un somriure de zafir

Davant la catedral, gegant empedrat
que fumeja encens i rota pregàries buides,
m´he vist petit, sol... sense ELLA.
M´he perdut per camins de soletat
i he reposat el meu cos cansat en una pedra,
feta de granit, feta de quars,
de cor endurit com el meu...
Per allí han passat reis altius i bels d´ovelles,
cavalls rebents, robant al temps,
somnis i quimeres.
Tu, no has passat mai de ser un roc vulgar,
mai has sigut catedral ni pedra santa
i vora un camí polsós
has fossilitzat, com jo, la teva ànima.
Però, dins d´un forat de la roca,
una minsa gemma d´or,
batega, presa en la pedra.
I he somiat que altra vegada en el meu cor
reexia la primavera.
Un somriure de zafir
m´ha fet pensar, de nou... en ELLA.