Cercador
Una imatge val més que mil paraules....o potser no.
Un relat de: llum de lluna- Compartir:
Va mig obrir els ulls...es preguntava quina hora devia ser...per les persianes ja entrava claror. Va mirar el mòbil, eren dos quarts de deu. De sobte li va venir el flaix del sopar d’ahir...i la Sandra? No l’havia sentit arribar... Va sortir de l’habitació, com sempre els plats del sopar eren per rentar i la porta de l’habitació de la Sandra era tancada. Això és que devia estar dormint...i per si de cas, no volia despertar-la.
Es va dutxar, es va fer un cafè i va menjar dues magdalenes. Ara si que ja era persona i podia començar a funcionar. Va anar cap a l’habitació de nou, va agafar la maleta i la va posar sobre el llit. Va obrir la cremallera i de cop va fer un crit.
- Però que és això? Una broma? On son les meves coses?
Aquella maleta era plena d’objectes, però cap era seu! Per el tipus de roba, semblava que era d’un home, al que li agradava anar arreglat. Va girar la maleta ràpidament i va veure que a l’etiqueta on hi hauria d’haver apuntades les seves dades personals, aquesta estava en blanc. Inconscientment es va apartar de la maleta...havia agafat una maleta que no era la seva! I el pitjor...probablement algú tenia la seva! Realment per fora era quasi igual que la seva, de color blau marí amb un repunt negre i dues butxaques grans a fora. Com no podia ser d’altre manera, li van venir tots els mals i el seu pensament es va veure inundat per la negativitat. Com sabia pogut confondre de maleta? Immediatament es va trobar fent una llista mental de tots els objectes que hi portava a dintre.
Es va assentar al llit, observant aquella maleta, ara ja de manera desconeguda. Hauré de trucar a la companyia aèria i explicar la situació, potser aquesta persona ha posat una reclamació enlloc de trucar-me a mi o simplement me l’han robat.
Va obrir la segona cremallera però semblava buida. No obstant, va ficar la mà i al fons i va trobar com un petit estoig. El va agafar, el va palpar intentant endevinar que podia ser i quan va obrir la cremallera va veure que era un USB de color negre. Se’l va quedar mirant durant una bona estona, aquell petit objecte era la seva única salvació! Potser hi trobava alguna informació útil... encara que tot li deia que aquella memòria estaria buida o plena de documents de feina o de ves a saber que...ho havia de provar. Estava desesperada.
Va asseure’s davant del portàtil i va posar l’USB. Va esperar uns segons a que l’ordinador el reconegués. De seguida va sortir una icona per obrir una carpeta d’arxius. Va fer un doble clic demanat amb totes les seves forces que allà hi hagués alguna informació útil. Posava que hi havia vint elements, tots ells amb format JPEG.
Va clicar a sobre de la primera imatge, va reconèixer fàcilment que era l’entrada de les “Galeries Lafayete”, els magatzems de luxe de la ciutat de les llums. Ella hi havia estat amb la seva mare, com tanta gent, havien vist moltes coses per mirar i poques per comprar. Recordava que el segon dia que ella estava allà, van entrar per xafardejar les etiquetes d’algunes sabates, però la decepció venia quan veien el preu.
Va passar a la segona foto, aquesta vegada es veia la magnífica vista panoràmica des del terrat de les galeries. En aquella imatge es podia veure gent al fons, observant les vistes i fent-se fotografies, sobretot “selfies”. De fet, ella allà n’havia fet unes quantes.
La següent foto i com no podia ser d’altra manera, era una panoràmica de la Torre Eiffel. Després de fer una ullada a la foto i d’examinar-la, va veure que en un lateral hi havia una noia d’esquena que portava una motxilla marró com la seva. Li va cridar l’atenció i va augmentar-la amb el zoom. Aquella noia ara s’assemblava més a ella, portava una cua i estava asseguda a l’herba.
Quan va veure la següent imatge, el cor li va fer un vot, va notar com els ulls se l’hi feien grossos com plats i un calfred va recórrer el seu cos. Va parpellejar els ulls com si necessites agafar forces per seguir mirant aquella imatge. Encara que no s’ho volgués creure, la foto era al mateix lloc d’abans, però aquest cop el zoom l’havia utilitzat el fotògraf per tal de retratar-la a ella i a la seva mare. Les dues sortien de perfil, distretes i mirant la torre, en un pla americà.
Va armar-se de valor per seguir mirant les imatges, no era casualitat, ara sortia ella amb la seva mare passejant per el parc Monceau, aquell que tant havia inspirat a Monet i on es podien trobar estàtues de personatges coneguts. Malauradament, a la resta de fotos, elles seguien sent les úniques protagonistes.
No ho volia acceptar, però cada vegada tenia més clar que allò de la maleta no era una casualitat, ara si que realment tenia por. Sentia una gran angoixa al pensar que algú les havia estat seguint i els hi havia fet fotos i el pitjor de tot, si aquesta persona tenia la seva maleta, això volia dir que tenia totes les seves dades personals! Telèfon, adreça de casa, nom i cognoms...allò començava a posar-se molt negre. El pitjor de tot és que a més a més de les fotos, havia volat amb el seu mateix avió...qui sap si l’havia tingut al seient del davant? Un altre calfred va recorre-li tot el cos i la seva respiració es va tornar a accelerar.
Es va dutxar, es va fer un cafè i va menjar dues magdalenes. Ara si que ja era persona i podia començar a funcionar. Va anar cap a l’habitació de nou, va agafar la maleta i la va posar sobre el llit. Va obrir la cremallera i de cop va fer un crit.
- Però que és això? Una broma? On son les meves coses?
Aquella maleta era plena d’objectes, però cap era seu! Per el tipus de roba, semblava que era d’un home, al que li agradava anar arreglat. Va girar la maleta ràpidament i va veure que a l’etiqueta on hi hauria d’haver apuntades les seves dades personals, aquesta estava en blanc. Inconscientment es va apartar de la maleta...havia agafat una maleta que no era la seva! I el pitjor...probablement algú tenia la seva! Realment per fora era quasi igual que la seva, de color blau marí amb un repunt negre i dues butxaques grans a fora. Com no podia ser d’altre manera, li van venir tots els mals i el seu pensament es va veure inundat per la negativitat. Com sabia pogut confondre de maleta? Immediatament es va trobar fent una llista mental de tots els objectes que hi portava a dintre.
Es va assentar al llit, observant aquella maleta, ara ja de manera desconeguda. Hauré de trucar a la companyia aèria i explicar la situació, potser aquesta persona ha posat una reclamació enlloc de trucar-me a mi o simplement me l’han robat.
Va obrir la segona cremallera però semblava buida. No obstant, va ficar la mà i al fons i va trobar com un petit estoig. El va agafar, el va palpar intentant endevinar que podia ser i quan va obrir la cremallera va veure que era un USB de color negre. Se’l va quedar mirant durant una bona estona, aquell petit objecte era la seva única salvació! Potser hi trobava alguna informació útil... encara que tot li deia que aquella memòria estaria buida o plena de documents de feina o de ves a saber que...ho havia de provar. Estava desesperada.
Va asseure’s davant del portàtil i va posar l’USB. Va esperar uns segons a que l’ordinador el reconegués. De seguida va sortir una icona per obrir una carpeta d’arxius. Va fer un doble clic demanat amb totes les seves forces que allà hi hagués alguna informació útil. Posava que hi havia vint elements, tots ells amb format JPEG.
Va clicar a sobre de la primera imatge, va reconèixer fàcilment que era l’entrada de les “Galeries Lafayete”, els magatzems de luxe de la ciutat de les llums. Ella hi havia estat amb la seva mare, com tanta gent, havien vist moltes coses per mirar i poques per comprar. Recordava que el segon dia que ella estava allà, van entrar per xafardejar les etiquetes d’algunes sabates, però la decepció venia quan veien el preu.
Va passar a la segona foto, aquesta vegada es veia la magnífica vista panoràmica des del terrat de les galeries. En aquella imatge es podia veure gent al fons, observant les vistes i fent-se fotografies, sobretot “selfies”. De fet, ella allà n’havia fet unes quantes.
La següent foto i com no podia ser d’altra manera, era una panoràmica de la Torre Eiffel. Després de fer una ullada a la foto i d’examinar-la, va veure que en un lateral hi havia una noia d’esquena que portava una motxilla marró com la seva. Li va cridar l’atenció i va augmentar-la amb el zoom. Aquella noia ara s’assemblava més a ella, portava una cua i estava asseguda a l’herba.
Quan va veure la següent imatge, el cor li va fer un vot, va notar com els ulls se l’hi feien grossos com plats i un calfred va recórrer el seu cos. Va parpellejar els ulls com si necessites agafar forces per seguir mirant aquella imatge. Encara que no s’ho volgués creure, la foto era al mateix lloc d’abans, però aquest cop el zoom l’havia utilitzat el fotògraf per tal de retratar-la a ella i a la seva mare. Les dues sortien de perfil, distretes i mirant la torre, en un pla americà.
Va armar-se de valor per seguir mirant les imatges, no era casualitat, ara sortia ella amb la seva mare passejant per el parc Monceau, aquell que tant havia inspirat a Monet i on es podien trobar estàtues de personatges coneguts. Malauradament, a la resta de fotos, elles seguien sent les úniques protagonistes.
No ho volia acceptar, però cada vegada tenia més clar que allò de la maleta no era una casualitat, ara si que realment tenia por. Sentia una gran angoixa al pensar que algú les havia estat seguint i els hi havia fet fotos i el pitjor de tot, si aquesta persona tenia la seva maleta, això volia dir que tenia totes les seves dades personals! Telèfon, adreça de casa, nom i cognoms...allò començava a posar-se molt negre. El pitjor de tot és que a més a més de les fotos, havia volat amb el seu mateix avió...qui sap si l’havia tingut al seient del davant? Un altre calfred va recorre-li tot el cos i la seva respiració es va tornar a accelerar.