una canya d'amor

Sentat en una cadira de fusta,
mires la dolça posta de sol
en el reflexe de la mar.

El temps va refrescant,
i ajegut esperes el moment
en el que em podràs abraçar.

Tu no saps quan serà,
però tens molt clar
que la cnaya no llençaràs.

Tant sols has d'estirar el fil,
tenir força per fer-ho
i així em veuràs.

Vull sortir de l'aigua,
on tant de temps he estat,
i no he viscut realitats.

Cuan el pescador m'hagui abraçat,
agrairé molt la voluntat,
però primer s'haurà de fer realitat.