Un racó per l'esperança III Capítol-La Frontera

CAPÍTOL III - LA FRONTERA

En Chang em va despertar a les cinc del matí, em vaig aixecar i me'n vaig anar a banyar-me al riu, no sabia quan ho podria tornar a fer.
A les sis la caravana m'esperava i al seu costat en Haoli m'anava a donar l'últim adéu, em va agafar les dues mans i me les va estimar tot dient - Joan fes el bé i que tinguis molta sort - . De mica en mica van anar passant tots els companys per acomiadar-se i al final des de sobre el carro tibat per dos bous, un adéu amb la mà i un record que no se'm oblidarà mai més.
Molts quilòmetres em separaven del meu destí, tenia que passar per Bhután, per la Índia i allà a Bangla Desh estava Chittagong (Chattagam), en el mapa semblava que era poc tros, però els dies passaven un rera l'altre i al quart dia vàrem arribar a la frontera amb Bhután. No ens van demanar ni la documentació ni el passaport ni res de res, tan sols el cap de la caravana va passar a la caseta que tenien a la frontera, crec que els suborns estan tan permesos com el resar, i després continuarem la marxa, ja érem a un altre país, encara que no hi havia gaires diferencies entre un i l'altre, es una realitat que les fronteres les fan els homes i que les persones son a tot el mon iguals, amb les mateixes angoixes, penes i alegries, amb costums diferents que encara ens acosten més, no importa la nacionalitat, el color de la pell, estem en aquest planeta tot junts dins d'una gota d'aigua del mar que es l'univers, si Deu en mira, com se'n deu estar rient de nosaltres, "pobres homes".
Bhután es un país xic, muntanyós i verd, les seves gents son petites, cares vermelles com els pagerols catalans, i encara que sembli que estiguin tristos, son alegres, simpàtics, comprensius, que ens donaven aigua i aliments quan passàvem per les seves casetes de pagesos.
La nit la vàrem passar a la vora d'un riu, més que un riu era un riuet, em van dir que es deia Kur Chhu. La tranquil·litat era immensa, el cel semblava que estigués més proper, feia una mica de fred donat que estàvem a dos mil metres sobre el nivell del mar i de tan en tant se sentien els mugits dels bous, que no trobaven la posició ideal per adormir-se. Que lluny estava a casa, pensava mentre mirava al cel a on milions d'estels m'aclucaven l'ull. Quants cops l'home ha volgut escapar, allunyar-se d'aquest mon tan podrit, aquesta i moltes altres idees em varen passar pel cap i tan sols el cop de peu d'un de la caravana em va fer despertar, ja eren les sis del matí i altre cop en marxa.
Hauríem de travessar tot el país de d'alt a baix mentre altre gent s'anava afegint a la caravana quan passàvem pels pobles, ja que anar sol suposava tota una aventura, els lladres i malfactors estaven a tot arreu i no s'atrevien a assaltar una caravana. Al final per arribar a la frontera amb la Índia, cosa que ens portaria quatre o cinc dies.
La lentitud dels carros feia que es pogués admirar el paisatge, tan muntanyós amb els petits rierols que baixaven des de les serralades donant la sensació de ser llargues serps que s'anàvem a trobar amb la seva mare el Manás.
Al costat d'aquest riu hi vàrem arribar al migdia, les seves aigües eren blaves i el soroll d'algunes cascades petites ressonava a la vall per on relliscava impetuosament. Allí vam descansar, que la veritat sigui dita, tan sols van parar perquè poguessin beure els bous, donat que nosaltres no érem tan importants com ells, sinó hi havien bous no arribaríem mai a Chattagam.
Mentre va durar el descans vaig conèixer a un matrimoni indi, ell es deia Ajmer i ella Jalna, que venien de veure a uns amics d'un poble petit a la vorera del riuet Kur Chhu i que es deia Lhuntse , al començament no els entenia, doncs parlaven un dialecte molt tancat, però per cortesia amb van parlar amb anglès, i entre el seu anglès i el meu ens vàrem pogué comunicar.
Ell era fuster en el seu poble de Dhubri a prop de la frontera amb Bangla Desh, alt, moreno, amb els ulls blaus, cosa que em va estranyar, però vaig pensar que desprès de tanta colonització anglesa, alguna cosa els tenien que deixar. El seu parlar era calmat i et portava a una sensació de tranquil·litat el sentir-lo.
Ella era meravellosa, els ulls negres com la nit, des de el primer moment em va agradar, el seu parlar era dolç com la mel i encara que vaig estar amb ells pocs dies el meu cor se'n va enamorar bojament.
Vam seguir i al arribar la tarda el guia de la caravana va venir i em va dir que seria millor que em poses altres robes donat que ens acostàvem al poble de Manás que era el pas de la frontera entre Bhután i la Índia, a on els budistes tenien molts cops problemes amb els bhahamans i altres sectes religioses per un estil. Jo li vaig dir que no en tenia cap mes de roba, encara que la que duia abans d'entrar a la lamiseria la portava en un farcell, però qui s'atrevia a posar-se robes occidentals en aquella caravana, hauria semblat un tomàquet en mig d'un pilot de llimones. El cap de la caravana hem va donar robes de les seves o d'un altre ves a saber, que fins hi tot em van anar be i també una gorra o alguna cosa que si assemblava i que em va tapar el meu cap sense cabell, mentre de reüll vaig veure que en Ajmer i la Jalna es miraven i somreien, però no hem van dir res, tan espantós estava?
En poca estona ens vàrem trobar ficats en unes cues immenses de caravanes, no es que fossin moltes però després de tantes hores casi sense veure a ningú, les deu caravanes que teníem al davant semblaven una multitud i totes esperaven que els senyors duaners es dignessin treballar una mica aquell dia.
Soroll de bous, una cridòria de frases de tots els dialectes, braços amunt i avall fent gestos, vestits de tots colors, olors de espècies, de suors, una bravada immensa a fems i unes cares de paciència que feia pensar, com haurien aguantat els senyors civilitzats les deu hores que vam passar-nos abans de pogué travessar la frontera.
Deu hores després, bou a bou i persona a persona, com si busquessin alguna cosa, vam passar la frontera, el més curiós es que tampoc ens varen demanar la documentació, tan sols que els semblava sospitós el feien baixar de la caravana i el feien entrar dins d'una espècie de cabana a on els deurien interrogar i escorcollar, ja que sortien tot acabant-se de posar la roba. Després em vaig assabentar de que buscaven droga, doncs aquella zona hi ha un important tràfic d'opi.
El poble de Manás era bonic, estava a la vorera d'una muntanya, com si de mica en mica anés relliscant, les teulades vermelles, les cases petites i darrera al fons el gran Himàlaia, immens, inexpugnable amb els seus cims de neu perpetua i al fons de la vall el riu Manás, que una vegada alimentat pels diversos rierols que baixaven de les muntanyes, ja donava la sensació d'un riu que arriba a la seva maduresa. Al costat del mateix vam parar, no ha dinar, sinó a berenar, ja que la cua d'espera de la frontera ens havia deixat sense.
En Jalna i el Ajmer es van asseure al meu costat mentre parlàvem del dur que havia sigut l'espera i el pas de la frontera, però em van dir que altres vegades que havien anat a veure als seus cosins havia sigut encara pitjor, donat que havien revisat a tothom i també havien registrat tots els paquets i també als bous, cosa que normalment no feien, més d'una vegada havien esperat un dia sencer a la duana.
No ens va donar gaire estona el cap de la caravana, ja que volia estar a la vora del riu Brahmaputra a l'hora de sopar.
Altra cop en marxa vam anar baixant per la vall que anava obrint el riu, quan tot d'un cop van sortir del bosc un parell de soldats a d'alt de cavall i van aturar la caravana. El cap de la mateixa es va posar a parlar amb ells, no sé que els hi va dir però no estaven gaire convençuts, i fins hi tot el van empènyer. Els crits de ràbia del cap va fer que els guàrdies que venien cap a la caravana es giressin i un d'ells amb uns crits secs, que van ressonar a tota la vall i que fins hi tot vaig entendre li va dir " O calles o et matarem com un gos aquí mateix". El cap de la caravana va obrir els ulls desmesuradament i en la seva cara es va pogué veure el terror mentre veia com a les mans dels soldats apareixen dues pistoles i li apuntaven al cap, ell es va posar de genolls tocant el front al terra, el silenci entre els tres personatges va durar un moment, però va semblar una eternitat i la gent de la caravana va començar a murmurar, cosa que va fer que els soldats es giressin i ens cridessin " Calleu" mentre es dirigien directament cap al Ajmer, fen-lo sortir de la caravana, mentre la Jalna s'agafava a un d'ells tot implorant que no se'l enduguessin i rebent una empenta que la va fer rodolar per terra, quan ho va veure el Ajmer va donar un cop de puny al soldat que havia llançat a la Jalna a terra, però l'altre ja es disposava a disparar la seva pistola i no se com ja hem vaig veure fument-l'hi un parell de cops i va caure a terra desmaiat, mentre el Ajmer feia el mateix amb l'altre soldat.
Ja estàvem ficats en un bon embolic, la Jalna es va abraçar al Ajmer mentre el cap de la caravana, ens cridava que fugíssim, donat que no tardarien gaire en despertar, demanarien ajut a altres soldats i si ens agafaven era la mort segura. Ens va assenyalar una barca de la vora del riu, dient que el millor era baixar pel Manás i una vegada en el riu Brahmaputra estaríem fora de perill.
Això vam fer, la Jalna, el Ajmer i jo en una fràgil barca tot baixant per un riu cabalós, que em feia dubtar que arribéssim al lloc desitjat. La travessia va durar l'hora més llarga que mai no havia passat, les roques sortien de sobte en mig del riu que semblava cada cop més ràpid, sort en vàrem tenir que el Ajmer era un esplèndid remer i poc a poc vàrem arribar per fi al gran Brahmaputra. Semblava un mar, l'aigua calmosa baixava amb una tranquil·litat que feia tornar les esperances que havia perdut en un revolt del riu que acabàvem de deixar.
Els dos remàvem i el Ajmer semblava que sabia a on anava i mentre baixàvem pel riu li vaig preguntar…
- Perquè et
volien fer presoner els soldats? -
- La veritat es que la contesta tampoc em va sorprendre gaire, donat que ja m'esperava alguna cosa semblant -
- Soc lo que en diuen un terrorista, encara que no es veritat, soc un revolucionari, ja que lluito per la llibertat del meu poble -
- Però ara ja sou lliures, no teniu els anglesos que os oprimeixin -
- El que ens oprimeix es la ignorància, això fa que el nostre poble sigui tan infeliç com quan hi havien els anglesos, ja que ens arrosseguem davant dels rics, per aconseguir allò que es nostre, tenint-ne tot el dret, però la nostra incultura fa que ens creiem inferiors i siguem sent els pobres que no han sabut sortir endavant quan els han deixat sols -
La seva cara havia canviat al dir aquestes coses, ja no era el Ajmer de Manás, era un home que estava sentint cada mot que deia i que tan ell com la seva esposa haurien mort per les seves idees.
Mentre anàvem baixant pel riu, em va explicar la de vegades que havia passat la frontera en busca d'ajut pels companys empresonats, els xinesos els ajudaven però no ni havia prou, ja que lluitaven sols en mig de casi 500 milions de persones, que una part eren ignorants que en prou feina sabien en quin país vivien i l'altre part els vividors que s'aprofitaven de la ignorància del seu poble.
En Jalna escoltava al seu marit amb admiració sense dir cap mot, com si volgués donar-l'hi la raó amb el seu silenci.
El riu era molt ample, el tràfec de barcasses i barquetes com la nostra era bastant intens. El soroll del aigua picant a la nostre barca i el sol amagant-se per l'horitzó em feia venir una frisança a l'esquena, d'intensos records de l'Anna, d'en Pere, d'en Lluís, els meus pares, en Haoli i dels moments que havia passat amb la Jalna, que la tenia davant meu… de sobte em va passar una mala idea pel cap, estaríem segurs en el riu?, la veritat es que dúiem molta avantatja als soldats però amb una radio podien haver comunicat a on anàvem i esperar-nos a qualsevol racó del riu i així li vaig fer saber al Ajmer. Ell es va mostrar molt tranquil, dient que dintre d'uns minuts arribaríem a un moll i seguiríem a cavall fins a Dhubri que era el seu poble, i a on passaríem la nit.
El poble del Ajmer era petit, les cases emblanquinades rebien els últims raigs de Sol i semblaven fantasmes sortits de la terra per art de màgia. Les llanternes de les portes es balancejaven al compàs del aire fi i fred que baixava de les muntanyes i una música dolça i relaxant sortia del mig del poble a on dansaven i cantaven per celebrar que havia passat un dia més.
Dhubri estava a uns deu quilometres de la frontera amb Bangla Desh, que era a on volia anar, la gent es dedicava a demés del camp a transport de mercaderies, un poble que bona part del habitants es dedicaven al contraban, a on la missió diària era despistar als duaners, que mitjançant suborns moltes vegades feien la vista grossa. Dintre de tot era un paradís em va explicar el Ajmer.
Després de caminar una estona vam arribar a una casa a les afores del poble i a la porta esperaven amb els braços oberts els pares del Ajmer que ens van rebre amb molta alegria.
Mentre estàvem sopant en Ajmer els va explicar l'aventura, encara que jo no estava gaire tranquil perquè havia sigut tot massa fàcil i tenia el pressentiment que no acabaria així. Els seus pares em van donar les gràcies per l'ajut que li havia donat al seu fill i la Jalna amb aquells ulls negres com la nit semblaven donar-me-les també i això em feia perdre el cap.
Després de sopar vam sortir a fora de la casa, a on tot seient a la fresca que duia el riu, em van explicar divertides histories de contrabandistes, de soldats, de lladres i altres histories de herois i per suposat dels seus deus que els ajudaven sempre a sortir-se'n de qualsevol embolic.
Deurien ser les onze quan vàrem anar a dormir, tot veien el raig de lluna que entrava a la casa per la finestra i el rumor del riu em vaig adormir.
No eren ni les cinc del matí, quan de sobte una mà em va tocar, l'espant que em va produir em va fer aixecar de cop del llit, era la Jalna i per un instant les meves fantasies semblaven fer-se realitat, però no va ser així, donat que a cau d'orella em va dir que els soldats ens buscaven i que sabien a on vivia el Ajmer i venien a buscar-lo.
No vaig fer cap pregunta donar que segurament també amb buscaven a mi, em vaig vestir i vaig sortir a la porta el més ràpid possible, a on ja m'esperaven amb els cavalls…
- A on anirem? Vaig preguntar
Et portarem a passar la frontera amb Bangla Desh perquè puguis arribar a Chattagam i al mateix temps esperarem a que es calmi una mica aquest enrenou.
Moltes vegades havia anat a cavall, no més lluny el dia abans, però me'n recordava de les vegades que havia anat en cavalls de lloguer, donat que el meu pare havia servir a L'Arache en un regiment de regulars i això dels cavalls era el seu i sempre li feia il·lusió tornar a provar velles experiències. Anava pensant en això, quan de sobte de la foscor es va sentir un Alto!! En Ajmer va cridar seguiu-me!! Ja ens veus galopant a d'alt de cavall entre els arbres mentre xiulaven les bales, fins que vam arribar a la vora del riu…
En Ajmer ens va cridar que agaféssim una barca i altre cop remant , ja ens trobàvem altre cop al riu baixant ràpidament, intentant anar pel centre del mateix així les possibilitats de que ens toquessin serien mínimes, encara que el pitjor segons la Jalna encara no havia arribat, ja que la frontera estava molt a prop i els guàrdies amb els seus reflectors ens podien trobar. Als pocs minuts en Ajmer em va fer una senyal, perquè reméssim cap al costat del riu, ja que estàvem a uns dos-cents metres de la frontera i aniríem baixant molt a prop de la vora.
Ja veiem el reflectors que anaven escodrinyant el riu, i nosaltres cada cop ens anàvem acostant més i més, llavors ens donar la senyal de aturar-se, obeint-lo al moment. El soroll del aigua del riu i la llum del reflectors amunt i avall per l'aigua que baixava em feia marejar i va ser llavors quan vaig veure com un fantasma darrera dels reflectors l'ombra d'un pont i la Jalna em va dir a cau d'orella que darrera d'aquell pont ja era Bangla Desh i si podíem travessar-lo estaríem sans i estalvis.
Els reflectors passaven lentament de dreta a esquerra del riu, era arriscat però hauríem de passar en el moment just, remant el més ràpidament possible, una vegada sota el pont el reflectors no ens veurien i al altre banda ja era Bangla Desh.
Estàvem parats i la llum s'acostava a pocs metres de nosaltres que amagats a la vora del riu entre les branques dels arbres, esperàvem l'orde d'en Ajmer per remar. Aquesta no va tardar en arribar i quan el reflector va tornar cap a l'altre vorera de riu, "ara". Teníem més o menys quinze segons abans que la llum ens atrapes, el cor em bategava de pressa i el sentia al meu pit com si m'anés a saltar d'un moment al altra. Remaven el més ràpid que es pot remar sense fer soroll. De reüll miràvem la llum com s'acostava cada cop més i quan semblava que ja ho aconseguiríem la llum del reflector ens va atrapar al mateix temps que entràvem sota el pont.
Les veus dels soldats dient que ens rendíssim i que ens aturéssim encara va fer que reméssim més i més de pressa, mentre els trets de les bales xiulaven al nostre voltant, uns pocs metres més i havia la volta del riu i estaríem sans i estalvis, ja que estàvem a Bangla Desh i no ens podrien seguir, estava pensant amb el poc que ens faltava, quan el soroll de una metralladora es va fer sentir i al moment vaig sentir l'impacte d'una bala en el braç que em va fer deixar el rem de cop. La Jalna va cridar al Ajmer que m'havien ferit, mentre les bales xiulaven al voltant nostra i va ser a llavors quan em vaig desmaiar, el nostre destí era incert…
Quan vaig obrir els ulls, estava en el llit d'un hospital, el primer que vaig veure va ser una infermera i li vaig fer una pregunta amb temor - Estic a l'Índia o Bangla Desh? - i la resposta em va tranquil·litzar, estava a Bangla Desh i em vaig tornar a desmaiar.
No havia vist a la Jalna ni al Ajmer, a on estarien? En la profunditat del meu somni, vaig somiar que estaven al fons del riu morts els dos, jo els cridava i els tornava a cridar i tan sols em deien adéu amb les mans tot somrient fins que els perdia de vista al fons de riu.
Tot havia sigut un somni i al despertar la Jalna estava al meu costat i Ajmer estava dret als peus del llit. Em vaig volgué aixecar per abraçar-los però una fiblada de dolor em va a travessar l'espatlla, ja no me'n recordava de la ferida. Llavors em va explicar el que havia passat… Quan tot estava perdut i les bales semblaven com un eixam d'abelles, de la volta del riu va sortir un patruller de Bangla Desh i es va posar davant de la barca i els indis van deixar de disparar, ens van portar al hospital i aquí estàvem. L'hospital estava a la ciutat a prop de la frontera anomenada Ulipur. Chattagam quedava encara lluny a un 500 Km.
També em van dir que en tenia per ben bé dues setmanes i sort que la bala no havia trencat cap os.
No tenia cap pressa, doncs no m'esperava ningú i la companyia de la Jalna i el Ajmer que em visitaven cada dia era com un descans en el camí.
Els dies que vaig passar al Hospital van ser diferents, per una part estava tranquil perquè estava segur i ben acompanyat, per altre banda em sentia inútil, encara que intentava ajudar als malalts que anaven arribant i als metges els ensenyava quan es deixaven, algunes de les coses que havia après a Lhasa.
Però el millor de tot era la companyia de la Jalna, no era un amor físic, era alguna cosa més, em feia sentir una pau, que no havia aconseguit fins aquell moment. M'acompanyava pel jardí i es desprenia d'ella un olor a primavera que em feia veure el mon de colors, la seva veu era melodiosa, dolça… qui diu que no es pot estimar a més d'una persona, en aquells moments me'n recordava de l'Anna i el seu amor era diferent, eren dos móns diferents i els estimava tots dos.

Quan em va donar l'alta el director del hospital em va dir si em volia quedar, ja que tenien falta de gent que coneixes la medicina, però aquell hospital estava molt bé i la meva presencia no era tan necessària com ho seria en altres llocs a on m'esperaven, encara que en aquell moment jo no ho sabes. També m'agradava molt la Jalna i tenir-la molt temps el meu costat, era una temptació massa forta, el Ajmer era el meu amic i no li volia cap mena de mal, tenia que continuar el meu camí cap a Chattagam a on m'esperava un nou destí.
En Ajmer i la Jalna em van dir que es quedarien a ajudar una temporada als pagesos de les rodalies, mentre passava una mica de temps i es calmaven els nervis a la frontera. Deixar-los em feia sentir trist, doncs eren una gent meravellosa.
Al dia següent al matí em van acompanyar fins al poble de Kurigram a pocs quilometres de Ulipur, a on hi havia l'estació de tren que em portaria a Dacca.