Un secret...

Quan vaig despertar, tu encara eres dormida als meus braços. Mentre esperava que obrisis els ulls, em vaig trobar amoixan-te els cabells. Els teus cabells suaus i sedosos, llargs, rossos, que tan m'agradaven. Que dormiem plegades era el nostre secret (i potser de les persones que teniem en comu). Vaig pensar m'hagués agradat poder agafar-te de la mà quan anavem plegades pels carrers. Peró llavors tothom ho hagues sabut. I no és que fos res dolent, és clar que no. Pero els seus comentaris descarats, els seus somriures malintencionats, les seves mirades impersonals haurien sigut un diluvi sobre els nostres caps, que ens atraparia i ens ofegaria. I llavors tot alló que haviem sembrat al nostre camp, plegades, en silenci, amb les nostres mirades i somriures d'enamorades hagués mort sense que cap de les dues poguessim fer res. Potser ens destruiria a nosaltres maiteixes. I quan tots aquest pensaments nefastos agitaven el meu cap, et vaig sentir remugar sobre el meu pit i em vaig apartar lentament per mirar-te a la cara. "Buenos dias" vaig fer lentament i et vaig somriure. Em vas mirar amb els teus ulls verds i profunds i em vas fer un petó a la punta del nas, com qui juga. Vaig acariciar els taus llavis amb els meus. Els teus llavis, peró, prims i petits, que s'arrugaven com panses al sol amb qualsevols de les teves típiques expresions, no eren res del altre món. Peró jo n'estava enamorada dels teus llavis, perque quan jo els besava, em corresponien com un mirall.