el Ferran se m’ha quedat mut, i no ho entenc.
Es va fer un silenci d’uns segons i es tornà a sentir la veu animosa de Maria Teresa:
- Laura, no et faces mal, ja saps que encara és tot massa recent.
- Però no pot ser que l’haja oblidat, si la seua veu és el que més m’agradava d’ell al principi d’eixir, quan el vaig vore a la Fira de Tots Sants. Quantes voltes ho haurem parlat? És que no ho recordes, Teresa?
- Sí, ja saps que ho recorde, filla meua. Mira, farem una cosa, deixa’m que acabe d’arreglar la rentadora i com que vull anar al superercat, te’n véns i així t’aireges, eh?
- Ai, que no tinc jo hui dia ni cos per a res.
- Que no, Laura, a i vint passe per baix de ta casa i baixes.
- Aprofitaré per a comprar peix.
- Veus com si? Vinga, ara ens vorem.

Clic. Laura tornà cap al saló i agafà el rellotge de fusta que no feia soroll.

Va donar-li corda poc a poc. Se’l posà a l’orella i el tic tac familiar la va tranquilitzar un poc. Començà a girar el rellotge vint-i-tres hores. Negant amb el cap, va mirar la foto mentre pensava que la crisi energètica eixa només que feia que marejar les persones.

- Ferran, no m’ho faces això. Parla’m, d’acord? Parla’m.

En primavera, tot tornaria a la normalitat. En primavera, tot tornaria a la normalitat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de inquiet

inquiet

10 Relats

54 Comentaris

9557 Lectures

Valoració de l'autor: 9.19

Biografia:
Hola,

de moment, posaré l'enllaç al meu blog 72/x on tinc la resta dels escrits que he anat fent.

Cliqueu ací per a arribar al meu blog

Espere que us agraden.