Un segon, mitja vida

La Maria esbufega, fastiguejada per la calor. Ha baixat a corre-cuita i amb el sopar a mig fer a buscar mig quilo de patates. Camina de pressa tot buscant dins la bossa les claus del pis. No les troba.

Es disposa a picar al seu marit per l'intèrfon quan s'obre la porta de l'escala i en surt un noi d'uns quinze anys amb un casc de moto a la mà. Amb prou feines la saluda. Deu ser un amic del nano dels del quart, pensa la Maria.

Surt de l'ascensor preguntant-se si en Rafa, el seu marit, haurà acabat de preparar el segon plat. Impacient, prem dues vegades l'interruptor del timbre. En Rafa triga a obrir i la Maria comença a remugar, "Què fots Rafa? Vinga obre d'una vegada que hi fa calor aquí...".

Finalment, de darrera la porta arriba soroll de passes que s'apropen i s'aturen just darrera la porta, que encara no s'obre. La Maria explota, i els seus crits ressonen a l'escala:
-Es pot saber a què esperes! Obre!
La Maria bufa sorollosament quan després de cinc segons que li semblen eterns sent el soroll del pany.
Amb una lentitud extraordinària, la porta s'obre una mica. Tot just per permetre a en Rafa treure el cap:
-Maria? Què... què hi fas aquí?

La Maria clava un mirada perplexa al seu marit. És a punt de deixar escapar un somriure, però resisteix la temptació. Decideix no seguir-li la conya per tallar el joc i poder deixar d'una vegada la bossa de patates:
-Va Rafa que fot calor i no estic d'humor, deixa'm passar. - diu fent una passa decidida en direcció a la porta. Però en Rafa no es mou. Tímidament, amb la mà, li demana que s'aturi.

La Maria, encara més sorpresa que abans s'atura en sec. L'home gira el cap un instant en direcció al passadís de casa seva, com buscant alguna cosa, i tot seguit surt al replà ajustant la porta darrera seu.

La Maria ha acabat la paciència. Fa un esforç titànic per contenir-se i no cridar.
-Rafa. Què collons fots? - diu molt lentament, mentre nota com el rostre se li encén.
El seu marit s'apropa lentament a ella alçant lleugerament les mans per demanar calma. Parla amb un to condescendent.
-Maria... - fa una pausa, com si li costés trobar les paraules - Maria... estàs bé? - diu finalment.
-Què? - contesta ella amb un fil de veu.
-Vull dir... no sé... necessites alguna cosa? Vull dir... fa tant de temps... T'has mudat per aquí a prop? Com que et veig amb la bossa del súper... - en Rafa fa una altra pausa, mentre la Maria se'l mira amb els ulls fora de les conques, al·lucinada pel discurs del seu marit. - Collons, estic sorprès, què vols? Si vols parlar amb mi de qualsevol cosa, jo... no hi tinc inconvenient, quedem quan vulguis, però ara... ara no puc. Et presentes així de cop i volta, exigint entrar a casa meva... no sé, m'has espantat Maria! Perdona, ho has d'entendre.

L'emprenyament de la Maria es transforma de cop i volta en una terrible preocupació. Què li ha passat al meu marit? S'ha donat un cop? Espantada deixa caure les patates i la bossa a terra i comença a palpar el cap del seu marit.
-Et trobes bé Rafa? Has caigut? - pregunta mentre li pren la cara amb les mans.
En Rafa li aparta les mans amb delicadesa.
-Maria, si us plau...
És inútil. La Maria ja s'ha convençut que el seu marit no es troba bé, per això està dient totes aquestes absurditats. Se'l mira. Ell encara l'esguarda amb posat condescendent. La Maria nota com se li forma un nus a la boca de l'estómac. De cop i volta agafa les patates del terra, esquiva hàbilment a en Rafa i es dirigeix amb decisió cap a la porta del pis.
-Maria, on vas!
-A buscar un telèfon Rafa, pel metge.
-No Maria! No ho entens?
La Maria empeny la porta ajustada i entra. És a punt de creuar el rebedor quan la mà del Rafa l'agafa fermament pel braç. Ella s'atura en sec.
-Rafa deixa'm anar!
-Maria calma't si et plau. Calma't i escolta'm. Mira, no sé que t'ha passat ni on has estat tot aquest temps. Tu no has fet res per saber de mi, ni jo de tu. Però has de saber que ara torno ha estar amb algú.
-Rafa! Deixa'm anar! - crida la Maria, cada cop més angoixada, mentre s'esforça per alliberar-se. - Que em deixis!
Però en lloc de fer-ho, amb un ràpid moviment en Rafa deixa anar el braç de la seva dona per atrapar-la fortament per les espatlles. La Maria es sobresalta violentament al veure el canvi d'expressió al rostre de l'home que la mira fixament amb la mandíbula apretada. Intueix que està fent esforços per no llançar-la contra la paret.
Després d'un breu silenci en Rafa parla procurant mantenir un to calmat.
-Maria, t'ho demano per favor. No et posis a cridar aquí, la meva companya està embarassada, està de vuit mesos i no es troba gaire bé. És al llit, i no li convenen ensurts. T'ho prego, fes-te'n el càrrec...
-Rafa em fas mal... - és l'únic que pot contestar la Maria, totalment bloquejada, notant com els ulls se li comencen a humitejar.
-Perdona. - diu en Rafa adonant-se de la pressió que exercia sobre el cos de la seva dona i apartant-se lleugerament.

La Maria no aparta la vista d'aquell individu que fins feia cinc minuts era el seu marit. Ell és incapaç d'aguantar la mirada i la desvia cap al terra enrajolat, tot acotant lleugerament el cap.

La Maria lluita per reprimir les llàgrimes. Es repeteix que això no pot estar passant. Té la sensació d'estar vivint un malson estúpid.

De cop i volta, aprofitant que en Rafa encara està mirant al terra, empeny la porta que dóna al menjador i es precipita cap a l'habitació.
-Maria! - crida en Rafa despertant de cop i llançant-se darrera la dona. Però la Maria ja és a la porta de l'habitació. La obre violentament i s'atura en sec amb la mà encara al pany. Davant d'ella, al seu llit, al seu costat del llit hi jeu una noia que no arriba a la trentena. Llueix una panxa enorme que acaricia suaument.

La Maria nota com el cap li comença a marxar. Amb la mà lliure s'aferra al marc de la porta. Massa ensurts en tan poca estona. "Això no pot estar passant, no pot..." es repeteix la Maria lluitant per no donar-se per vençuda.
Mentrestant, la dona ajaguda esguarda la Maria amb cara de sorpresa. És la primera en trencar el silenci.
-Perdoni? Vol alguna cosa? Rafa!.
La figura d'en Rafa apareix darrera la Maria.
-Bé, Cristina, aquesta és la Maria, la meva ex-dona.
-I què vol? - replica la jove secament.
Es fa el silenci. En Rafa a quedat mut i la Maria continua petrificada, sentint com parlen d'ella en tercera persona.
-I què vol? - repeteix encara més secament que abans la Cristina. La pregunta segueix sense arrencar paraules a en Rafa, però té un efecte inesperat sobre la Maria. La irrita. De cop i volta veu un camí de sortida. Una possibilitat a la que aferrar-se. Fa una passa endavant i s'encara a la dona.
-Sóc a qui nena. Si em vols preguntar alguna cosa dirigeix-te a mi. - i a continuació es gira cap en Rafa, qui s'acostava amb intenció de calmar-la.
-Es pot saber a què jugues imbècil? Què coi és això? Una puta a qui has deixat prenyada? La fots a casa i encara vols fer-me creure que m'he tornat boja? Fill de puta! - crida al temps que li clava una bufetada.
La Cristina xiscla i s'incorpora.
-Està com una cabra, Rafa! Què li passa! Treu-la d'aquí que m'agafa alguna cosa!
-Vols callar puta!
-Maria! - Crida en Rafa prenent-la pel canell i estirant-la sense miraments fora de l'habitació.
-Ets un fill de puta Rafa! Ets un fill de puta! - repeteix la Maria, ja deixant escapar les llàgrimes sense miraments.

En Rafa fa cas omís als crits i la acompanya fins al replà. Se la mira un moment sense dir res, la deixa anar i torna cap al pis. Abans de tancar la porta, però, se li dirigeix amb el mateix to calmat i condescendent amb que l'ha rebut uns minuts abans.
-Maria, em sap greu això... vull dir, veure't així... pensava que ho havies superat, que tornaves a ser... - fa un esforç per buscar la forma d'acabar la frase, però desisteix - em sap greu.

La porta es tanca.

La Maria es queda una estona mirant la porta de la que hauria de ser casa seva. Per un moment se li fa estranya.
Ja no plora. Baixa la vista fins a la bossa amb les patates que ha comprat per fer el sopar. L'agafa. Fa calor avui, i recorda que estava fastiguejada per haver d'anar a comprar a corre-cuita i amb el sopar a mig fer. Tant de bo en Rafa ja hagi acabat de fer el segon plat. No porta les claus. A baix l'ha obert un adolescent amb un casc de moto. Va fins a la porta i prem el timbre.