Una tendra melodia

Em trobava esperançat, què més podia fer sinó? Em tractava com una veritable mare, tan sols li molestava que cridés com un condemnat! El meu palacet no és ben bé lluminós ni es troba a la barriada de Sarrià, tampoc en té masses de luxes, l'escola cinista no els necessita.

Un dia, junt amb l'esmorzar – que també fa de dinar i sopar – em va fer passar entre les obertures de les reixes un mirall, amb el qual podia veure algú estés a terra intentant fer sortir l'ànima per la boca. Vaig acabar agafant-li el gust. No podia ni deixar ni de mirar ni cridar de terror.

De tant soroll que feia, la meva enamorada em portà una capsa amb comprimits. Va ser difícil aprendre a empassar sense aigua, però se'm feia divertit que la pastilla seca m'esguerrés la gola. Aterrat d'acabar morint, prenia les pastilles dia rere dia: com un rellotge. I si era medicina?

Un parell de dies després, quan les parets no només observaven, sinó que també reien, la meva parella va decidir immolar-se. No tenia cap font de menjar o aigua i sabia que mai em podria trobar ningú per molt enrenou que fes. Només em quedaven les pastilles i el mirall.

Flors inundaven la cambra i m'ofegaven en ella. Crits, crits, crits i més crits. L'àngel de la mort em mira amb corbs als ulls, sabia jo que era real. Esperava que el buit de l'estómac acabés ja amb la fantasia, perquè jo no era capaç de fer-ho.

Aquí em trobo, la capsa és buida, sol amb un mirall: res mirant al res.