Cercador
Un temps de música
Un relat de: Sil·logisme viciósAquell petit llogarret a mig camí del mar i les muntanyes s'obria, mandrós, a l'estuba d'un migdia on el sol cremava de valent. Cercant sopluig de l'inclement astre, vaig arrecerar-me a l'obaga d'una petita plaça on el silenci era norma i on Morfeu em va bressolar en un instant, per dur-me al seu reialme. El so d'un piano escolant-se per una finestra em va endolcir el despertar, abandonant l'onírica estada al món del subconscient. En apropar-me, com una rata deutora de la màgia d'Hamelín, vaig distingir la melangia d'un violí des d'una altra finestra i com un cello deixava caure, lànguidament, les seves notes transmutades en fulles musicals, que dansaven en l'èter fins a tocar terra.
Astorat, vaig alçar l'esguard cap al nomenclàtor del carreró i sorprès vaig llegir el nom d'un conegut compositor. Encuriosit, vaig recórrer les vies i places d'aquell petit poble de la mà de Stravinski, Berlioz, Bach, Grieg, Mozart, Wagner o Txaikovski, que entre d'altres, guarnien i abillaven les parets d'aquell llogarret. Tot fent el badoc vaig anar a petar a un blanc cementiri, gens mariner, i on només entrar destacava una gran llosa de marbre que custodiava dos nínxols i entapissada d'ofrenes als seus peus. Com a inscripció, només l'inici d'una partitura. En vaig fer una captura amb el mòbil i en (oh, meravelles de la modernor!) googlejar-ho, vaig obtenir una ràpida resposta a la meva recerca: "Els remers del Volga, cançó tradicional russa recollida i arranjada per Mili Balàkirev". El meu inquiet esperit, i per què no, una gens dissimulada xafarderia, va resoldre anar a la prospecció de respostes a l'"iglèsia" o bé, a la rectoria.
De camí, el poble continuava sonant.
Mossèn Francesc era un home rabassut i afable, de límpida mirada i amb veu de Baríton. Vam seure amb dos gots d'"aiga" glaçada davant nostre.
-I doncs jove, que puc fer per vostè?- després d'esmenar-li el tracte i pregar el tuteig, vaig referir-li la troballa a l'ossari i preguntar si tenia relació amb els noms de les vies de la població.- I tant! I no només això, en aquest petit indret de món, a cada casa es toca un instrument o es canta a la coral!
-I això? (vaig preguntar perspicaçment)
-Doncs "goita", tot ve dels temps de la guerra civil, de quan en mig de la contesa, van aterrar a la zona republicana uns quants combatents i assessors de l'exèrcit roig i el Gru, els serveis secrets soviètics, en part per lluitar contra el feixisme, però també per posicionar-se en cas de sufocar "el alzamiento". Un d'ells va caure ferit no gaire lluny d'aquí, una nit de març del trenta-set, i va refugiar-se en un mas del poble, on el va guarir la dedicació i les mans de la Dolors, la filla dels masovers. Es deia Fiódor Vordov, tenia vint-i-sis anys, els cabells rossos del color del blat abans de segar i uns ulls blaus que eren l'enveja de més d'un oceà. Ell i la Dolors van enamorar-se bojament, i es va quedar aquí sota el nom de Fidel, amagant-se de la dictadura dels vencedors, però mai vençut.
Com havia estudiat al conservatori de Leningrad, va resoldre que quan no treballés als camps, ho faria ensenyant música als nombrosos orfes del poble i a qualsevol que hi tingués interès. És així com el mestre, com li dèiem, i la Dolors van
inculcar l'amor per la música a tots els habitants. Anys després, ja en democràcia, i en esdevenir alcalde, amb el vistiplau dels convilatans i mitjançant una votació popular, es van anomenar els carrers amb els artistes i compositors triats pels veïns!- Jo escoltava embadalit- La música va arrelar tan fort al poble, que la tradició ha anat passant de pares a fills fins avui. La Dolors i en Fidel van morir a començaments d'aquest segle, amb només quinze dies de diferència. En vols més? -vaig assentir amb el cap- Resulta que un historiador del poble, va rebuscar a arxius aquí i a l'actual Rússia, i va determinar que en Fidel era el fill il·legítim de Mili Balàkirev, un compositor mort al mil-nou-cents-deu -El de la làpida!- vaig interrompre.
-Així és, veig que has fet els deures, jove, el marbre és un regal pòstum de tot el poble, fet amb donacions voluntàries- Vam xerrar fins a quasi la posta de sol, instant en què vaig acomiadar-me de mossèn Francesc. El soroll dels atuells previs al sopar, havia reemplaçat al dels instruments. Vaig deixar enrere aquell màgic poble, amb el cor joiós i una història al cap.
Al meu avi, que no era rus, però sí ros, d'ulls blaus, músic i millor persona.

