Cercador
Regressió infinita
Un relat de: Sil·logisme viciós- Compartir:
Va tancar la porta de cop, deixant-la anar, d'esquena a la seva frustració. Va desar les claus a sobre del moble del rebedor i l'abric al penjador del desconsol, prest per a tals menesters.
Deixà enrere el passadís que el va menar a la trista habitació, que des de feia un parell de mesos, habitava en soledat, massa gran per ell sol. Es tragué l'uniforme d'encorbatat assalariat d'aquella gran companyia i retrocedí fins a la sala, on l'esperava la butaca de llegir, però abans va fer parada i fonda al moble bar on va servir-se una generosa quantitat d'un Saltire de divuit anys, record d'unes vacances a duo, de quan tot era com havia de ser.
La poltrona va cruixir lleugerament en acollir el pes i les circumstàncies que afeixugaven aquella cansada còrpora, però va notar que els leds de l'estança li esclataven rere els ulls, va aixecar-se i va commutar la llumenera per una de més tènue, al costat del selló. En cloure les parpelles, va deixar que els altres sentits s'apoderessin de l'escenari. El silenci era una remor de fons, trencada pel soroll blanc de la moderna quotidianitat, el tacte de l'envellit i estriat cuir, les notes de cacau, cafè i roure al fons del paladar, la fel permanent al fons del seu pit..
Restà fos amb el seu entorn, en un estadi de meditabunda embriaguesa, acaronat per la lleugeresa intranscendent d'un temps sense cotilla.
Encara amb els ulls closos, va escurar l'ambarí remei que reposava al cul del got i el deixà a la tauleta al costat del butacó. En fer-ho, maldestre ell, va ensopegar amb el llibre abandonat al moble, fet que quasi causa l'extinció del vas. Va agafar l'oblidat exemplar i en llegir el títol "Història d'un amant rabiós" va mirar de fer memòria del que havia llegit fins aleshores, no més de deu pàgines que no aconseguia recordar. Va decidir de donar-li una altra oportunitat i el començà de zero.
A mesura que anava llegint va endinsar-se, apaivagat de la resta, en un món que li ressonava, en una història que el commovia i atrapava a parts iguals, una incansable recerca d'experiències fallides, histriòniques, aclaparadores i absurdes a parts iguals, el destí d'un amor fugisser com a eix central d'una vida desesperançada.
"Amb el gebre brut dels freds rovellats de rutina i desídia, teixiren un tapís d'absurda normalitat, manllevant l'emoció de l'aventura diària, de la descoberta banal i irrellevant que espurna somriures"
A cada frase, a cada paràgraf se sentia interpel·lat, capítol rere capítol, abduït per aquelles lletres que coïen cada fibra del seu ésser.
"Així que deixa de fustigar-te, aixeca el pes de la butaca, renta el got I fes neteja de la seva presència. Sí, tu, tu que ara em llegeixes astorat... No tornarà i ho saps, no te la mere.."
Esparverat, va tancar el llibre de cop, es notava el cor copejar fort dins del pit, no, no pot ser, es digué, és una casualitat.. Tornà a obrir el llibre.
" no te la mereixes i ho saps, vas moure cel i terra per tenir-la, però no es poden posseir ànimes com la seva, no vas saber volar al seu costat i ella mai ha estat de gàbies"
Tremolós va rellegir l'última sentència, que coincidia completament amb l'al·legat final que va sentir dels seus llavis, amb els ulls esborronats va tornar a llegir l'encertat títol del llibre, ja que per fi era conscient que l'autor era ell mateix.
Deixà enrere el passadís que el va menar a la trista habitació, que des de feia un parell de mesos, habitava en soledat, massa gran per ell sol. Es tragué l'uniforme d'encorbatat assalariat d'aquella gran companyia i retrocedí fins a la sala, on l'esperava la butaca de llegir, però abans va fer parada i fonda al moble bar on va servir-se una generosa quantitat d'un Saltire de divuit anys, record d'unes vacances a duo, de quan tot era com havia de ser.
La poltrona va cruixir lleugerament en acollir el pes i les circumstàncies que afeixugaven aquella cansada còrpora, però va notar que els leds de l'estança li esclataven rere els ulls, va aixecar-se i va commutar la llumenera per una de més tènue, al costat del selló. En cloure les parpelles, va deixar que els altres sentits s'apoderessin de l'escenari. El silenci era una remor de fons, trencada pel soroll blanc de la moderna quotidianitat, el tacte de l'envellit i estriat cuir, les notes de cacau, cafè i roure al fons del paladar, la fel permanent al fons del seu pit..
Restà fos amb el seu entorn, en un estadi de meditabunda embriaguesa, acaronat per la lleugeresa intranscendent d'un temps sense cotilla.
Encara amb els ulls closos, va escurar l'ambarí remei que reposava al cul del got i el deixà a la tauleta al costat del butacó. En fer-ho, maldestre ell, va ensopegar amb el llibre abandonat al moble, fet que quasi causa l'extinció del vas. Va agafar l'oblidat exemplar i en llegir el títol "Història d'un amant rabiós" va mirar de fer memòria del que havia llegit fins aleshores, no més de deu pàgines que no aconseguia recordar. Va decidir de donar-li una altra oportunitat i el començà de zero.
A mesura que anava llegint va endinsar-se, apaivagat de la resta, en un món que li ressonava, en una història que el commovia i atrapava a parts iguals, una incansable recerca d'experiències fallides, histriòniques, aclaparadores i absurdes a parts iguals, el destí d'un amor fugisser com a eix central d'una vida desesperançada.
"Amb el gebre brut dels freds rovellats de rutina i desídia, teixiren un tapís d'absurda normalitat, manllevant l'emoció de l'aventura diària, de la descoberta banal i irrellevant que espurna somriures"
A cada frase, a cada paràgraf se sentia interpel·lat, capítol rere capítol, abduït per aquelles lletres que coïen cada fibra del seu ésser.
"Així que deixa de fustigar-te, aixeca el pes de la butaca, renta el got I fes neteja de la seva presència. Sí, tu, tu que ara em llegeixes astorat... No tornarà i ho saps, no te la mere.."
Esparverat, va tancar el llibre de cop, es notava el cor copejar fort dins del pit, no, no pot ser, es digué, és una casualitat.. Tornà a obrir el llibre.
" no te la mereixes i ho saps, vas moure cel i terra per tenir-la, però no es poden posseir ànimes com la seva, no vas saber volar al seu costat i ella mai ha estat de gàbies"
Tremolós va rellegir l'última sentència, que coincidia completament amb l'al·legat final que va sentir dels seus llavis, amb els ulls esborronats va tornar a llegir l'encertat títol del llibre, ja que per fi era conscient que l'autor era ell mateix.