Un racó per l'esperança IV Capítol-Atac al tren

Xiulava el tren i des de la finestra, donava la ma als que segurament no veuria mai més. El vagó s'anava movent i els meus ulls estaven clavats en la negror dels ulls de la Jalna, mentre m'anava dient adéu amb la mà, fins que les seves figures van ser tan sols unes línies en l'horitzó.
El tren anava ple de totes les races possibles, caixes amb gallines, ànecs, olors que no havia olorat mai i que feien que les finestres del tren estiguessin obertes i entrés l'aire i també el fum que desprenia la màquina de tren. No sabia que era pitjor, però tancar les finestres era inaguantable. Vaig intentar posar-me el més còmode possible ja que en els deu vagons que portava aquell tren hi havia excedent de personal, i el meu viatge duraria fins a la matinada del dia següent.
El paisatge era verd, un verd estrany, diria que tirava a tons marrons, m'imagino que sinó hagués sigut per les diferents olors que es mesclaven dins d'aquell vagó de tren, s'hauria sentit la primavera sorgint de la natura i entrar dintre de cada cos, de cada pulmó, omplin-lo d'aire fresc i pur, encara que la realitat era diferent, dintre d'aquell tren replet de gent amb la que cada cop m'era més difícil fer-me entendre.
Les hores passaven lentes i els ronyons deurien estar fets puré, encara que la relaxació m'ajudava molt, el meu esperit estava un pel cansat, necessitava un llit o alguna cosa que si assembles. De sobte en mig de tanta gent vaig veure uns cabells roigs, molt estrany per aquelles terres. Era un home alt d'uns quaranta anys encara que després resultes que en tenia tan sols trenta-dos, duia uns mostatxos immensos, i anava vestit amb texans, camisa a ratlles blaves i blanques (molt fines) i americana marró amb colzeres que li donava un aire d'estrafolari en mig de tanta túnica i tant torbà.
Vaig intentar mantenir una conversa amb ell, pensant-me que era anglès, però, era holandès, es deia Otto Texel. Em va explicar que anava a Dacca a agafar l'avió que el portaria a casa seva, a la Haia, era escriptor i estava fent un llibre que parlava dels frec a frecs de la frontera. Ja havia vist més que suficient, de tants patiments, de tanta misèria. I ara tornava a casa per pair-ho bé tot i explicar-ho al món.
Li va estranyar molt que un home com jo anés vestit d'aquella manera, doncs portava encara un vestit indi i també que li parlés amb francès, ja que ell s'havia tingut que espavilar a parlar en anglès o fer-se entendre amb paraules d'algun que altre dialecte i sobre tot amb diners, que es el llenguatge que obra totes les portes.
Em va demanar que hi feia en aquest lloc tan lluny de casa i llavors li vaig explicar la meva aventura, va passar una hora, ell m'escoltava bocabadat i quan vaig acabar, donava la sensació que volia que li expliqués més coses. Després un sol adjectiu, "increïble" i va començar a fer-me mil preguntes, sobre tot sobre l'incident de la frontera, ja que estava escrivint sobre aquest tema.
Feia poc temps que ens coneixíem i en Otto ja m'havia explicat la seva vida, orfe als quatre anys de pare i mare, es va passar fins a la majoria d'edat a casa del seu oncle, que era un home solter i amargat, que li va fer la vida impossible, ficant-se amb ell sempre que podia, humiliant-lo i fent-lo sentir un ser inferior. Gran va ser la diferencia, deia ell, quan als divuit anys va pogué administrar-se els poc diners que li havien deixat els seus pares. Li va semblar que havia sortit de la presó… "Llibertat, igualtat, fraternitat!" podia ser el començament, va dir tot somrient. Després va trobar feina en un diari i així va iniciar la seva carrera d'escriptor i periodista i de mica en mica va començar a agafar fama. Encara que les parets del despatx l'ofegaven i cada cop va anar a buscar les noticies més lluny, més lluny i aquí estava a Bangla Desh, jugant-se la vida per un reportatge que era el que li agradava.
Molta independència de moviments li va donar al escriure un llibre que es deia "Els pobles sense fronteres" en el que parlava dels diferents lligams que hi podien haver entre les races dels cinc continents i amb el que va tenir un gran èxit, donant-li els diners suficients, per pogué buscar les seves noticies sense la dependència de cap diari.
Vàrem passar molta estona parlant, canviant impressions d'aquella part del mon, que té unes de les cultures més antigues i que esta sofrint un canvi, jo diria que en l'esperit, noves ideologies que fan desequilibrar tants anys en que tan sols hi havia dues classes socials, els que sabien i tenien el poder i els que no sabien i es deixaven esclavitzar.
De sobte vam sentir una forta explosió i tot al nostre voltant va començar a donar voltes, mentre érem llançats cap endavant, els segons semblaven passar a poc a poc i tot el que veia era com si sigues filmat a camera lenta, els crits ,el soroll de ferros lliscant uns sobre els altres amb uns xisclets que feien posar la pell de punta i els cops dels seients en totes les parts del cos, fins ja no sentir res, la foscor i el silenci…
Un dolor al costat em va fer despertar i una pressió sobre el pit no em deixava moure, la mirada se'm va anar aclarint i vaig veure que tenia al damunt al Otto. Un líquid calent i espès em rodolava per la cara, amb una olor especial que jo molt be coneixia, era sang. Vaig fer un esforç per pogué moure aquell cos tan pesat i ajudar-lo, el costat em feia mal, per el que segurament tenia una o dos costelles trencades, però el mal es podia suportar, en prou feies vaig pogué girar al Otto i aixecar-me per pogué veure que tenia un tros de ferro clavat al coll a on la sang brollava i els seus ulls estaven clavats oberts i sense expressió, amb la cara relaxada com si m'estigues mirant amb tota la felicitat del món. Els crits de la gent al nostre voltant em va fer tornar a la realitat, vaig recolzar al Otto contra la paret del tren, li vaig tancar els ulls i amb un tros de camisa em vaig embenar el tros de les costelles perquè pogués ajudar als altres sense que tingués que aguantar un dolor insuportable.
El drama era tremend, els cossos estaven per a tot arreu, el vagó estava tombat de costat el que feia quasi impossible pogué treure a aquelles persones, a menys que algú ens ajudes des de fora, la única sortida era per el que ara era el sostre i abans havia sigut les finestres d'una banda del vagó. Al mirar al fons del vagó vaig veure un altre sortida per la porta encara que estigués a mitja alçada, i que podria ser la salvació, ja que no sabia si hi havia foc, doncs el fum de la maquina de tren omplia tot. Com vaig pogué vaig parlar cridant a alguns que encara que estaven ferits podien ajudar-me i anar traient a la gent d'un en un per la porta fins que algú ens ajudés des de fora. Vam agafar un dels bancs que feien de seients i el vam posar sota la porta per pogué pujar millor a la gent. No va ser res fàcil bellugar aquells cossos, molt d'ells inconscients i d'altres amb moltes mancances físiques que feien d'ells pesos morts. Dos indis, els mes forts i menys ferits estaven al altre banda de la porta i un indi, un pakistaní i jo els hi portaven els ferits, tan sols nosaltres podíem ajudar, ja que els demés estaven mal ferits. El braç em feia mal i vaig notar que la camisa estava tacada de sang, me'l vaig mirar i tenia una ferida que amb la excitació ni me'n havia donat, van passar els minuts que semblaven eterns fins que ja tots els ferits estaven fora i nosaltres vam sortir després de comprovar que els que restaven tan sols eren morts, ja els recolliríem després, ara hauríem d'ajudar els altres vagons abans que explotés la caldera de la màquina.
Al sortir, el fum no deixava veure gaire lluny, els ferits els havien deixat a uns cinquanta metres del vagó i vaig cridar si havia algun metge perquè m'ajudes, mentre els gemecs ho omplien tot. Vaig dir els que m'havien ajudat que anessin a veure els altres vagons si podien fer alguna cosa, mentre vaig intentar corre cap a la maquina de tren per si podia apagar la caldera i per si hi havia algun maquinista viu, mentre la gent que podia sortia dels vagons entre crits i plors. Dones, nens, homes, sortien esperitats cridant, era un infern, que podia fer, pensava mentre intentava arribar a la maquina que seguia treien fum i més fum, amb un xiulet que no presagiava res de bo, la maquina estava de costat i l'aigua de la caldera havia vessat, estaria quasi sense aigua, sinó la parava explotaria. Vaig pujar a la maquina i un dels maquinistes estava inconscient, si arribo uns minuts més tard hauria mort cremat, ja que la porta de la caldera estava oberta i el foc estava a punt de cremar-lo. Com vaig pogué el vaig espavilar i cridant li vaig dir que deixes anar el vapor i baixés la pressió de la caldera sinó explotaria i no sortiria ningú viu d'aquell lloc. Ell sense està del tot conscient em va fer cas, i vaig veure com el rellotge que marcava la pressió baixava fins baix. Vaig ajudar a sortir al maquinista, em va dir que hauríem de fer els possibles per treure la gent ja que al no pogué apagar la caldera de mica en mica la pressió podria tornar a pujar i explotar, encara que hagués deixat oberta la sortida del vapor.
Hauríem de buscar aigua per apagar la caldera, però en aquell moment l'espectacle era esgarrifós i la veritat era que no sabia a on anar per ajudar, la gent anava sortint dels vagons i els que podien s'enfilaven cap a la muntanya, per por de que els terroristes ens ataquessin, i deixaven a la gent ferida tirada de qualsevol manera, també hi havia altre gent que veia com intentaven treure els que quedaven als vagons i de lluny també vaig veure a algú que organitzava el salvament i cap allà vaig anar per pogué fer alguna cosa d'ajut. Em vaig acostar a ell i li vaig dir que era metge i a veure com podríem fer un hospital de campanya i si sabia si teníem alguna farmaciola o quelcom que si assembles.
En Silhat em va dir que ell era com una mena de revisor del tren i que en el vagó de correus hi havia un farmaciola en bones condicions i també un parells de lliteres, qu
e allí hi trobaria segurament a dos metges més que anaven també al tren i que els havia enviat perquè portessin el material, tot això m'ho deia mentre ajudàvem als ferits a deixar-los el més lluny del tren i mentre escridassava a més de un dirigint-lo a on feia més falta.
Corrents vaig anar cap el vagó de correus que estava tombat de costat, la meitat en un camp i l'altre meitat en una feixa més avall. L'espectacle era dantesc i encara sort que la màquina de tren no treia gaire fum, que sinó hauria semblat el mateix infern. A mida que m'acostava al vagó anava atenent a la gent que podia i els que podien caminar pel seu propi peu els demanava que ajudessin als altres que no podien i així vaig arribar al vagó a on tres persones dos homes i una dona treien lliteres i altres objectes, així com tot el que hi havia de la farmaciola. Em vaig donar a conèixer i vàrem començar una tasca que per moments semblava impossible de aconseguir, salvar a la major part de persones ferides.
Entre tots amb lliteres, trossos de vagó, de seients, vam a condicionar una espècie de hospital de campanya, encara que ens van dir que no tardarien en arribar reforços ja que la noticia havia arribat a Dacca i a Maimansingh i ens enviaven un tren des de cada ciutat amb hospitals de campanya, també dos o tres helicòpters amb medecines i altres utensilis mèdics, com també metges i infermers.
La primera hora va ser terrible ja que les cossos s'amuntegaven a l'espera de ser curats i amb els més greus ens era impossible fer una bona feina ja que no tenien eines ni mitjans per pogué atendre'ls. Els crits de dolor ressonaven per tota la vall, i jo intentava per hipnosis tranquil·litzar al que podia, i cosir les ferides sense anestesia tan sols amb la mateixa hipnosis, de mica en mica ens va anar agafant una forta sensació d'impotència mentre les mirades que ens creuàvem entre uns i altres donaven pas a crits d'ànims i quan ja no podíem més, vam sentir els helicòpters que s'apropaven.
Un hora i mitja des de l'explosió, els morts estaven estirats fent una llarga fila que no podien ser tapats ja que no teníem temps ni cap cosa per fer-ho, i més d'un ja se'l havia amuntegat sobre d'altres per no tingué que recorre tanta distancia, ja que els vius eren més importants.
L'ajut va ser fonamental, eren metges i infermers del exercit i estaven acostumats a intervenir en desastres com aquells, ja que els atemptats i el monsó de cada any feia posar en evidencia les mancances per pogué controlar a la natura… i al home.
Vàrem sentir després de dues hores el xiulet d'un tren que s'acostava i que venia de Dacca i també tres helicòpters més amb ajuts de tot tipus i als pocs minuts també va arribar el de Maimansingh, va ésser en aquell moment quant ens van reemplaçar. Llavors vaig seure i vaig demanar que em curessin.
Em van posar un calmant i en van fer un embenat compressiu a les costelles, a demés de curar-me el braç, va semblar que aquella cura feia que no tingués aquells dolors al costat, vaig demanar si els podia ajudar en alguna cosa i em van dir que tot estava sota control, que havíem fer una feia molt bona amb els pocs medis que teníem i que me'n anés al tren a on havia un vagó preparat amb lliteres per pogué descansar, si ens necessitàvem tan a mi com els meus companys ja ens cridarien.
Em vaig dirigir cap el tren ja que la veritat es que estava a punt de caure de cansat. Havien muntat tres hospitals de campanya i encara n'estaven muntant un altre ja que en el tren hi anàvem més de set-centes persones i la majoria estaven ferides i les malferides tenien que ser operades allà mateix, ja que no haurien sobreviscut al viatge. Els helicòpters no paraven de fer vols per endur-se'n a les persones que ja estaven estabilitzades a els hospitals de Dacca i Maimansingh ja que estàvem a la mateixa distancia de les dues ciutats i també després van portar gent a Narayanganj ja que els hospitals van quedar col·lapsats. Eren les sis de la tarda, estava a prop del vagó dormitori quan de sobte em vaig recordar del Otto, corrents vaig anar cap al vagó a on estàvem i vaig entrar. Els cossos ja no hi eren se'ls havien emportat, vaig buscar el meu equipatge i el vaig trobar amuntegat a un racó junt amb altres pertinences d'altre gent, vaig buscar la bossa d'en Otto i no la trobava per enlloc, llavors vaig veure que el sotrac l'havia deixat amagada sota un dels seients del tren, la vaig agafar i vaig pensar que a ell li agradaria que es publiquessin les seves vivències, si es que les portava en aquella bossa. Vaig anar cap el vagó dormitori, les finestres estaven pintades o tapades de negre perquè la claror no entres a dins. Vaig obrir la porta i en el interior tan sols hi havia una llum minúscula, vaig anar passant i allí estaven descansant tot els companys que havíem estat des de el primer moment, també hi vaig veure al Silhat. Vaig buscar una llitera baixa per no tingué que fer esforços per pujar, vaig deixar els equipatges i vaig tornar a sortir per veure si trobava el cos d'en Otto, creia que no seria difícil de trobar, donat que un cos com el seu i amb el pel roig no n'hi haurien gaires. Vaig donar voltes i més voltes demanant a uns i els altres i res de res, no m'explicava a on l'havien posar, ja que no el vaig poder trobar. Per acabar-ho de arreglar de sobte es va posar a ploure a bots i barrals, per sort el més gros ja estava fet i els hospitals de campanya podien acollir als malalts, ja que els helicòpters no van poder tornar fins l'endemà.
Impotent vaig tornar al vagó dormitori, em vaig treure la roba molla i destrossat vaig caure a la llitera.

(Continuarà)